Mentides contra el Micalet, episodi 534.876

En la seva desesperació perquè ara per ara tot indica que la batllia de València continuarà feliçment lluny dels hereus i defenestradors (tot alhora i amb aquella poca vergonya del “segons convingui”) de Rita Barberà, el PP torna a treure a escena les seves armes habituals: l’escridassada, la mentida, l’enllotamenta mediàtica.

Pot ser que tinguin poca imaginació o pot ser que s’hi trobin bé o pot ser que pensin que els tornarà a funcionar o una barreja de tots tres factors i d’algun altre per torna. El cas és que ara que ve Nadal, i després de Nadal, Reis, i després de Reis, les Magues (aquesta cavalcada que s’afegeix al conjunt per continuar repartint somriures i caramels entre la quitxalla), a la misèrrima representació local de la cosa reaccionària i espanyolista (valgui la redundància) se li ha despertat la mala ganya que cova i ha tornat amb la cantarella dels atacs contra la Societat Coral el Micalet. Declaracions abrandades de la candidata que volen presentar a les municipals, eco amplificat als mitjans afins, intentar fer bullir l’olla amb els ingredients de sempre: la fal·làcia i la inexactitud i la mentida directa. Conscient que ho és. Premeditada.

Perquè des del Micalet han recuperat la cavalcada que l’any 1937 va voler regalar una mica d’alegria als infants confinats a la ciutat per la guerra, i perquè les Magues de Gener es diuen Llibertat, Igualtat i Fraternitat-Sororitat, i això, per a la dreta de sucursal mesetària que hem de patir, deu ser considerat una provocació insuportable.

Aquesta vegada, el Micalet ha respost. Ha detallat fil per randa les dades que desmenteixen les falòrnies amb què la dreta espanyolista prova de bescantar la històrica entitat i l’ha enviat a institucions i associacions estatals i del país. També l’ha posat a disposició dels mitjans de comunicació. Que no diguin, alguns, que no ho sabien, que com a mínim no ho diguin, la propera vegada que publiquin la suada rastellera de falsedats en unes pàgines que són tantes coses, i tan lletges, llevat de periodisme (comprovar dades, contrastar la informació… quin avorriment, el periodisme, no?). El Micalet ha sortit a la palestra per a denunciar públicament la persecució sistemàtica (obsessiva) de la qual és objecte, amb “falsedats i afirmacions sense fonament que causen un gran perjudici a l’entitat”, aquest assenyalament constant amb el qual pretenen minar el prestigi de la més que centenària entitat cultural. També ho ha posat tot a les mans del seu servei jurídic perquè consideri si escau de reclamar indemnització per danys i perjudicis.

(Informació de servei per si de cas encara no coneixeu la històrica entitat: la Societat Coral el Micalet és exactament això que el seu nom indica, un centre cultural nascut a l’empara de la música i que en continua fent, amb l’Escola de Música Matilde Salvador i l’Institut Musical Giner, i que a més a més acull el Teatre Micalet; i si seus una estona a la cafeteria perquè sí o fent temps abans no comenci el teatre o una trobada poètica o una conferència sobre història de la ciutat o el que sigui, és un goig de contemplar el trànsit d’estudiants de totes les edats amb els instruments al braç, amunt i avall de l’emblemàtica escala de la seva seu i a tocar de la Flama del Canigó que s’hi manté en exposició permanent.)

El cas és que llegia el raonament ordenat del Micalet, les dades objectives que, per elles mateixes, ja desfan la fantasmagoria, i pensava en la força que té la difamació, i en com costa de contrarestar-la sense ampliar-la. Perquè per desmentir una invenció l’has d’esmentar i, quan ho fas, sense voler-ho, l’amplies. Amb aquest efecte pervers juga, de fet, el difamador. I per això, si jo ara dic que Calígula mai no va fer cònsol el seu cavall Incitat, en realitat faig que torni a prendre consistència el rumor que va escriure aquell gran especialista del ram dels rumoròlegs que era Suetoni. I passats dos mil anys discutirem encara sobre aquesta fal·làcia alçada per interès de desprestigi i fonamentada en la inconsistència del típicament suetonià “es diu, fins i tot, que”.

Sabem que la Societat Coral el Micalet va néixer el 1905, i que ja venia del 1893, i que n’ha passades de tots colors i que no serà aquesta grollera persecució de les mentides que li farà perdre el compàs. I que la falsedat i el rumor són armes brutes i més velles que anar a peu i desesperadament difícils de combatre. I que, al remat, potser l’única possibilitat que tenim és la insistència en el raonament, l’extensió i la valoració social del raonament per sobre de l’etiqueta i la consigna repetides i repetides i repetides fins que se’ns enganxen com llagastes a l’imaginari. El raonament, l’interrogant, el contrast de les idees i de les idees amb la realitat. Per això ens fa tanta falta aprendre i practicar l’escepticisme. Joan Fuster definia esplèndidament el concepte en aquella entrevista que li va fer la Montserrat Roig a la televisió (dues persones intel·ligents en conversa intel·ligent: quines coses que es feien a la tele arcaica, eh?): “L’escepticisme és un mètode, és posar a prova les teves idees permanentment, i les idees dels altres; és una desconfiança inicial, però no per a abolir un principi de veritat, sinó per a depurar-lo.”

Així sigui.