26.02.2023 - 21:40
Sempre he sentit que la diferència més gran entre la Masquefa de la meva infantesa i la de generacions posteriors ha estat la possibilitat d’accés a l’educació. Jo vaig anar a la “Escuela Nacional” fins a deu anys. Si m’hi hagués quedat, el meu destí era acabar l’escola a catorze anys i a treballar. Com que volia ser mestra, la meva obsessió era fugir d’allà i l’única manera de fer-ho era anar a un internat. Les altres diferències anaven més relacionades amb la dicotomia rural/urbà que amb res més. Hi havia tan poques distraccions que anar a veure el tren (jo fins i tot anava a veure la Igualadina i l’Alsina Graells) era un esdeveniment.
Entre tota aquella grisor, les coses més senzilles podien omplir la meva vida de color. Dues amigues, la Montse i la Blanca, eren fans abrandades del Duo Dinámico, tots les coneixíem com “les dinàmiques”, segurament no tenien ni tocadiscos per escoltar les cançons, però acumulaven pòsters, fotografies, banderoles, revistes i tota mena d’objectes dels seus ídols. Encara tinc ben present la minúscula habitació de la Montse amb les parets recobertes de les cares del Manolo i el Ramon. Després van aparèixer els Beatles i vam viure una mena de guerra simbòlica entre les dinàmiques i els beatlemaníacs. Recordo borrosament una pintada en alguna paret que deia: “Els Beatles contra les dinàmiques.”
El que aleshores encara no sabia és que, en aquell poble on no passava mai res, vivíem un aprenentatge que ha enriquit molt la meva vida. Als pobles hi ha gent de tota mena, tots els arquetips de la mitologia, tots els drames (familiars, amorosos, econòmics…) i totes les grans històries formen part del teu paisatge. Convius amb pàries, esquenadrets o malalts mentals que en una ciutat haurien acabat de sense-sostre. I amb somiatruites, creadors i emprenedors que fora d’allà mai no arribaries a conèixer. Sovint penso que, si la meva vida es limités a Barcelona, pràcticament només coneixeria universitaris. Però abans de ser conscient d’aquest privilegi, també vaig tenir una relació conflictiva amb Masquefa.
Més enllà de les limitacions a l’hora d’accedir a la cultura (sort de la ràdio, l’únic electrodomèstic que hi havia a casa quan vaig néixer), ben aviat vaig descobrir que, això de ser de poble, era una cosa que t’estigmatitzava. Ho vaig començar a intuir a l’internat, on les monges ens feien notar sovint que parecíamos de pueblo però, com que totes ho érem, més aviat ens en rèiem. Però a l’adolescència això va canviar. No era rar que et rebutgessin només per ser de poble i molts amagàvem aquest fet. Al rebuig exterior, s’hi afegia la pressió interior, i això sí que era difícil de resistir. Allò que “tots ens coneixem” pot ser una experiència duríssima quan esdevé una forma de control que no et deixa ser tu mateix. Tinc tants amics, coneguts i saludats que han marxat del poble per poder ser anònims que crec que, tots els que n’han tingut la possibilitat, ho han fet.
Jo em vaig començar a enamorar de Masquefa quan vaig anar a l’estranger. Res de nou, d’una altra banda. No va ser l’enyorament. Va ser la narrativa. A l’estranger convius amb estrangers per definició, però, a més, ets estranger i acabes fent pinya inevitablement amb els passavolants. Gent de tot el món que explica històries i a qui expliques històries. Parlar dels Reis d’Orient amb iraquians i africans és una experiència única. O parlar del tió amb tailandesos és realment trobar el costat bo de la vida. I compartir el record amb gent de l’altra punta del món d’anar a veure la televisió a casa de l’únic veí que en tenia (va ser gràcies a un sorteig de la Nestlé) i després a un local social en què pagàvem vint-i-cinc cèntims, si la memòria no em falla, és un mirall que et fa veure que el teu poble és universal. Per no parlar dels personatges que et proporcionen una altra dimensió de la vida. No diré noms, però si penseu en la Teresa d’Ovidi Montllor sabreu de què parlo.
Aquesta redescoberta del meu poble em va dur a reivindicar-lo a tot arreu. Sempre dic que sóc de Masquefa per si algú encara té problemes amb la gent de poble –i hi ha gent que en té. Uns amics madrilenys que vaig conèixer a Marburg s’escandalitzaven cada cop que veien “aus Masquefa (Spanien)” en els meus documents. Una vegada vaig rebre una carta de la Fundació d’Al Gore on tota l’adreça era el meu nom i Masquefa. Va arribar, però algú hi havia escrit amb lletres ben grosses BARCELONA (encara no hi havia codis postals). El Ramon Barnils em deia “la senyora de Masquefa” com si fos un títol nobiliari i el Xavier Folch, que no entenia gaire bé la meva reivindicació, em va fer un dels elogis més meravellosos que m’han fet mai. Va explicar que no entenia per què jo sempre deia que era de Masquefa, però que al final s’havia adonat que ser de Masquefa, en mi, era una qualitat.
Quan vaig haver d’estabilitzar-me perquè vaig tenir fills, vaig triar Masquefa. Vaig pensar que, atès que a mi m’havia anat molt bé tenir un lloc on tornar, per a ells també seria bo. La Masquefa que ells han viscut ha estat molt diferent de la meva. Sí que anàvem a veure el tren, però no perquè no tinguéssim res més a fer. Van poder anar a una escola que no els condemnava i han estat el meu vincle amb àmbits de la vida masquefina a què no tindria accés perquè Masquefa ha crescut molt i ja no ens coneixem tots. Ara, quan arriba Nadal, hi ha un lloc on encara es troba tothom: el quinto. I això de fer de lloro és un altre dels privilegis de ser de Masquefa. On, si no, podria dir que el 4 és el dia del meu aniversari, el 16 el dia del meu sant, el 55 l’any que vaig néixer i el número de la primera casa on vaig viure, el 59 l’any que es va fundar l’Alzinar, el 62 l’any que va arribar el mossèn Enesi a Masquefa, el 78 l’any que es va inaugurar el Casal i el 92… ai, no, que el 92 no és a la bossa.
