Marta Rojals, la retratista a l’ombra

  • VilaWeb estrena "Els del mig", una sèrie d'entrevistes-retrat de Josep Sala-Cullell a persones nascudes entre final dels anys seixanta i començament dels vuitanta · Avui publiquem la primera, de Marta Rojals

VilaWeb
(fotografia: Marta Rojals).
Josep Sala i Cullell
13.09.2023 - 21:40
Actualització: 14.09.2023 - 21:12

Quan vaig proposar a VilaWeb de fer una sèrie d’entrevistes a persones de la meva generació –la del baby boom de final dels seixanta a primers vuitanta–, un dels noms que va sortir de seguida és el de l’arquitecta i escriptora Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975). Admeto que començar per una companya del diari pot semblar un pèl endogàmic, però no us sabria dir ningú que hagi retratat amb tanta precisió l’origen, els trasbalsos, les misèries i la parla dels catalans que ara som quarantins i cinquantins, aquells que vam fer l’EGB, el BUP i el COU.

D’ençà de fa una quinzena d’anys, Rojals és una presència i una absència. És molt activa a la xarxa que abans es deia Twitter i escriu un article setmanal de lectura imprescindible, però sempre ha mantingut una discreció exquisida: no li coneixem la cara, i tampoc no participa en allò que anomenem el món literari català. Les entrevistes sempre les fa per escrit, és a dir, que per a elaborar aquest text ens vam enviar una trentena de correus electrònics durant quatre dies. Sospito que no li agrada gaire parlar dels seus llibres, però després de rellegir-los tots aquest estiu tenia una llista de preguntes llarguíssima.

El tret més característic de les novel·les de Rojals –Primavera, estiu etcètera (2011), L’altra (2014) i El cel no és per a tothom (2018)– és la diferència de registre lingüístic de cada personatge. Els diàlegs, abundants i vivíssims, són un mosaic d’allò que podem sentir a les ciutats i pobles del país si parem l’orella. La trama és l’excusa, una cosa que va sortint, però la qüestió lingüística la tinc clara d’inici, m’explica. Amb la base d’unes històries quotidianes experimento amb l’aspecte que més m’interessa d’escriure, que és l’oralitat, la llengua viva, la que correspon al temps de la trama i dels personatges. Això és comú a cada llibre, i després hi ha les diferències: al primer, des de l’estàndard nord-occidental a una microparla d’un poble; al segon, el català contaminat de la Barcelona urbana, parlat per catalanopensants, siguin fills de l’escola franquista o de la immersió; i al tercer hi entra el factor temporal, l’evolució de la parla segons l’època, el nivell cultural o la falta d’ús.

Aquesta varietat fa que alguns personatges s’expressin amb un català híbrid –la Cati de L’altra de cada tres paraules en diu una en castellà–, però sempre hi ha algun protagonista que no ho accepta, que ho fa notar o ho corregeix mentalment. Si la versemblança et demana escriure això tan espantós que en diuen “el català que ara es parla”, necessito que alguna veu hi posi límits, perquè em sabria greu que una denúncia sobre la degradació galopant de la llengua es pogués confondre amb desídia. Ara que cada cop es publiquen més llibres en una mena de catanyol impostat, més d’un hauria de prendre apunts. Ho aprofito per preguntar-li si acumula llibretes amb frases i expressions que va sentint. Tinc llistes per a parar un tren, i, de fet, de llistes de termes, expressions, etcètera, ja en feia abans d’escriure cap llibre. És un entreteniment espontani i que va començar sense cap propòsit concret.

Primavera, estiu etcètera va ser una decisió arriscada de l’editorial (una autora que no faria promoció!), però el públic va abraçar la novel·la amb entusiasme, i em sembla que molts dels títols que han triomfat la darrera dècada s’expliquen per aquest èxit. Així i tot, Rojals em diu que encara no ho entén. Va ser escrita amb una sabata i una espardenya, sense tenir ni idea de com s’explicava una història. Me’n suggereix algunes raons (la nostàlgia, la identificació generacional, la història d’amor), però crec que el motiu principal, a banda la muntanya russa emocional, és que és feta des de la veritat. Gairebé tots els quarantins hem viscut els rituals de pas que descriu el llibre –el local de trobada, les colles de l’institut, el dia que ens van avisar que aquell s’havia matat amb la moto–, i per a tots els qui vivim lluny dels orígens la necessitat de tornar per arrelar-nos és un sentiment que no se’n va. Li demano què en pensa, de la nostàlgia.

Hi estic molt a favor, i sempre em sorprèn quan en sento parlar en negatiu. Vist des del present, i en termes generals, crec que la nostra generació va viure una infantesa i una joventut privilegiades, força millor que la dels nostres pares. Vam ser els primers universitaris de la nostra història familiar, i ens va tocar una adolescència sense internet i amb l’auge del català… Eren els millors temps de l’era analògica, quan ja apuntava la digital, però amb un futur que només podia ser pròsper, i que es plantejava en termes de cotxes voladors. En canvi ser jove avui és tremendament complicat, hi ha les pressions de les xarxes, la globalització, la sobreprotecció, l’epidèmia de salut mental. La canalla d’abans va poder ser més lliure que no pas ara, i, una cosa molt important: teníem esperança de futur. Ara tot se n’ha anat en orris. Això sí, per als col·lectius històricament discriminats, com per a tots els sistemes vulnerables, cap passat no va ser millor que ara.

El llibre, a més, va sortir en un moment molt concret: aquells anys en què molts de la nostra edat teníem un bloc, i hi parlàvem de llibres. Tot va començar per culpa del Miquel Adam i un post seu entusiasta, i a partir d’aquí el va donar a conèixer a altres blocaires, llibreters, lletraferits… Com que no havia publicat mai, ni coneixia res d’aquest món, em vaig pensar que publicar era això, que se’n parlés, i no hi vaig donar la importància que tenia. Ara, sabent el que sé, ho hauria valorat més. La immediatesa de Twitter es va cruspir aquella reflexió més serena.

La nostra generació més o menys privilegiada va jugar, sense saber-ho, una enorme loteria laboral quan va entrar al nou mil·lenni. Els que van guanyar plaça a l’administració o es van dedicar a la tecnologia van sortir més o menys incòlumes de la Gran Recessió de 2008-2010, però els que havien entrat a la construcció, els professionals liberals o els petits emprenedors van veure com el món se’ls ensorrava, just quan els tocava tenir fills. Aquest és l’origen d’un dels articles més recordats d’aquella època, “Creients”, i de la novel·la L’altra. L’Anna, en Nel i tota la colla d’amics (ella és dissenyadora gràfica, ell treballa en un diari) veuen com d’avui per demà queden sense feina o ja no els arriben més encàrrecs, i han d’acceptar limitacions que no havien previst. Tot i això, rellegint el llibre al cap d’una dècada, crec que un jove d’ara els diria que tampoc no es poden queixar tant. Van tenir uns anys bons, van fer contactes, currículum i una família, i fins i tot es podran vendre una propietat. Per això demano a Rojals on creu que és avui aquell grup de trentins que ara són quarantins.

Els veig en precari, però vivint d’aquests rèdits que descrius i que els de les generacions posteriors ja no tindran. Potser s’hauran escapat pels pèls de la fallida. Si van poder comprar el pis hauran pogut mantenir l’estatus a què es creien destinats, i per tant poden continuar amb la ficció de classe mitjana. Si no, ara es troben trampejant la situació amb més o menys ajuda dels pares o d’altres obscuritats.

Una altra característica de L’altra és que moltes de les actituds i situacions avui durien una etiqueta, i en canvi Rojals les defuig. L’únic discurs explícitament feminista del llibre el fa una noia jove davant l’astorament general dels de la nostra edat. No crec que defugís les etiquetes, és que no les coneixia. Les dones de la meua generació hem tingut accés molt tard a un lèxic que hem conegut a les nostres adulteses i que ara hi reconeixem les situacions viscudes. Les joves ens donen cinquanta mil voltes en aquest sentit, moltes hem après més de noies que per edat podrien ser les nostres filles que no pas de les que podrien ser mares nostres. El feminisme del llibre és en l’Anna mateix, en les seues reflexions, sobretot el rebuig dels rols de parella, l’home proveïdor, la dona que es talla les ales per no ferir-li l’orgull. O en el sexe conjugal no consentit, que ha estat sempre tan normalitzat fins en dones suposadament empoderades i emancipades.

Qui ha llegit L’altra sap que la novel·la s’acaba amb una revelació final que et fa replantejar el que has llegit abans. Admeto que primer no em va agradar, i em va semblar innecessari introduir allò per completar un personatge tan ben definit com l’Anna. Però ara he canviat d’opinió: a banda els indicis presents a tot arreu, he vist que només amb allò es poden explicar algunes actituds de la protagonista. Com veu aquella polèmica? He passat per un procés que quan ho vaig publicar n’estava molt convençuda, lògicament, i després, amb les reaccions negatives, vaig començar a dubtar. Pensava que l’havia d’haver acabat abans, a l’escena de la platja, però em semblava molt cursi per a l’Anna. Així i tot, em diu que L’altra (que va escriure per a “matar el pare”), es troba en un punt que m’agrada molt perquè la vaig fer encara des de la inconsciència, però aplicant una mica del que havia après al primer.

La darrera novel·la, fins ara, és El cel no és per a tothom, trenta anys de la història de dues bessones que no se suporten, i el germà petit que els fa de pont (i la mare perruquera, i el pare que munta bolígrafs a casa, i la filla-neboda rebel, i una constel·lació d’homes). És un llibre magnífic, que tot i això –potser era inevitable, coneixent com funciona el país– va tenir males crítiques, amb arguments tan absurds com que és massa llarg. Va tenir tan mala acollida que la sento com un fracàs personal, perquè aquesta sí que la vaig fer amb tota la consciència i el que creia que havia après de les anteriors. Era el meu Everest; mentre l’escrivia patia tant que em vaig dir que mai més, i només em feia tirar endavant pensar que valia la pena. Ara no sé si va ser així, però li tinc tota l’estima que es té al fill, diguem, més especialet.

Rojals diu que les trames i els personatges són l’excusa per a mostrar la varietat lingüística, però totes tres novel·les són molt ben construïdes, i això em fa pensar que n’ha llegit moltes. Però, de fet, va començar tard. A casa meva no hi havia literatura, ni catalana ni castellana, tret d’un volum editat per la Caixa de Pensions (crec) que deia, misteriosament “Cela, La colmena”, i potser va ser la primera novel·la que vaig llegir, fora d’edat i sense entendre’n ni un borrall. De jove sí que vaig ser molt lectora, tot i que en castellà, i no vaig començar a llegir en català fins a la vintena llarga –imagina’t quant de temps perdut. Vaig fer noves companyies que em van posar a les mans Calders, Català, Pla, Rodoreda, i d’aquí ja vaig passar als contemporanis. Moncada i Serés van ser les lectures que em van fer veure que el català que havia mamat es podia escriure.

El director Martin Scorsese afirma que de les grans pel·lícules no en recordem la trama sinó moments concrets, i la relectura estival de l’obra de Rojals m’ha fet recuperar escenes memorables, escrites amb una prosa riquíssima: el discurs de la tieta a l’Èlia quan li explica que de jove la va veure sortir d’un cotxe, la baralla terrorífica de l’Anna i la cunyada a la cuina, la Sara amb el pare amb l’avioneta. Tres novel·les són un bon llegat, però els lectors som voraços i sempre en volem més, i suposo que toca preguntar-li si prepara alguna cosa nova. Em diu que sempre escriu, però que publicar ja són figues d’un altre paner, i tampoc no goso insistir-hi gaire.

Mentrestant podem gaudir dels dos llibres que recullen una selecció dels articles a VilaWeb –No ens calia estudiar tant (2015) i No siguis pobre! (2023)–, un projecte de l’editor Joan Carles Girbés. Al pròleg del segon hi parla de “l’aturada prudent davant del teclat abans de llançar-me amb massa alegria a la responsabilitat de ser llegida per més o menys gent”. Com que ara jo també tinc una columna setmanal hi he pensat molt, en això de la responsabilitat, i li pregunto què vol dir. La responsabilitat l’entenc no en un sentit periodístic, sinó de ser honest amb el que ofereixes. Ho dic perquè moltes vegades passa que algú confon l’article d’opinió amb la notícia, i són formats que no se’ls pot demanar el mateix. Com a autor, es tracta de ser conscient de què pots oferir i què no, i fer-ho de la millor manera possible. I com li proven les polèmiques que a vegades patim a la xarxa? Això de les tempestes a Twitter ho sento com una cosa més aviat recent. Entenc que a l’article naltros ja diem tot el que volíem dir, i un cop publicat és el torn de paraula del lector, i aquí no m’hi fico. Si se’m convida a baixar al fang, miro d’aplicar-me dos normes generals, una que ja la seguia i una altra que he decidit de fa poc. Primer, no defensar el que escric, que a més és inútil, i segon no discutir per Twitter, que també és inútil.

M’agradaria parlar amb Rojals d’arquitectura, però tinc por de fer-me pesat. Només li pregunto com veu els joves que pugen a la seva professió.  Ara és un bon moment per a fer-se’n i dedicar-s’hi. Després de molts anys, la normativa europea i els estàndards de sostenibilitat internacionals es van imposant sobre els codis diguem-ne locals, i ens hem hagut d’espavilar. També hi ha el repte de construir per al clima que ens espera, i de l’energia zero o del residu zero: l’edificació i la indústria relacionada són una font de residus i de despesa energètica colossal, que supera el període estricte de la construcció. Allò que apreníem a les escoles d’arquitectura de la meua època no era pas gaire diferent del que s’ensenyava cinquanta anys abans, i ara tot ha canviat en molt poc temps, i amb la intel·ligència artificial, espera’t. La professió s’ha hagut de repensar i és una font d’oportunitats per al jovent. Amb tot, l’endemà m’ho aigualeix una mica, i em diu que els caps de despatx amb qui ha parlat són molt més pessimistes.

He d’enllestir l’entrevista, i em queda el rau-rau de no haver-hi pogut quedar ni haver vist el món que l’envolta. Per això li proposo un exercici que cada any dono als meus alumnes de geografia de l’institut, que és que m’enviï una fotografia del paisatge que considera que és el seu. Em fa arribar dues imatges en moviment, amb carreteres, línies elèctriques i molins eòlics, però són una mica borroses. Tot i que es pot intuir d’on vénen, tampoc no ho podem saber del cert. Les miro una bona estona, i penso que li escauen molt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor