‘El Mediterrani català’, una obra magna sobre els Països Catalans dels anys 30, per fi veu la llum

El llibre, de gairebé 750 pàgines, veu la llum després de més de 25 anys gràcies a l’editorial Aledis

VilaWeb
La guerra del 1936-1939 i la lluita contra el feixisme foren eixos destacats a la dècada. A la imatge, bombardament feixista sobre Barcelona.
Sebastià Bennasar
31.07.2022 - 21:40
Actualització: 01.08.2022 - 20:33

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La vida dels llibres, de vegades, és summament complexa i fins i tot la seva aparició és miraculosa. La història de la literatura és plena fins i tot del recurs anomenat “el manuscrit retrobat”, on un escriptor suposadament ha trobat un text i l’ofereix als lectors bo i actuant com a simple intermediari o editor, quan en realitat ha estat aquest escriptor qui l’ha escrit. En aquesta ocasió no hi ha falsedat ni res de semblant, sinó un original que va quedar inèdit i que ha vist la llum vint-i-set anys després de ser confeccionat. Es diu El Mediterrani català (1931-1939) i l’acaba de publicar l’editorial Aledis amb un ajut de la Fundació Mary-Dorsey per a l’estudi de la història contemporània.

Al darrere del projecte hi ha sobretot un historiador inicial i tres més que es van sumar al projecte més tard. El principal instigador de l’obra era Enric Ucelay-Da Cal (Nova York, 1948), que ha estat catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) (1974-2006) i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) (2006-2017). L’objectiu del llibre era de mostrar, a mitjan anys noranta, quina havia estat la importància de la dècada dels anys trenta per entendre aquell present que emergia després de la caiguda del món soviètic i, en un ordre de coses molt més casolà, després de les implicacions a casa nostra de l’impuls modernitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Ucelay no era sol i el llibre no naixia perquè sí. Havia de formar part d’una col·lecció que tenia per nom Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, que edità Enciclopèdia Catalana entre el 1995 i el 1999 i que dirigia Borja de Riquer. Segons que explica l’historiador Arnau González Vilalta –que ha exercit d’editor de l’inèdit–, “havia de ser el volum novè d’un total de dotze, però acabà per no ser-ho”. Enric Ucelay compta amb tres codirectors per al volum que ara s’ha publicat: el catedràtic d’història de la Universitat de Còrdova, Àngel Duarte (Barcelona, 1957); la catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona (UB), Susanna Tavera (Madrid, 1945); i el professor de la UAB i de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), David Martínez Fiol (Barcelona, 1962).

Què és aquest llibre?

Els motius que feren que el llibre quedés sense publicar i els que han fet que es recuperi ara els explicarem tot seguit, però val la pena que ens aturem un segon a la contracoberta del volum, en què l’editorial intenta explicar què és aquest text de gairebé 750 pàgines: “Interpretacions històriques i debats polítics passen, com el temps, de manera inexorable. A vegades s’obre un calaix i apareix un manuscrit oblidat. Aquest és el cas de El Mediterrani català (1931-1939). Acabat d’escriure el 1995 com a mirada plural dels territoris de parla catalana o Països Catalans durant el període republicà, vicissituds diverses el deixaren inèdit. Llegida avui, aquesta obra esdevé tant una nova i encara suggerent interpretació com un testimoni del moment polític i historiogràfic dels anys 1980-90.” Per explicar-ho breument: “Vist des de fora, els anys trenta foren a la Mediterrània catalana una romàntica combinació d’assolellats paisatges i violent colorisme polític. Tot i que tal record romàntic ha sobreviscut, per a la gent que la visqué, la dècada passà ràpidament, com un aiguat, deixant rere seu confusió i fang. El crescendo dels anys republicans, culminat per la Guerra Civil, fou l’experiència definitiva per als qui ho van viure, fent que els lustres posteriors estiguessin carregats de grisor. Com descodificar una etapa emblemàtica, els eslògans i els missatges de la qual han estat vius durant gairebé mig segle, tant en els sentiments de la gent del país com en les imatges que han donat la volta al món?”.

A banda el contingut del llibre, impecable i obert de mires com la majoria de treballs d’Enric Ucelay-Da Cal, amb qui es pot estar d’acord o en desacord, però que mai no deixa indiferent i que sempre és una invitació intel·lectual, hi ha alguns aspectes remarcables d’aquest inèdit contemporani, com el qualifica el curador del volum, Arnau González Vilalta. Un dels aspectes, menor en el conjunt, però que les circumstàncies de publicació han remarcat, és la presència de dos texts que quedaren sense publicar del monjo de Montserrat, Josep Massot i Muntaner. L’altre, molt més important, és la reflexió que es fa sobre els canvis culturals del país en els darrers vint-i-cinc anys i això és realment interessant. I demolidor.

La no creació d’un públic lector

Així, en el pròleg de González Vilalta es diu: “Eren aquells, uns anys [Es refereix a la dècada dels vuitanta i dels noranta del segle XX] de polèmiques dures i de politització volguda o adjudicada, però on, vist des de certa enveja actual, es podia generar un debat intel·lectual amb més o menys profunditat, tensió i educació, però al cap i a la fi debat, a partir d’un llibre escrit per un o diversos historiadors. Avui això ja no és possible. Els que hem aparegut en aquest cosmos historiogràfic més enllà de l’any 2000 ja no hem viscut aquells moments d’impacte d’un llibre d’història. […] David Martínez Fiol sentencia: ‘La política ha abandonat la cultura i els llibres d’història’. Susanna Tavera rebla el clau quan diu: ‘Ens hem deixat arraconar’. Per qui? Quan i com? Ella precisa: ‘Els historiadors han estat arraconats pels periodistes’. No ho tinc tan clar. També els periodistes estan sent substituïts per una altra espècie. De ben segur que la digitalització, l’espectacularització derivada del necessari clic davant del titular sucós-enganyós digital, ens ha manllevat l’atenció del lector que podia i volia dedicar hores a llegir els nostres llibres. Però la responsabilitat pròpia hi és. A Catalunya, al País Valencià i a les Balears no hem sabut escriure pel gran públic i no l’hem construït. Ni en castellà i encara menys, lamentablement, en català. No hi ha un públic lector ampli d’història. Fora d’aquell Mediterrani Català, a Espanya tampoc, a diferència dels països del nostre voltant amb una història liberal i democràtica més perllongada com Itàlia, França o el Regne Unit.”

Per descomptat, un dels problemes que va tenir aquesta obra per a la publicació era el fet de situar els Països Catalans en relació amb els altres territoris del seu context, fet que en els anys noranta era complicat, perquè el discurs imperant era el de Catalunya (i la resta del domini lingüístic) com a excepció a Europa. Una excepció que els anys trenta no era tal perquè la gradació del poder nacional dins els diferents estats de la Mediterrània era variada, amb, per exemple, autonomies, protectorats i altres formes polítiques que atorgaven més o menys poder a zones concretes del continent englobades de grat o per força dins els estats, de la mateixa manera que els Països Catalans són obligadament dins l’estat espanyol, França i Itàlia. Per tant, el model exclusiu es perdia. A més a més, hi havia l’aura que ha perseguit sempre els treballs d’Enric Ucelay: la de ser un historiador del catalanisme (entès en tota la seva extensió) amb voluntat de desmitificar-lo i fins i tot de destruir-lo. Tot això condicionava l’encaix del volum que, cal especificar, conté aportacions de molt valor i que podrien obrir un bon debat.

Un dels temes essencials és el paper de Barcelona com a epicentre emergent davant la ruralitat del país els anys trenta –i el joc que València també pot exercir– i de la preeminència de Madrid i que centra part important del volum, on el curador no deixa de notar les mancances de l’època: es parla poc o gens de la història de les dones, de la memòria històrica i hi falta el país sencer, notablement l’Alguer i la Franja.

Tot i això, el volum és prou significatiu, les aportacions molt interessants i el debat és doble: per una banda, què va implicar la dècada dels anys trenta per al país i, per una altra banda, com i per què això ha trigat tant a publicar-se.

Les odioses comparacions: Barcelona com a exemple

González Vilalta afegeix encara el seu pròleg: “Potser, com diu Martínez Fiol: ‘En aquests moments un llibre com el nostre pot estar bé, perquè el nord interpretatiu del món polític català s’ha perdut. I aleshores, qualsevol proposta, no crearia ni polèmica’. Sens dubte, calen projectes polítics i culturals a Catalunya, al País Valencià, a les Balears i a Espanya. En el sentit que cadascú cregui, però analitzant el passat i del present per a encarar el futur. Perquè de fet, si ho volen, la mirada tan poc ‘romàntica’ i ‘patriòtica’ d’Ucelay-Da Cal com a guaita de l’inèdit, aquella aproximació a la qüestió catalana des d’un punt de vista d’expectatives generades per l’existència d’una gran Barcelona metropolitana com a focus d’atracció i generació d’oportunitats professionals en català enfront Madrid, no deixa de ser el teló de fons, sumat a d’altres factors, de la situació actual de Catalunya i la seva capital en l’etapa postprocés. Al 2022 encara en podem extreure línies de reflexió de gran interès per a interpretar el present. D’una gran Barcelona industrial i potent econòmicament que oferia oportunitats als professionals en un intent de crear la modernitat en català, a una ciutat turística amb greus dificultats per a esdevenir un pol d’atracció fort, on el rol de capitalitat catalana s’esvaeix ràpidament. Si en gran part el volum que publiquem parlava d’aquelles expectatives i oportunitats generades, avui dia, tot resulta molt galdós de comparar.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes