tinta tina vallès
Gota de tinta blava en aigua, de Blue Ink Drops.

L’avió és a punt d’enlairar-se, tinc la sort de seure arran de finestra, dues senyores japoneses al meu costat compten els euros que porten als moneders. Quan ja volem, es posaran unes màscares de paper i roncaran fins que ens avisin que som a punt d’aterrar a París, només es despertaran un moment quan passi l’hostessa oferint alguna cosa per esmorzar: te, galetes salades i pastís de llimona, demanaran, s’ho empassaran en una exhalació i mascareta per reprendre la simfonia de roncs nipons. No sé quants passatgers cabem en aquest avió, però sí que puc assegurar que tres quartes parts són japonesos. Quan arribem a París, empaitaran desesperats el rètol de «Sortie» i jo aniré darrere seu i els sentiré cridar «Ho! Ho!» (amb la hac aspirada, aspiradíssima, tan aspirada que si anessin descalços els talons els farien ventosa al terra encerat de l’aeroport Charles de Gaulle) quan vegin una noia, també japonesa, amb un rètol que els increpa en la seva llengua –a mi m’esperarà una noia catalana amb una enorme bufanda vermella i un somriure més gran que Terrassa, però això ja és una altra història.

Torno a l’avió. Mentre ens enlairem, obro la llibreta i agafo la ploma. Són dues hores de vol i vull aprofitar-les per endreçar-me les idees, aquesta tarda he de parlar durant cinc hores de la meva última novel·la davant del públic francès i tot i que el discurs sobre el llibre ja em surt sol, fer-ho més enllà de la frontera m’inquieta i necessito tenir-ho tot sota control. Vull fer-me una llista de les coses que solc dir sobre el llibre, per si de sobte em quedo en blanc i es fa un silenci molt gran a la cripta on farem la presentació. He dit «cripta», sí, a Montmartre, la del martiri de Saint-Denis, un dels dos patrons de la ciutat, que es veu que el van martiritzar allà baix mateix, el van decapitar i va sortir caminant amb el cap sota el braç com qui porta una carpeta. Durant les cinc hores que serem allà sota, un senyor amabilíssim i catoliquíssim, Éric, es dedicarà a explicar la història de la cripta a tothom qui vingui i les cares de la gent seran de catàleg, fins i tot presenciarem una mena d’atac d’angoixa o de nostàlgia d’una senyora que se n’haurà d’anar corrents amb els ulls enllagrimats abans que comencem.

Surto de la cripta i m’enlairo i vaig enrere en el temps, quan encara no he arribat a París, quan l’avió tot just s’allunya de l’aeroport del Prat (Josep Tarradellas, d’acord, uf, no volia viatjar taaan enrere en el temps) i em disposo a escriure. Un mur de converses en japonès m’aïlla i em permet fer-me un espai propi de silenci enmig de l’enrenou. Destapo la ploma i m’hi poso. Abans de fer-me la llista vull deixar anar pes, fer una mica d’escriptura automàtica, que en dirien els professors d’escriptura, o sigui, deixar rajar la ment sobre el paper, escriure el que em va passant pel cap. Ho faig sovint i després no n’aprofito gaire res, és com passar la baieta pel marbre abans de començar a cuinar.

«Aquesta és la lletra que faig des del cel», és el primer que gargotejo i el traç em surt més gruixut del normal, es formen petits bassals a les panxes de les lletres, les as són taques fosques, i les es també, les dues bosses de la ge s’emplenen, i també el cap de les dues cus i les dues des, la frase es torna un rastre de taques de tinta que costa que s’assequin, una filera de formigues blaves damunt del full que a poc a poc deixen de brillar i travessen la pàgina per ser petites aranyes de tinta a l’altra banda. Em ve al cap un amic que hi entén molt, de plomes, i estic segura que ell tindria l’explicació per a aquesta hemorràgia de blau que ara em taca també els dits de la mà esquerra, però tant el mòbil com jo estem en mode avió i toca atresorar aquesta incògnita fins que tornem a ser a terra.

Des de l’hotel ho buscaré i veuré que era el que intuïa, la pressió atmosfèrica. Fins i tot trobaré tot de pàgines amb un tou de consells sobre com viatjar amb la teva estilogràfica pel món sencer. Sembla que el moment de l’enlairament és precisament el més delicat per a una ploma, i que s’aconsella dur-la buida de tinta o, si més no, tenir-la sempre de cap per avall. M’adono llavors que deu ser la primera vegada que he intentat escriure amb ploma des de dalt d’un avió. No és prou drama ser esquerrana i anar-te enduent un rastre de tinta als dits de tot el que escrius, afegim-hi aquests tolls en aquesta frase escrita sense pensar, «la lletra que faig des del cel», la pressió atmosfèrica també afecta les neurones, o són els nervis els que em fan escriure cursileries? Renegaria d’aquesta frase però ara em repto a mostrar aquesta feblesa inaprofitable que l’estilogràfica ha intentat convertir en taques per raons científicament demostrables, sí, però potser també perquè fa tants anys que escrivim juntes que ha volgut donar-me un cop de mà per evitar que faci el ridícul.

Deso la ploma, que surti el bolígraf a deixar anar llast mentre els roncs de les nipones ja tenen un ritme cadenciós que convida a buidar el pap damunt del paper. Gargotejaré coses molt místiques sobre núvols i fronteres i la llista de temes per si em quedo en blanc la faré a l’hotel pocs minuts abans d’anar cap a la cripta on el sant va perdre literalment el cap, després de creuar-me amb la manifestació setmanal dels gilets jaunes pels carrers de Montmartre i imaginar aquella colla de japonesos espantadissos perdent metafòricament el cap davant de l’escena de crits, corredisses i fumeres que envolten el mont.

En una habitació d’hotel petita i acollidora, seuré als peus del llit i comprovaré si la ploma torna a ser la de sempre mentre a l’edifici de davant una dona dreta davant d’un faristol ple de partitures neteja una flauta travessera; mentre ella fa anar l’escuraflautes, jo rentaré el capçal de l’estilogràfica per primer cop amb aigua parisenca i per si de cas no me l’enduré sota terra, a la cripta, perquè no vull més taques als dits. Quan l’Éric el catòlic ens parli del sant sense cap sortint de la cripta, imaginaré un rastre blau travessant la ciutat, tinta de martiri.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb