Max Beckmann
Detall del ‘Carnaval’, pintura de Max Beckmann de 1925, també titulada ‘Doble retrat’ de l’artista i l’esposa Quappi

En la pintura de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) l’exili és com un horitzó constant a què arrossega la mateixa vida moderna, aquesta sensació d’estranyesa i d’isolament que caracteritza la ciutat moderna. Fins que l’exili va ser més que tot això, fins que el nazisme el va empènyer a deixar Europa, com a tants artistes, com a tantes persones comunes, com a tants. Beckmann va pintar l’exili modern des d’aquests dos puntals. La ciutat i el mar.

L’expo a CaixaFòrum s’ho val per diversos motius. El primer és que hem vist molt poques coses d’aquest pintor alemany que sempre va anar a la seva en una època en què els artistes configuraven grups i marques creatives. Ell no. És expressionista, certament, i ho és a la manera dura dels artistes que van passar pel front de la Gran Guerra i hi van sobreviure, deixant així enrere els colors i l’alegria de viure dels primers expressionistes, els anteriors, els del Genet Blau i companyia. Colors durs, un traç magnífic, un dibuix superb, i gens de complaença, en Beckmann ni en cap altre dels seus companys de brega (Dix, Grosz, Schad). I alguns trets específics: l’artista com a pallasso del circ modern que retrata de manera implacable les elits, i no l’arlequí contemplatiu picassià; l’autoretrat enllà de l’arrogància aparent com a mirall de la decència personal i col·lectiva en perill, i els mites grecs, els Argonautes i les esfinxs sobretot, per a acarar el que era a punt de passar i que finalment passava i prenia cos a l’altra banda del mar, a Nova York.

Avui podem llegir, per fi, de nou, Àngela Graupera (1875 – 1936), periodista i escriptora, que va contar el 1935 –de manera precisa i amb una bondat que depassa tota adscripció literària, superant les etiquetes– com eren els hospitals de la Gran Guerra, en un llibre que l’editor Joan Marcet acaba de rescatar: El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra (editorial Chapiteau 2.3), escrit quan l’autora se’n va anar d’infermera de la Creu Roja al front de Sèrbia. Així podem fer-nos una idea del que el jove pintor Beckmann i els seus col·legues Dix i Grosz s’hi van trobar. Sobretot Beckmann, atès el que explica la Graupera, perquè també hi va anar com a infermer: els hospitals eren una part essencial de les trinxeres en l’extermini de l’enemic.

Beckmann és dels artistes que proposen una experiència de visió que sovint posa en marxa la nostra consciència visual amb neguit, la mateixa experiència de mirar-lo i veure’l pot ser intensa. Per la meva part, us proposo no defugir-lo. Visitar aquesta exposició, dialogar amb aquestes pintures que sovint remeten a Goya i els Caprichos y Desastres de la guerra, parlar de tu a tu amb aquests quadres que no tenen gens de brillantor (el vernís no hi és), aturar-se en particular davant les obres que no estan emmarcades amb vidre. No m’estranyaria gens que el vidre l’hi haguessin afegit després els col·leccionistes.

Tot en Beckmann crida a ser vist directament, sense la interposició de res, ni del vernís ni del vidre, sense cap distància entre qui mira i l’obra. Una obra plena de ressons, com una òpera bufa que esdevé rèquiem per la cultura europea. Llavors, i ara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb