El canvi de mil·lenni va coincidir, en la història de la lingüística, amb la consolidació d’un àmbit de recerca que, fins aleshores, havia estat força desatès: el de les llengües amenaçades. Aquella eclosió va comportar al seu torn una de les paradoxes més colpidores de la lingüística contemporània: la descripció del fenomen es feia gairebé exclusivament en la llengua que n’era responsable en molt bona part. Així, va sorgir una vegada més la dinàmica diabòlica tan habitual a l’àmbit acadèmic: els científics descriuen un fenomen en una llengua aliena als seus protagonistes, de manera que, o bé en queden exclosos o bé, si hi volen participar, ho han de fer en la llengua de l’investigador. Així, ells també es converteixen en agents destructors i reforcen la idea que, per arribar al coneixement —fins i tot d’allò que és propi— cal fer-ho en la llengua que ens imposen.

Aquesta espiral es perpetua als moviments subsegüents: ets homologable si passes el sedàs d’una validació que considera prioritàries determinades qüestions, de manera que la teva creativitat resta supeditada als desigs dels qui et subordinen. Si tens la ‘sort’ de passar aquest sedàs, encara et queda una prova més: arribar al destinatari. I resulta que la immensa majoria de publicacions a les revistes que han de fer possible aquest propòsit o no són mai llegides o no són mai citades. Mentrestant, a la teva comunitat el coneixement es deteriora o es fossilitza a l’àmbit acadèmic i augmenta la dependència dels qui decideixen què cal saber. Al capdavall s’intensifica la colonització més difícil d’eradicar: la mental.

Aquest procés es reprodueix també a l’àmbit de la creació. En el cas de l’Àfrica, les obres escrites en la llengua colonial van amagar durant uns quants decennis la creació en llengües africanes. Els escriptors africans, més interessats en l’audiència occidental que en la local, van ignorar aquells qui suposadament representaven per construir una obra païble pels destinataris que havien creat. I amb aquesta pràctica van crear un model subordinat fins al punt que, a hores d’ara, l’etiqueta ‘literatura africana’ designa la literatura escrita en llengües colonials, ja sigui per africans, per originaris de l’Àfrica o pels seus descendents.

Potser l’efecte més pervers d’aquesta desnaturalització de la creació és la impostura d’aquells qui, com a membres de la societat occidental, es reivindiquen com a producte de la diàspora i s’erigeixen en portaveus de la societat dels seus avantpassats. Això els permet de projectar una visió suposadament autèntica i alhora confirmar allò que tots volem creure: el mal són els altres. És a dir, perpetuar el missatge colonial, convertir-se en agents propagadors de la ideologia que prèviament els ha absorbits a ells, amb la pàtina de la legitimitat per raó d’origen.

Els exemples són múltiples i els trobem arreu. Ara en diem mundialització, però el mecanisme és sempre igual: la creació d’una elit que sigui alhora el model per als qui no hi pertanyen. La dificultat arriba quan cerques espai en un mercat saturat en què ‘són molts els cridats i pocs els elegits’. Si no aconsegueixes d’entrar-hi, et quedes en terra de ningú. Has renunciat al teu llegat i no pots arribar a la terra promesa. El misteri és per què ens hi pleguem tan submisament quan la història ens mostra que això s’acaba sempre amb la pèrdua dels recursos propis i la marginació dels qui no aconsegueixen de formar part de l’elit. La preservació de la diversitat és també una manera de lluitar —segurament la més eficaç— contra la pressió d’aquest model anorreador. El problema és, però, que la lluita parla en la llengua que és l’instrument principal de l’homogeneïtzació i la subordinació.

Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb