Més enllà de la fundació Henri Dunant, qui podrien ser els mitjancers entre Puigdemont i Sánchez?

  • Se sap, per declaracions que s'han fet, que són almenys tres actors diferents · A Europa no n'hi ha més d'una dotzena que poden ser-ho i, per tant, se'n pot fer una llista previsible

VilaWeb
Vicent Partal
01.12.2023 - 13:08
Actualització: 01.12.2023 - 13:19
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

En relació amb el mecanisme internacional de verificació dels acords signats entre Junts i el PSOE, es manté en secret qui en són els components. Però inevitablement ha començat a haver-hi filtracions i la primera apunta a la fundació Henri Dunant. Segons diverses fonts, efectivament aquesta fundació té un paper clau en el mecanisme, però no és el mecanisme en si mateix.

Tenint en compte com s’han desenvolupat processos semblants anteriorment i quines institucions han exercit aquest paper, podem especular sobre qui pot conformar aquest mecanisme. Deixem clar que es tracta d’una especulació basada en la lògica, i sense contrast, per l’opacitat de les fonts, amb la realitat.

Per fer aquesta especulació podem tenir en compte dos factors. El primer és quins organismes europeus han fet funcions habituals de mitjancer i com s’han organitzat. Perquè és una funció, una tècnica, que no es pot improvisar, que requereix uns coneixements i una pràctica que no són a l’abast de tothom. A Europa parlem, a tot estirar, d’una dotzena de fundacions, grups o institucions.

I, en segon lloc, cal tenir en compte els actors que aquests darrers anys, especialment el 2017, s’han ofert a fer de mitjancers o han estat proposats per a fer-ne.

Partint d’aquestes dues premisses es pot intuir que la missió s’ha organitzat seguint l’esquema tradicional, que fa que hi haja un organitzador, un portaveu i els mitjancers pròpiament dits.

L’organitzador, que pot ser la fundació Henri Dunant, s’encarrega de tots els aspectes organitzatius del procés: de l’arranjament de les reunions físiques a la circulació de documents. El portaveu sol ser una figura pública coneguda, generalment un diplomàtic, que no participa en les negociacions, però és fonamental per a mantenir el relat. I, finalment, hi ha els negociadors amb pes polític, les autoritats, que són els qui poden obligar les parts a trobar un camí.

En el cas de la negociació entre Junts i el PSOE, se sap per declaracions públiques que el mecanisme és format per tres actors o quatre i sembla evident que la fundació Henri Dunant per si sola no pot causar la reacció de respecte –fins i tot es podria de por– que Pedro Sánchez va tenir durant el debat d’investidura quan Míriam Nogueras va qüestionar la seua actitud. Per tant, qui poden ser els altres actors, capaços d’originar una reacció com aquesta?

Normalment, els mitjancers tenen quatre perfils: institucions reconegudes en aquesta mena de processos, governs, personalitats i institucions multinacionals. I quins són els més probables? A Europa hi ha poques institucions com aquestes, i per això assenyalem les més conegudes en tres grups diferents.

D’institucions de mediació, hi ha la fundació Henri Dunant mateixa, la comunitat de Sant Egidi –vinculada a l’Església i el Vaticà i que ha mostrat unes quantes vegades interès per Catalunya–, l’European Institute of Peace, molt vinculat a la Unió Europea, i fins i tot empreses, com ara InterMediate, vinculada a l’entorn de Tony Blair i que va tenir un paper molt important a Irlanda.

El fet que la fundació Henri Dunant semble jugar el paper d’organitzadora no descarta que també puga fer de mediadora.

Si hi hagués un estat involucrat, totes les mirades anirien a parar a Suïssa i Noruega, els dos estats europeus més acostumats a fer de mitjancers. Especialment Suïssa, atès que el govern ja es va oferir a fer de mitjancer entre Espanya i Catalunya el 2017.

Això no vol dir que no puguen haver-hi més països interessats. El govern català, per exemple, també va intentar d’involucrar-hi el Vaticà el 2017 i hi va haver estats, com ara Eslovènia i Finlàndia, que van deixar clar que estaven disposats a ajudar en allò que fos.

Finalment, hi ha la possibilitat de la participació d’algun organisme internacional. I en aquest terreny apareixen com els més factibles l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa i el Consell d’Europa –que ja ha tingut un paper molt destacat en el procés d’independència de Catalunya.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any