Memòria d’aquells estranys imprescindibles

El Bòlit de Girona presenta l'exposició "Els desconeguts de sempre. Personatges singulars en la cultura catalana", dirigida per Julià Guillamon i Adrià Pujol, que homenatja els heterodoxos i rars de cada vila

VilaWeb
Joan Safont Plumed
13.10.2022 - 21:40
Actualització: 14.10.2022 - 08:55

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa molts anys d’aquella primera vegada. Va ser al passeig de Gràcia i jo encara treballava d’advocat. M’imagino que traginava un maletí i portava nuada la corbata al coll. Com sempre passa en aquests casos, em va aturar amb una pregunta de circumstàncies –quina hora era, cap on era el carrer Aribau…– i de seguida em vaig quedar enganxat en la seva xerrameca. Cabells rinxolats, cara plena lleugerament querúbica, ulls ametllats, tot dents i boca, amb un castellà endolcit per l’àrab original, em va dir que acabava d’arribar de Tunísia, on el sàtrapa Ben Alí continuava manant amb mà de ferro i grans quantitats de tint capil·lar. Les primaveres àrabs encara eren a l’hivern, i vaig anar fent baixada amb aquell home al costat que m’anava explicant desgràcies, sense perdre el somriure. Tot i que d’entrada no em va demanar cèntims, al final va arribar el moment incòmode. No sé què li vaig donar, perquè el relat era per tenir-ne compassió. Ell se’n va anar content, amb el meu nom ben après. Des de llavors, no he parat de trobar-me’l arreu de la ciutat. En els llocs més insòlits del centre de Barcelona, sempre amb l’aspecte d’acabar d’arribar-hi i sense haver oblidat el meu nom. Jo, amb el temps, he acabat fent l’orni, perquè sé que quan el vaig conèixer ja feia anys que corria pel Cap i Casal i entabanava ànimes càndides com la meva amb els seus dots de sabrista.

Al capdavall, el tunisià –que ja no és jove i cada vegada és més calb– forma part d’una genealogia llarga i incerta de personatges que han poblat i fet la ciutat. Pidolaires exquisits, estrafolaris desvagats, inventors malastrucs, proveïdors de gats i ocells, artistes incompresos, erudits insòlits, excèntrics genialoides, folls entranyables que han tingut en un personatge tan cèlebre com la Monyos un dels exemplars més perfectes. Recordo haver-ne sentit parlar per primera vegada la meva àvia, fet que me la feia barrejar amb el seu record de l’Exposició del 29. No crec pas que hagués vist mai en directe aquella barcelonina d’excepció, però la seva fama la feia ser l’essència de la “barcelonor”, vista de Mataró estant. Perquè a Mataró, de personatges pintorescos, n’anàvem ben servits. Com el Ferm, per exemple, aquell llegendari pescador alcohòlic que vivia en una barca i de qui se n’explicaven de tots colors. Un tipus que hauria pogut formar part de l’exposició “Els desconeguts de sempre”, que es pot veure al Bòlit de Girona des de la setmana passada, en els espais de la Rambla i del Pou Rodó.

Na Paula Juliana amb un pa a l’ermita de l’Esperança de Blanes. Fotografia: Fons J.M. Padern. Arxiu de Blanes.

De la fi d’Esperanceta Trinquis i en Càscares

Dirigida per dues ments inquietes, les del crític literari Julià Guillamon i l’antropòleg Adrià Pujol, tots dos escriptors, la mostra homenatja els tipus singulars, marginals, rars… Aquells “bojos” de cada poble, que assenyalen amb la seva dissidència què és la normalitat. Ho explicava Guillamon el dia de la inauguració: allà on més personatges d’aquests es troben és als pobles i viles més feiners. És allà on es pot permetre que algú no tingui ni feina ni ofici conegut. Ell mateix, fill del Poblenou –del barri de la Plata–, però vinculat familiarment a Arbúcies, on la seva mare regentava una fonda, té clavat el record d’en “Taranto”, malnom de Narcís Carós Canaleta, un homenic discapacitat que empaitava la canalla que l’escarnia.

Pujol i Guillamon han pouat en arxius de tota mena per trobar el rastre d’aquests personatges excèntrics, bufons més o menys estimats, a vegades temuts, però finalment imprescindibles, encara que fos per la seva capacitat d’irritar, inquietar o treure la pitjor cara d’altri. Mirant enregistraments històrics de les curses d’autos a Terramar, a Sitges, Guillamon va topar amb un nan fent el ximple entre burgesos ben emmidonats. De l’obra de Salvador Espriu n’ha saltat l’Esperanceta Trinquis, aquella captaire embriaga que la mainada apedregava i que va morir glaçada prop de la via del tren de Sinera. Julià de Jòdar ha recordat la fi de tres personatges badalonins que apareixen al seu cicle narratiu: en Càscares, en Robín i el fals xinès Li Chang, el mag Joan Forns i Jordana. També s’hi exposa alguna obra de Josefa Toldrà, la mèdium enaltida per Joan Brossa, tot un nom propi de l’art brut nostrat. I n’hi ha que provenen d’un autèntic treball de camp: com ara l’Albert, el propietari del bar clandestí que dibuixa l’actualitat, retratat per a l’ocasió per la fotògrafa Lurdes R. Basolí.

“L’home del telèfon”. Fotografia: Juli Torres Monsó. Ajuntament de Girona. CRDI.

Som nosaltres els desconeguts de sempre?

Precisament, aquests dies ha passat avall un dels protagonistes de la mostra: Albert Solà, l’anomenat “monarca de la Bisbal”, un cambrer que es considerava fill bastard de Joan Carles de Borbó. Un bord a qui el rau-rau sobre els seus orígens i el collonar empordanès van dur a originar gairebé una (nova) crisi a la corona espanyola. Parlant de fills suposats i tractant-se de Girona, hom hi troba a faltar aquella bruixa de rebaixes que va fer aixecar la llosa de la tomba de Salvador Dalí, assegurant que n’era filla en un espectacle d’allò més surrealista. A diferència de l’interès pecuniari que hi pot haver en proclamar-se descendent directe del difunt marquès de Púbol, la majoria dels protagonistes de l’exposició-homenatge de Girona no en van treure ni cinc, de la seva singularitat i heterodòxia. Encara que es convertissin en objecte de consum. Com en Jaume Traveria i Riera, en Jaumet de Sant Hilari, aquell pobre beneït mut que feia d’aiguader als balnearis de Sant Hilari i a qui els estiuejants van convertir en un personatge pintoresc, tot cofant-lo amb una barretina i fent-li fer sonar un flabiol. Convertit ad hoc en un titella, en un reclam, en una joguina de la colònia forana, ha acabat donant nom a unes galetes de merenga i fruita seca que es continuen venent als turistes que visiten la capital de les Guilleries. Diguem-ne amor, d’aquest negoci.

Abans de recórrer la mostra, l’artista Sofía Giménez, que presenta la instal·lació “Una mamá de un millón”, havia fet niar el dubte entre el públic: “Com és que portem aquestes persones, sovint discapacitades, als museus, quan sovint no tenen ni accés a la cultura?” Amb un cert desassossec, sortint de l’exposició, una altra pregunta ens capfica: fins a quin punt no som nosaltres els desconeguts de sempre, els personatges singulars, els bojos del poble de tota una colla d’anònims amagats sota les escales de Sant Feliu, a les voltes de la plaça del Vi, prop dels ponts i les cases de l’Onyar, que ens veuran passar amb un paraigua massa gros i una gavardina que voleia?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes