Martin Luther King Jr. i Maquiavel

  • El català cada dia pren un bany de raó i en surt regalimant satisfacció. Amb la raó a favor seu, s’enlaira a una visió superior dels esdeveniments, convençut que al capdavall les coses s’arranjaran d’acord amb el seny

Joan Ramon Resina
21.01.2025 - 21:40
Actualització: 21.01.2025 - 21:45
VilaWeb

Un dels fundadors de la modernitat, Niccolò Machiavelli, escrigué a El príncep: “Molts s’han imaginat repúbliques i principalitats que mai ningú no ha vist ni sabut que existissin de veritat; car hi ha tanta diferència entre com es viu i com s’hauria de viure, que qui deixa allò que es fa per allò que caldria fer aprèn més aviat la seva ruïna que no pas la seva preservació.”

De la república imaginària encara es discuteix qui n’ha de presidir el consell. Aquesta superfetació de la república avortada es gestà com a òrgan d’un hipotètic govern a l’exili. Però aquell govern, que havia de ser com la rèplica de la France Libre a la França de Vichy, no sobrevisqué a la declaració d’independència, car els seus membres es dividiren des del primer moment entre els qui marxaren i els qui es confiaren a la misericòrdia de la justícia espanyola.

Un govern empresonat en ple hauria fornit la imatge definitiva de la impotència i d’una injustícia més per a l’àlbum de cromos de la història nacional. Una repetició de la fotografia del president Companys i els seus consellers darrere reixes arran dels fets del 6 d’octubre. Un govern exiliat en ple hauria representat la legitimitat a l’exterior i cridat l’atenció a la il·legitimitat de la nova situació, com féu una Generalitat espectral però simbòlicament efectiva entre el 1939 i el 1976. L’una opció i l’altra eren defensables en la lògica de la derrota temporal. Però en lloc de refermar-se amb totes les conseqüències en una declaració d’independència que havia estat inconseqüent, els partits del “govern legítim” rivalitzaren en unes eleccions que s’havien negat a convocar quan podien i que ara acceptaven sota l’autoritat de l’article 155 de la constitució. Participant-hi, l’independentisme no sols amortitzava el govern destituït; en el mateix fet enterrava la república non nata. Foren, doncs, els partits mateixos, pugnant per recuperar espai i influència en la restauració autonòmica, els qui consignaren un possible govern a l’exili a la ineficàcia, si no ja a la il·legitimitat. El trencament es visualitzà quan el president del parlament impedí la restauració de l’status quo ante refusant d’investir el candidat guanyador. Amb aquest gest fongué qualsevol possibilitat d’articular el govern autonòmic amb l’exili. D’aquest trencament ja es podia deduir el fracàs del Consell de la República, però si calia més evidència, el parlament certificà la ruptura retirant la condició de diputat (i per tant l’aforament) al president Torra, l’enllaç governamental entre Barcelona i Brussel·les. La república nascuda entre himnes i vares d’alcaldes quedava consignada definitivament als llimbs dels reialmes imaginaris.

Maquiavel aspirava a recolzar la política en uns pilars més sòlids que la teoria heretada dels antics. Si la política clàssica es fundava en una concepció ideal de l’univers i una idealització de la figura humana, ell es proposava de presentar la realitat nua i de dir les coses com són i no com haurien de ser. La gent repeteix com una salmòdia que la política és l’art d’allò que és possible. Per a Maquiavel, la política és l’estudi no pas dels fins, possibles o impossibles, sinó dels mitjans. És doncs la ciència del poder. Si els antics confiaven en els oracles i veneraven la deessa Fortuna, els moderns podien aprendre a modificar les condicions naturals mitjançant l’observació freda i acurada de com s’obté el poder i com es perd. La novetat, ço és, la modernitat, consistia a procurar amb el propi esforç i habilitat –amb la virtù– allò que abans pertanyia a l’àmbit del desig o a la intervenció d’agents sobrenaturals. Políticament, ser modern consistia a perseguir amb càlcul i premeditació una empresa que abans es confiava a l’atzar o a la voluntat dels déus.

Fins a la Guerra Civil els catalans foren l’avantguarda de la modernitat a Espanya. Políticament, però, eren lluny de l’empirisme d’un Maquiavel o del realisme catastrofista d’un Hobbes. A la novel·la La febre d’or de Narcís Oller hi ha una frase reveladora del cofoisme català quan un personatge exclama eufòricament: “Diu, diu… que som els terços de Flandes!” Per molt que sembli mentida, a la història catalana hi ha aquests moments d’entusiasme. El 14 d’abril de 1931 en fou un. El primer d’octubre de 2017, un altre.

El català cada dia pren un bany de raó i en surt regalimant satisfacció. Amb la raó a favor seu, s’enlaira a una visió superior dels esdeveniments, convençut que al capdavall les coses s’arranjaran d’acord amb el seny i la república s’esdevindrà indefectiblement en les condicions més raonables. Parafrasejant una dita molt grapejada: la república serà progressista o no serà. Malgrat haver tingut per monarca el model del Príncep, els catalans mai no han après les lliçons de Maquiavel. Qui sí que l’entengué, i ben aviat, fou la monarquia espanyola. Durant “el procés” i fins ara mateix, l’estat ha seguit fil per randa les observacions de l’inventor de la teoria política.

La imaginació pot ser una fórmula de supervivència a curt termini, però no és cap refugi a termini mitjà. Es pot, per exemple, atiar la ficció d’un nou embat amb la relació entre Junqueras i Puigdemont pacificada, però cal molta ingenuïtat per a creure que es pot recuperar el temps perdut. Com si passejant-se en el cotxe del primer d’octubre —talment el tast d’una magdalena proustiana— poguessin recuperar el moment en què llançaren al món una declaració de salva.

Hom pot assumir l’expressió profètica de Martin Luther King en el discurs de recepció del premi Nobel de la pau: “El dret temporalment derrotat és més fort que el mal triomfant.” Però convé no oblidar que darrere aquestes paraules hi bategava una fe molt robusta i una voluntat insubornable amb un pla d’acció que incloïa acceptar el risc que es concretà el 4 d’abril de 1968 amb l’assassinat de King. Com altres líders que han deixat petja a la història, King sentia la força universal del dret (concretat als Estats Units dels anys seixanta en els drets civils) i s’hi orientava sense desviar-se’n, però era sensible en un grau molt alt a les relacions entre el poder i els fets, i als mètodes a seguir per a modificar-les. King era modern i practicava un maquiavel·lisme paradoxal.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor