Mentides, massa mentides!

No recordo haver sentit mai un reguitzell de mentides de tanta magnitud en un acte públic com en el cara a cara televisiu de la setmana passada entre Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez. Moltes més per part de Feijóo, tot sigui dit. Fins ara, malauradament, era normal i, fins i tot, es passava per alt que un candidat prometés un feix de coses i després no les acomplís. Deia una mentida amb antelació, essent plenament conscient que no ho compliria. Però aquesta vegada, Feijóo ha anat més enllà. Ha reescrit la història recent, tot enganyant sobre dades reals existents. Unes dades que una presentadora de TVE, uns dies després, quan hi va reincidir, li va esmenar a la cara. Quina vergonya! Potser han estat inexactituds, va dir, però no va rectificar pas.

Els objectes d’engany habitual han estat temes tan cabdals com les pensions, els autònoms, el deute públic, els preus dels aliments, la desocupació, la creació de llocs de feina, el poder adquisitiu… Són dades falses, encara que ja són publicades, però que fan impacte a qui les escolta, i el pot desorientar totalment, sobretot si no està al cas de la realitat de l’economia. Cosa que passa, per cert, al 90% de la ciutadania. Amb què ens hem de quedar? Amb l’economia “estancada” de Feijóo o amb la que va “com una moto” de Sánchez? Jo us ho dic. Ni amb l’una ni amb l’altra. La realitat és que l’activitat va més bé que no s’esperava, i, evidentment, no va cap a cap catàstrofe, però tampoc és cap xauxa.

El PP ha continuat la seva cançó de la baixada dels imposts sense dir, és clar, d’on retallarà despeses. Potser oblida massa sovint que Espanya no és Madrid, on els diners arriben per totes bandes, i on poden fer amb tota impunitat dúmping fiscal. Que no veuen que aquest model no es pot extrapolar? Mentrestant, el PSOE ha continuat assegurant beneficis socials, sense dir com els pagarà i quins imposts haurà de pujar. Per on començarà? Ambdós partits semblen oblidar que sobre Espanya hi ha Europa, i que es va acabant el període de gràcia concedit a alguns dels mandats fundacionals per a esmorteir el sotrac de la pandèmia.

Però hi ha hagut algunes frases que m’han quedat gravades. Per exemple, a què es referia Sánchez a l’entrevista de La Vanguardia de diumenge passat quan assegurava que faria de “Catalunya l’avantguarda d’Espanya els anys vinents”? Curiosament, va fer servir les mateixes paraules que el novembre del 2013, l’endemà de la consulta feta a Catalunya. A què es referia llavors? Ha fet res quan ha manat? Què volia dir? Potser que serem els qui més produirem a l’estat, malgrat els entrebancs constants que ens posen, com en les infrastructures? Que serem els qui més exportarem?… No calia, perquè tot això ja ho fem. A què dimonis es devia referir?

I una altra frase, que no és nova, però que ens hauria de fer pensar. La va dir Martín Blanco al debat de TV3. Segons ell, amb el PP al govern, els empresaris catalans s’hi entendran millor i l’economia anirà més bé. Oli en un llum, vaja. Francament, no ho sé. Alguns dels grans empresaris de Madrid, és probable, però els d’aquí? Precisament, aquesta setmana, la CECOT feia una demanda als nous governants. “Demanem una mirada més precisa i adaptada, per part dels governants, per a dissenyar polítiques econòmiques i legislacions que tinguin en compte les particularitats sectorials i la diversitat de les empreses industrials. Les mesures adoptades han de protegir i fomentar la competitivitat de les pimes”, deia el seu president, Xavier Panés. Això no té color polític. Perquè, fins ara, PP i PSOE han fet la seva quan han manat i les pimes no han estat el seu punt de referència, precisament.

En definitiva, no necessitem que ens expliquin conceptes avantguardistes ni que ens vinguin amb qüestions de connexió personal. Com a mínim, necessitem més diners i posar fi als incompliments inversors de cada any. D’això no se n’ha parlat. En canvi, els candidats sí que han dit que calia millorar el finançament. I tant. Almenys, hem de recordar que el model de les comunitats autònomes de règim comú es regeix, d’ençà de l’any 2009, per la llei 22/2009 i que s’havia de revisar el 2014, cosa que cap dels governs, del color que fos, no ha volgut fer. A les campanyes sí que ho recorden, sobretot a Catalunya, el País Valencià i les Illes, però després… qui dia passa any empeny. I les necessitats en aquests anys han canviat i crescut molt. Per exemple, del 2009 ençà, la població ha augmentat a Catalunya gairebé de mig milió de persones.

Quant a Catalunya, ha quedat ben clar, per si no ho era prou, que en les eleccions espanyoles ens convertim, simplement, en un estri que utilitzen els partits estatals com a arma llancívola per als seus interessos particulars, segons el moment i el lloc on fan el discurs. Això sí, ambdós factors fan canviar el to de les paraules, en un sentit o un altre. I si Catalunya es converteix únicament en un objecte de discussió, no ha d’estranyar que qui més s’hagi recordat dels catalans hagi estat Vox i, no pas en positiu.

No vull acabar sense fer un parell de reflexions. Una, sobre els requisits que empenyerien ERC a ajudar al PSOE a governar, fets públics pel president Aragonès. El preu a pagar, vaja. I que són continuar les negociacions (?) amb el govern de Madrid, eliminar el dèficit fiscal i fer el traspàs de Rodalia. La primera, no sé ben bé què vol dir, si es refereix a la taula de diàleg… La segona, l’ha contestada aquests dies l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, quan ha admès que “és tan difícil arreglar el dèficit fiscal com arribar a la independència”. I, quant a la tercera, crec que cal anar un pas més enllà de Rodalia en el tema del ferrocarril. Entre més coses, perquè ens hi juguem el futur de bona part de la indústria catalana (vegeu la píndola del passat 10 de juliol). I són molts els diners que ens “deuen” i que, fins ara, s’han desviat per afavorir Madrid.

I la segona és que, sentint parlar els candidats, hom diria que tenen un marge de maniobra il·limitat per a fer i desfer. Malauradament, a Catalunya estem lligats de mans i peus pel govern espanyol, per les raons esmentades tantes vegades. Madrid té l’aixeta dels diners i reparteix on més l’interessa. Però que no s’enganyin, Espanya tampoc no té les mans lliures. Ni de bon tros. I això no els agrada dir-ho, perquè vol dir menys sobirania real en el terreny econòmic. Hi ha unes regles europees que cal acomplir. Unes regles que, en temps de pandèmia, s’han relaxat molt, però l’excepció té data de caducitat. Sense anar més lluny, ahir Brussel·les recordava que el 2024 s’haurà d’implantar un peatge per a circular per l’estat espanyol, segons que es va comprometre en el seu moment. És un petit exemple. Però queden els problemes més seriosos, com el dèficit públic i el deute, avui molt lluny dels paràmetres exigits en temps normals i que s’hauran de plantejar seriosament.

De totes maneres, ara que s’ha acabat, la cosa que m’emprenya com més va més de les campanyes és haver d’aguantar l’allau de mentides sobre el món de l’economia, aprofitant la ignorància general que hi ha sobre la qüestió. I, si ens hem de basar en aquesta campanya, sembla que les coses van més malament i, ara, amb les xarxes socials, es multipliquen ad infinitum. Tot plegat porta només a escampar desinformació, tot just la cosa contrària del que seria desitjable a l’hora de votar.