Maria Sanmartí, la innocència del traç

  • Fins el 15 de setembre es pot visitar a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac l’esplèndida exposició sobre l’obra de Maria Sanmartí, mare d’Antoni Clavé, un dels artistes catalans de més importància internacional

VilaWeb
Maria Sanmartí, 'Riu amb peix', signat Maria Clavé. París, 1947. Guaix sobre paper (fotografia: col·lecció particular a París).
Xavier Montanyà
07.07.2024 - 21:40
Actualització: 09.07.2024 - 23:00

La història de l’art catalana ha anat oblidant noms que un dia van ser importants. Un dels quals és el de Maria Sanmartí, l’obra i l’extraordinària història vital de la qual ara recuperem gràcies a la Fundació Palau i al bon treball del curador Aitor Quiney, doctor en història de l’art.

La selecció de les obres és excel·lent i mostra els grans trets de l’evolució artística i la gran força plàstica i poètica de la pintora. L’exhaustiu i ric treball d’investigació, documentació, contextualització i anàlisi fet per Quiney, tant en el disseny de l’exposició com en el catàleg, és fonamental per a entendre l’esperit i la sensibilitat d’una artista catalana oblidada que, en el seu temps, va ser excepcional per molts motius. Gràcies a aquesta investigació, basada en llibres, hemeroteques, cartes personals i documents de l’època, avui en podem saber la història.

Maria Sanmartí va començar a pintar a seixanta anys, a París, quan per fi l’any 1942 va poder reunir-se amb el seu fill, l’artista Antoni Clavé, que hi vivia exiliat d’ençà de la derrota republicana del 1939. El seu primer dibuix va néixer gairebé com un joc, quan va voler correspondre de la mateixa manera el seu nét Jacques, que sovint li regalava els seus. Quan va veure la composició de la seva mare, Antoni Clavé se’n meravellà: “Era molt bonic, molt, i tenia una gran força.” Li regalà una caixa de pintures i l’animà a continuar.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, pintant.

Les seves primeres obres van suscitar l’admiració de tots els amics exiliats que freqüentaven l’estudi del fill, com ara Josep Palau i Fabre, Ferran Canyameres, Emili Grau Sala, Carles Fontserè, Pedro Flores, Óscar Domínguez… De fet, Palau i Fabre va ser el primer a escriure’n un article, “El cas inèdit de Maria Clavé”, l’any 1948, a la revista Ariel, en què valorava “el cas prodigiós” de l’artista, per la puerilitat del seu gest, la poesia en colors i el candor del dibuix infantil. “El cas de Maria Clavé sembla confirmar les nostres possibilitats humanes de miracle. Salvar l’infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per a salvar l’home”, concloïa.

La notícia va arribar a Picasso, que també volgué veure’n les obres. Quan Antoni Clavé li’n portà una carpeta, el van deixar bocabadat: “’Però si és molt bonic! Molt bonic! Realment bonic!’[en francès], repetia Picasso mentre anava passant les obres de la mare”, explicà Clavé. “’És formidable, aquest!’ El que a mi em semblava el millor el vaig posar, com un murri, al final, en mostrar-li exclamà: ‘Això és molt bell! És el que voldria fer Matisse, però per arribar-hi caldrà que demani consell a la teva mare.’”

Les obres de Maria Sanmartí van ser com una revelació en els cercles artístics de París i europeus. El cas és impressionant. I va causar sensació. Amb només dotze anys de prolífica i intensa creació artística, Sanmartí, que al principi signava com a “mare d’en Clavé”, va exposar, amb gran èxit de crítica i públic, dues vegades a la Galeria Mirador de París (1949 i 1950), on s’estrenà com a artista. També va pintar i retolar amb la seva cal·ligrafia els magnífics cartells que les anunciaven, i va engegar així un costum que moltes altres galeries van imitar després. Més tard va fer dues exposicions a la Sala Gaspar de Barcelona (1954 i 1955) i també a Roma, Ais de Provença i a les prestigioses Galerie Drouant-David de París i a la Galerie Hilt de Basilea, entre més mostres nacionals i internacionals, tant individuals com col·lectives.

Però, malauradament, tal com escriu Aitor Quiney: “Dotze anys de creació artística i de gran producció han restat amagats per les inèrcies de la història de l’art i els seus propis interessos. Pocs historiadors han fet menció de María Sanmartí al llarg d’aquests anys.”

Maria Sanmartí.
Maria Sanmarti, ‘La cosidora’, 1955 (fotografia: cortesia de la Galeria Joan Gaspar de Barcelona).

Qui era Maria Sanmartí?

D’on sortia aquella artista que va començar a pintar a seixanta anys, sense haver exterioritzat mai cap indici de la seva vocació? Sanmartí va néixer al Raval de Barcelona l’any 1886, en el si d’una família molt humil i cristiana. Començà a treballar de pentinadora de senyores a domicili i cosidora quan tenia nou anys o deu i ho va continuar fent durant molt de temps, fins que ho va permetre la malaltia que va acabar paralitzant-ne el costat dret.

Es casà amb un viatjant de comerç, de nom Clavé, que tres anys després d’haver nascut el seu únic fill, Antoni, els va abandonar per sempre més. Va ser un cop molt dur. La va afectar molt i es va haver d’espavilar tota sola per tirar endavant amb unes dificultats enormes. L’amor fraternal entre mare i fill, d’ençà d’aquells anys, va esdevenir molt intens i sincer. Segons que explica Quiney, malgrat venir d’una família catòlica i no tenir estudis, Sanmartí va ser una dona progressista que sempre ajudà en tot el seu fill. Ell li correspongué tan aviat com li va ser possible. Per ajudar-la econòmicament, Antoni Clavé començà a treballar a tretze anys, mentre estudiava a la Llotja.

Maria Sanmartí i Antoni Clavé.
Maria Sanmartí i Antoni Clavé a casa seva, a París, el 1942.

Vingué la guerra, la mobilització del fill al front d’Aragó i la col·laboració amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i el Sindicat de Dibuixants Professionals, amb Fontserè, Martí Bas, Helios Gómez… Amb la derrota s’exilià a l’estat francès. Va ser internat als camps de Prats de Molló i Haras, prop de Perpinyà, d’on va ser alliberat gràcies a la qualitat dels seus dibuixos de la vida quotidiana al camp. Va fer la seva primera exposició en una galeria de Perpinyà i després féu el salt a París, on es guanyà la vida fent d’il·lustrador mentre, a poc a poc, s’anava fent un nom en el panorama artístic. Aquesta etapa és explicada als llibres de memòries del seu amic Carles Fontserè, atès que van viure plegats moltes de les penúries i peripècies dels primers temps d’exili.

L’art i la cultura catalana a l’exili

Antoni Clavé, tal com deia fa dies en un article d’aquesta secció, va formar part d’aquell grup d’artistes i intel·lectuals catalans que, havent fet front a dues guerres, exilis i persecució, de París estant sempre van mantenir encesa la flama d’un sistema cultural català modern, progressista i obert al món. En aquell nucli de gent compromesa i amant de la vida i l’art és on va aterrar Maria Sanmartí quan, finalment, l’any 1942 va aconseguir de reunir-se amb el seu estimat fill a París.

No havia sortit mai de Catalunya, però amb l’estimació del fill, del nét Jacques i el suport i la companyia dels catalans exiliats, va anar superant la nostàlgia i les dificultats d’adaptació d’una dona sense estudis, mig paralitzada, que havia de desplaçar-se en cadira de rodes i necessitava assistència. És clar que, ni de bon tros, era una dona burgesa amb afecció pel dibuix, ni havia sentit mai aquell impuls creatiu. Tanmateix, l’any 1947 va tenir lloc l’episodi casual de fer el dibuix per al seu nét i tot es va transformar.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, ‘La salle à manger’. París, 1954. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París).

Poc després, Sanmartí mateixa explicaria a Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, com va viure la revelació de la seva vocació artística. Palau ho va escriure al díptic de la seva primera exposició l’any 1949 a la Galeria Mirador de París: “Un dia el meu nét, llavors de cinc anys, em va regalar un dibuix que havia fet. Per tornar-li el favor vaig voler fer el mateix, i així va néixer el meu primer dibuix. Després d’agafar-li el gust, en vaig fer uns altres que van tenir la sort d’agradar a alguns amics artistes del meu fill, que em van animar a continuar. Encara que jo no tenia el més petit coneixement tècnic, vaig pintar fulls i fulls, posseïda pel dimoni del color. […] Alguns d’aquests amics creien que la meva expressió pictòrica també era feta per a la ceràmica, i amb el mateix entusiasme que mostrava fent guaix em vaig llançar a la ceràmica. I ara quasi no sóc jo qui dirigeix els meus pinzells, són ells els que m’entrenen, i passo la major part dels dies pintant, que ara se’m fan curts.”

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, ‘Circ amb genet’, 1949. Ceràmica (fotografia: col·lecció particular a París).

Les primeres obres, molt ben representades a l’exposició, eren bàsicament guaixos, però també feia dibuixos i olis sobre fusta. Els motius eren animals, interiors de cases, natures mortes amb fruites, gerros amb flors, i també escenes de circ, de pallassos, de músics, bailaoras flamenques, etc., atès que el seu fill i els amics la duien sovint a veure espectacles. També tenia afecció per les escenes rurals o de platja, que pintava amb una enorme riquesa de color i amb una personalíssima llibertat respecte de les regles de la perspectiva i la composició.

Molts experts van admirar aquells traços i aquells colors plens de força i de vida. Alguns els van qualificar d’infantils, però Aitor Quiney rebat el qualificatiu amb una anàlisi profunda i contundent: “A primera vista, els dibuixos de Maria Sanmartí semblen infantils. Res més lluny de la realitat. S’ha d’anar més enllà i resseguir les taques de color sobreposades a l’esquelet del dibuix o a vegades sense dibuix, sinó taques soles que són qualsevol cosa, depenent del lloc on les posi. I a mesura que continuem mirant veiem que les figures, o les natures mortes, o els paisatges, tenen una complicació extrema: la de la llibertat de moviment que prové justament del contrari, de la incapacitat de poder moure el braç dret, de la immobilitat.”

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí a la Sala Gaspar, el 1954 (fotografia: Carlos Pérez de Rozas).

De com dibuixava i pintava, Ferran Canyameres, ens n’ha deixat un testimoni precís: “Agafava el pinzell amb la mà dreta, que, acompanyada per la mà esquerra, anava del tub de color al paper. De vegades, la mà dreta romania quieta i el que es movia sota el pinzell era el paper, destrament guiat per la mà esquerra. Hi havia moments en què aquell que l’observava tenia la impressió que colors, paper, pot d’aigua o paleta anirien a parar a la seva falda o a terra. No res d’això. Tot es mantenia en equilibri a l’extrem inferior de la taula baixa, gairebé adossada al seu cos.”

El catàleg és ric en opinions i teories sobre el misteri que, de fet, envoltava per a crítics i espectadors, l’art i les obres de Maria Sanmartí. Hi va haver qui, fins i tot, va fer una hipòtesi en què al·ludia a la seva possible qualitat de mèdium. No obstant això, és interessant de seguir les reflexions del curador sobre la mena d’obres d’art que Sanmartí havia tingut a la vista d’ençà que havia arribat a París. Les del fill i els seus amics, o les de Pierre Bonard i Édouard Vuillard, que aleshores havien impressionat molt Clavé, fins al punt que l’influïren a canviar d’estil. Un dia, quan va veure reproduccions de Bonnard, de manera espontània, la mare va comentar al fill que, si ella fos artista, li agradaria pintar amb aquells colors.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, ‘Gerro amb flors sobre fons vermell’. París, 1952. Guaix sobre paper (fotografia: col·lecció particular a Barcelona).

El comentari intel·ligent de John Berger

Un altre comentari interessant que el curador inclou a l’assaig del catàleg és de John Berger. Ve a tomb d’un reportatge il·lustrat de la revista Vogue en què es comparava l’obra de Maria Sanmartí amb la de la nord-americana Anna Mary Robertson Moses, que va començar a pintar a setanta anys perquè l’artritis li impedia de treballar com a brodadora. Sembla que l’articulista les considera totes dues d’una ingenuïtat primitiva. Cosa a què Aitor Quiney, que no creu que siguin comparables, respon amb aquest pensament:

“Per John Berger, la història de l’art ha usat el mot primitiu amb tres sentits diferents: per designar un art anterior a Rafael, i que marca la frontera entre la tradició medieval i la renaixentista; per denominar l’art que arriba a la metròpoli des de les colònies del Carib, l’Àfrica i el Pacífic Sud, i, finalment, per posar a lloc l’art dels homes i les dones de les classes treballadores –proletaris, camperols i petits burgesos– que, com que no van convertir-se en artistes professionals, no van abandonar la seva classe social.” Per Berger, es tracta de gent que comença a pintar de gran i l’art de la qual sorgeix d’una experiència personal profunda i intensa.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, ‘Pallasso en vermell i negre amb llaüt’, signat Maria Clavé. París, 1948. Guaix sobre cartolina (fotografia: col·lecció particular a París).

El fill de Maria Sanmartí

Al principi, Maria Sanmartí signava les seves obres com a “mare d’en Clavé”. Després, ja va signar amb el seu nom per evitar confusions. L’any 1954 va fer la seva primera exposició a la Sala Gaspar de Barcelona. Fou un gran èxit de crítica i públic i un homenatge. El seu fill es va arriscar a assistir-hi. La retrobada amb la ciutat i el món de la cultura, després de quinze anys d’exili, va ser celebrada, sense que ningú entrés en consideracions polítiques. El 1955, n’hi va haver una altra de Sanmartí a la Gaspar i també una de l’artista que n’havia propiciat les exposicions a Barcelona, Santi Surós, a la Galeria Mirador a la plaça Vendôme de París.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, cartell que anuncia la seva primera exposició a la Galeria Mirador de París, el 1949.

L’any 1956, finalment, la Sala Gaspar organitzà la primera exposició del “fill de Maria Sanmartí”, Antoni Clavé, a Barcelona.

Sens dubte, Clavé és, de fa dècades, un dels artistes catalans importants del segle XX amb més projecció i reconeixement internacionals. Catalunya en va organitzar unes quantes exposicions ja fa molts anys, però encara s’ha de fer la gran antològica d’Antoni Clavé en un dels nostres museus públics importants. Em sembla que molta gent no el coneix prou. Ignoro el perquè d’aquest oblit oficial. Arran de l’exposició de la seva mare a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac (Maresme), em pregunto si, potser, aquesta vegada també passarà com als anys cinquanta del segle XX, i aviat podrem veure a la Barcelona del segle XXI una gran mostra del “fill de Maria Sanmartí”.

La curiositat em fa posar en contacte amb Antoni Clavé Archives, a París. M’informen que, fins el 20 de juliol, a la galeria Clavé Fine Art de la capital francesa, hi ha l’exposició “Antoni Clavé. Retour du Japon”. A més de treballar en l’organització d’una exposició a Xang-hai, tenen alguns projectes a l’estat espanyol: el catàleg raonat de tota la seva obra escultòrica amb la Fundació Azcona de Madrid i unes quantes converses amb centres d’art a Barcelona, Madrid i París. Especialment, amb el Centre Georges Pompidou i el Centre d’Art Reina Sofía.

Maria Sanmartí.
Maria Sanmartí, ‘Natura morta amb fruiter i llimones sobre fons groc’, 1949. Litografia (fotografia: col·lecció particular a París).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor