‘Candies’, de la pintora letona Dace Anspaka

Hi ha un poema conegudíssim de Mary Oliver, «Estima la tristesa», que hauria d’anar escrit en lletra petita en un prospecte de paper prim tot replegat dins d’una capsa de caramels dolços i vendre’s a les farmàcies. M’encomano un altre cop a ella perquè llegir també és tornar. «Estima la tristesa» ara és gairebé com aquella taula d’exercicis que et dóna el fisioterapeuta l’últim dia de recuperació.

Estima la tristesa. Ara és teva, i cal
tenir cura del que se’ns ha
donat. Pentina-la, ajuda-la
a posar-se l’abric, dona-li la mà,
sobretot per travessar el carrer.

A ningú li agrada veure’t trista, i al principi a tu tampoc. No estiguis trista, estàs millor?, ho vas superant?, ja estàs recuperada?, et van fent aquestes preguntes dia sí dia no, amb la millor de les intencions, i és com si t’empaitessin trepitjant-te els talons cap a una meta que tu no pots travessar, i que tampoc tens clar que ho vulguis fer ara com ara. Al principi no volies agafar aquest camí, o pensaves travessar-lo corrent, et deies que podries, i vas fer un esprint que et va deixar baldada. Et vas aturar, t’ofegaves, vas seure i vas mirar el paisatge. Era un paisatge trist, però si te’l miraves una estona després era bonic, ho podia ser. Era el teu paisatge. Quan et demanaven com estaves, no en parlaves a ningú, d’aquell paisatge trist, feies veure que veies els arbres de sempre, que apreciaves els colors vius de les flors i els cants dels ocells, que allò et plaïa tant com sempre, que era suficient. No en deies res per no tornar a ser la que no avança, la que no arriba mai a la meta, per no sentir-te dir un altre cop aquell no-estiguis-trista. T’amagaves la tristesa endins i feies vida normal. Però la vida normal és complicadíssima si n’has sortit.

Perquè pensa,
i si la perdessis? Llavors series
tristesa tu mateixa; la seva cara eixuta, l’insomni
serien teus. Tingues cura, toca-li
el front, que no se senti
tan sola.

Si amagues la tristesa ella s’escapa i surt de tu per on no t’ho esperes. Si la traeixes, ella et traeix a tu. I tu vius en un desequilibri de traïcions que ningú més entén perquè les tens tan endins que no pots dir-les. Si estàs trista, traeixes tota la gent que et vol recuperada del dol, si estàs bé, si fingeixes estar bé, traeixes el dol, traeixes qui t’ha deixat aquest forat que ara és ple de tristesa. Vius entre aquestes dues traïcions i amb la tristesa demanant-te que la cuidis, i en dius vida normal perquè les paraules poden fer realitats, però potser les has sobrevalorades, aquest cop. La vida normal és esgotadora si no hi ha racons on cuidar la tristesa. I potser no han de ser racons. La tristesa al centre, com un astre, i que se’n vagi al racó tota la resta.

I somriu, que no s’oblidi
del tot del món abans de la lliçó.

El món abans de la lliçó. Deixa de buscar-lo, has de dibuixar el de després. Comença a fer-ho de seguida, abans no hagis oblidat el d’abans, traça’n les línies mestres i en acabat ja l’aniràs omplint. Que es vegi què es pot trepitjar i què no, on et pots aturar i seure i on convé quedar-se poca estona. Fes-ne un esbós amb el llapis i després ja l’aniràs repassant amb la tinta del temps.

Tingues paciència en abundància. I mai
no li menteixis ni la deixis sola
ni per un instant, és a dir, abandonada, potser
de nou. És estranya, muda, difícil,
de vegades indomable, però recorda, és una nena.

La tristesa és una nena, mira-la als ulls, està tan desconcertada com tu, tan cansada, tan fora de joc. Ella també fa equilibris en el buit. Dibuixa-li bé la corda per on pot caminar, i que la corda amb els dies s’eixampli i sigui un camí, que t’agafarà la mà amb menys força i et tornaràs a sentir els dits. És una nena, la tristesa, dóna-li la mà i passeja-la com es passegen les nenes, per carrers il·luminats, de dia, distreu-la, fes-la riure, i tu riuràs sense en acabat sentir-te traïdora per haver rigut.

I poden passar coses extraordinàries. I potser veuràs
mentre totes dues aneu
caminant sota la llum del dia, com
a poc a poc es relaxa, s’agrada,
i comença a créixer.

Les nenes, quan creixen, poden anar soles pel carrer, si abans els has dibuixat el món i els has ensenyat tots els camins. No l’amaguis més, doncs, traceu el nou món juntes, el llapis l’agafes tu però ella té una goma entre els dits per si en algun moment la perds de vista i t’apresses a deixar-la anar abans d’hora. Estima la tristesa, posa-la al centre, mostra-la, i gràcies als ulls dels altres deixarà d’ocupar tot l’espai per trobar el seu nou lloc, perquè no se n’anirà, però creixerà i no et necessitarà tant.

El poema de Mary Oliver escrit en lletra petita en un paperet prim i plegat en una capsa de caramels, o com unes instruccions penjades de l’imant de la torre Eiffel a la nevera. Estima la tristesa un cop al dia.

*La traducció del poema «Love Sorrow» de Mary Oliver és de Corina Oproae.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb