França, juny del 1944, els exiliats catalans sota les bombes aliades

  • Els perills, la incertesa i les esperances dels exiliats catalans a l’estat francès després del desembarcament de Normandia, fa vuitanta anys

VilaWeb
Juny del 1944. Destrosses causades per les bombes al carrer Royale de Versalles.
Xavier Montanyà
23.06.2024 - 20:40
Actualització: 23.06.2024 - 20:45

Una carta de Ferran Canyameres a Lluís Montanyà, datada a Bouglainval el 26 de juny de 1944, vint dies després del desembarcament nord-americà a Normandia, és una crònica precisa, viscuda i sentida, en primera persona, de la perillosa i incerta situació que vivien els exiliats catalans a la regió de París els darrers temps de l’ocupació nazi. Tots dos vivien en zona ocupada. Eren dies crucials. Durs però esperançadors. La fi es veia a prop.

Aquesta lletra és un document històric i literari que té sentit de rellegir ara, quan fa vuitanta anys del desembarcament i del començament de les darreres batalles per l’alliberament de França. De la seva apassionada narració, se’n poden deduir molts detalls sobre la vida quotidiana sota les bombes, en el tram final de la guerra, i, més en concret, de què era la vida i el món de relacions teixit entre els republicans catalans exiliats.

Ja feia set anys que vivien en guerra contra el feixisme. Tres a Catalunya, quatre a França. Set anys. Havien vist la mort de prop i havien patit totes les formes de menyspreu i repressió per part de les autoritats franquistes, petainistes i nazis. Els passos de frontera a l’hivern i a peu, la separació de les famílies, les penalitats econòmiques, les comissaries, els camps de concentració, la gana, la manca d’habitatge…

A més, havien patit la inseguretat policíaca i burocràtica dels residents irregulars sospitosos per venir de la derrotada República espanyola del Front Popular, la Catalunya de Lluís Companys i la revolució anarcosindicalista de l’Aragó. La dreta i l’extrema dreta francesa, que tenien molta força, consideraven els rojos espanyols com una malaltia infecciosa i, fins i tot, alguns diputats havien proposat en un debat al parlament de desterrar-los a una de les illes llunyanes dels territoris francesos d’ultramar.

Caricatura de Canyameres feta per Morat.
Caricatura de Canyameres feta per Morat.

Els exiliats catalans havien lluitat per resistir totes les adversitats, però encara havien de superar la darrera prova. Sobreviure a les batalles finals per a vèncer els nazis a França. Entre la primavera i la fi de l’estiu del 1944, els aliats van fer un seguit de bombardaments estratègics, la US Air Force, de dia, la Royal Air Force, de nit, per aïllar el front de Normandia, impedir els moviments de les tropes nazis i l’accés a les seves vies d’avituallament. Els objectius eren carreteres, vies fèrries, ponts, ports i fàbriques que treballaven per al subministrament dels nazis.

Les bateries antiaèries de la DCA (defensa contra avions) alemanya van ser més fortes del que els aliats havien previst. Moltes zones van ser un infern. Aquell estiu es calcula que en territori francès hi va haver més de seixanta mil víctimes civils. Sempre han estat molt ignorades. França i Alemanya van ser els països més perjudicats pels bombardaments aliats. París va ser alliberada l’agost del 1944 i aleshores no era qüestió d’espatllar les celebracions. Amb motiu del vuitantè aniversari de Normandia, Macron les ha homenatjades.

A l’estació dels Chantiers de Versalles, les bombes aliades van causar més de 220 morts el 24 de juny, i 250, 5 dies després. Ferran Canyameres es va trobar per sorpresa en ple bombardament. Podia haver mort, però va sortir-ne il·lès, amb algunes ferides menors. Aquell dia tornava de París. Havia agafat el tren a Montparnasse fins a Versalles. D’allà, en bicicleta es traslladà al poblet de Bouglainval, on vivia de feia uns quants anys en una granja, amb la seva dona i els seus dos fills, Jaume i Montserrat.

Dos dies després de reunir-se amb la família, Canyameres escrivia aquesta carta al seu amic Montanyà a París, a casa del qual havia sopat poc abans d’agafar el tren cap a Versalles. És un document que podeu llegir sencer en la versió original mecanoscrita per Canyameres. L’escriptor, editor i activista cultural catalanista, injustament oblidat, fa un relat sobri, no exempt de tocs irònics, impressionant, molt descriptiu del bombardament i els seus efectes a les persones, els edificis i l’esperit del poble indefens que era a mercè de les bombes que queien del cel. A mi, em recorda la qualitat dels relats de situacions de guerra viscudes per Mercè Rodoreda.

 

A la vegada, en l’escrit hi ha el sentiment de qui escriu que, malgrat viure i observar-ho tot d’una certa distància i un bon estat d’ànim, potser fruit de la seva llarga experiència de guerra i exili, no pot evitar de relatar fil per randa al seu amic el desolador panorama que li va tocar de presenciar i viure a Versalles. No hem d’oblidar que els exiliats catalans a França es comunicaven molt per carta per explicar-se notícies de les que no porten els diaris en un país en guerra.

De retruc, hi apareix la versió del seu fill Jaume, que a Bouglainval ha redactat unes notes en francès al seu diari personal. Canyameres professava una gran admiració pel nivell intel·lectual del seu fill, qualitat que es pot apreciar en els fragments del seu diari inclosos en la carta. D’aquesta manera, la peça es converteix en un relat excepcional a dues veus. La del pare sota les bombes, i la del fill, al poble, que també va rebre de valent en aquelles ràtzies aèries.

Sebastià Gasch va conèixer el fill de Canyameres a Bouglainval i es va admirar de la seva intel·ligència, caràcter, sempre abstret en la seva vida interior. Un noi “cridat a fer grans coses” que ja n’havia fet “d’extraordinàries”. Com ara, un dibuix que fascinà Picasso mateix i un text de prosa poètica surrealista que André Gide no vacil·la a publicar a la revista L’Arche. “Decididament –escrivia Gasch a París, 1940 (Editorial Selecta, 1956)–, ens trobem davant un ésser d’excepció. Amb aquella aptitud superior de què estan dotats els esperits superiors.”

L'escriptor Ferran Canyameres i el seu fill Jaume.
L’escriptor Ferran Canyameres i el seu fill Jaume.

Vida i projectes dels exiliats catalans a París

Com tots els refugiats, els catalans van viure les adversitats de tota mena que es van trobar quan van passar a una França que no els va rebre, precisament, amb els braços oberts, i que, ben aviat, entraria en guerra amb Alemanya i seria ocupada. No obstant això, ells van gaudir d’avantatges econòmics i de qualitat de vida més bons que no la resta dels refugiats. Aquell estiu del 1944, alguns ja tenien una certa estabilitat i, fins i tot, treballs remunerats. Canyameres, generós i bon amic dels seus amics, com que vivia al camp, sovint carregava la bicicleta d’ous, salsitxes, formatges i pa, pedalava fins a Versalles i prenia el tren fins a París, per abastir els seus companys.

En aquells moments, a París, hi havia Tasis, Hurtado, Cabot, Font, Fenosa, Rebull, MillàsRaurell, Montanyà, Clavé, Fontserè, GrauSala, Martí Bas, Xuriguera, Xammar, etc. Alguns altres, com ara Gasch i Riba, que es van trobar més desvalguts a l’exili, ja havien decidit de tornar a la Catalunya franquista. A banda de la fermesa política i cultural, per ser refugiat i sobreviure en un país estranger en plena guerra mundial, cal tenir molts més recursos.

Ho demostra una frase de la lletra de Canyameres quan, després del relat del bombardament i l’experiència viscuda per ell i la seva família, amb el seu testimoni i el del seu fill, confessa a l’amic: “Tot això et farà comprendre que les ganes de tornar a París són grans. Però com que el que no vull per a mi no ho vull per als altres, tot i agrair el teu interès de trobar-nos un camió, haig de dir-te que val més no fer exposar la gent per aquests camins en els quals la mort surt a cada pas. Ens abandonem a la bona de Déu. Si ens treu amb vida d’aquest infern serà el millor premi que ens pot reservar per a un esdevenidor menys agitat. Entretant, a viure amb les espatlles arronsades, els nervis a flor de pell i el consegüent rau-rau al ventre.”

La construcció d’un sistema cultural català a l’exili

Sempre m’ha semblat admirable que, malgrat la tragèdia de la guerra i les desgràcies personals que havien viscut, ells no defallissin mai en tants anys d’exili a mantenir i reconstruir un sistema cultural català modern i avançat, com ja havien fet a Catalunya amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, la Institució de les Lletres Catalanes o els Serveis de Cultura al Front.

De fet, el juny del 1944, aquest sistema ja començava a cristal·litzar amb el projecte de l’Editorial Albor de Canyameres, la Fundació Ramon Llull i, més tard, amb l’associació Cultura Catalana, que reactivaria la Revista de Catalunya i, el 1948, amb la inauguració de la Galeria Mirador, a la plaça Vendôme de París.

De tot aquell esperit col·lectiu, la correspondència creuada entre tots ells i els dietaris personals permeten de seguir-ne el rastre i copsar-ne l’entusiasme per a continuar treballant, malgrat les immenses dificultats de les guerres i els exilis. Tanmateix, no era un món idíl·lic. També hi havia, lògicament, crítiques malintencionades, falsos rumors i discussions. Però, en general, era un món de resistència cultural insòlit, que sostenien amb totes les forces de què eren capaços.

A les cartes, tal com es veu en aquesta de Canyameres, es passaven informació, consells legals, advertències, ajuts econòmics, notícies que els arribaven de l’interior de l’Espanya franquista o novetats i xafarderies sobre les peripècies dels que havien optat per exiliar-se a Xile o Mèxic. Sovint es reunien i es llegien les cartes en veu alta per compartir les informacions i estar tots al corrent de què passava.

Les cartes eren el substitut informatiu de les mancances que tenien la premsa i la ràdio franceses en temps de guerra i d’ocupació, amb la desinformació i propaganda feixista que propagava el govern de Vichy. Si l’enganyosa premsa petainista sobre el bombardament del 24 de juny a Versalles titulava “225 morts i 500 ferits a Versalles, bombardat dissabte per terroristes anglo-americans”, ells tenien sobre aquells fets el relat precís, rigorós i en primera persona de la carta de Ferran Canyameres a Lluís Montanyà, per exemple.

La propaganda del règim de Vichy sobre el bombardament de Versalles.
La propaganda del règim de Vichy sobre el bombardament de Versalles.

L’estiu del 1944 va ser decisiu, intens en ràtzies aèries, bombes, víctimes i moviments de tropes. Finalment, dos mesos després de la carta, s’acabaria el malson. Bouglainval va ser alliberada el 16 d’agost i París, el 25. Fa uns quants anys, els francesos, sempre reticents a recordar i homenatjar els qui no són francesos, van reconèixer oficialment, una mica massa tard, que els primers tancs que van entrar a la capital francesa es deien Gernika, Guadalajara i Teruel, i els conduïen soldats republicans espanyols. Si van contribuir, al front i a la resistència, a lluitar i aconseguir l’alliberament de França, a ells ningú, cap dirigent aliat francès, britànic o nord-americà, no els va ajudar a l’alliberament de l’estat espanyol del franquisme. Més aviat va ser la contrària. La vida de molts d’aquests combatents va ser, per sempre, el laberint de l’exili.

Ferran Canyameres, injustament oblidat

Al llibre esmentat París, 1940, Sebastià Gasch descriu així el seu amic i company d’exili parisenc, Ferran Canyameres, a qui anomena, per prudència respecte de la censura, “Madriguera”: “Còrpora gegantina, feixuc, ull boví, posat esquerp, aire agressiu, diríeu que Madriguera està sempre a punt d’anar impetuosament a l’encontre d’algú. Sembla talment un brau a punt d’envestir. Madriguera és molt enganyador. […] Si teniu la sort, que realment és una sort, de caure-li en gràcia i us conceptua un amic, podeu estar segurs que mai no us serà infidel.”

És una mesquinesa que un país petit com Catalunya s’hagi permès el luxe de marginar homes de cultura com Canyameres, mentre enlairava personatges mediocres que no li arribaven, ni li arriben, a la sola de la sabata. Potser els mandarins l’han ignorat perquè els podia fer ombra o perquè era un home apassionat per la cultura, amb iniciativa pròpia, valent, entregat i insubornable. A Catalunya, sovint, aquestes virtuts es giren en contra dels qui les demostren. Potser també influïa el fet que, en tornar a Barcelona definitivament, Canyameres va ser detingut per la policia franquista el 1954 per tenir relació amb l’aleshores secretari general del PSUC, Joan Comorera. El van acusar de rebel·lió militar i es passà un any a la Model i gairebé dos mesos als calabossos de la Via Laietana, sota les pressions i interrogatoris dels germans Creix.

Canyameres va ser un autor molt prolífic en tots els terrenys culturals.
Canyameres va ser un autor molt prolífic en tots els terrenys culturals.

Ferran Canyameres, com molt bé ha estudiat i explicat Xavier Pla, va ser un home de cultura, que treballà en tots els camps amb una passió prolífica i incansable. Era un “vitalista lletraferit”, segons Albert Manent. Va ser poeta, novel·lista, memorialista, editor, traductor, activista polític i promotor de molts projectes culturals. Va impulsar i col·laborar en moltes revistes, amb nom propi o amb pseudònim. Va traduir Paul Claudel, Georges Simenon i més autors i creà l’Editorial Albor a l’exili de París.

Un dels seus projectes més importants va ser l’edició i traducció de 112 títols de Georges Simenon, però, malauradament, va acabar arruïnat, un fet “absolutament insòlit”, tal com remarca Xavier Pla, entre tots els editors mundials de l’home que va crear el comissari Maigret, amb qui, per cert, Ferran Canyameres tenia una sorprenent semblança, tant física, com vital i de caràcter. L’enveja d’alguns intel·lectuals per l’amistat que Canyameres va forjar amb Simenon va fer córrer tota mena de rumors més o menys malintencionats o burlescs. Però la veritat l’ha investigada i relatada rigorosament Xavier Pla.

Ferran Canyameres, a París. Semblava l'encarnació del comissari Maigret.
Ferran Canyameres, a París. Semblava l’encarnació del comissari Maigret.

Canyameres era seguidor de Simenon. De fet, Gasch explica que ell mateix va descobrir el novel·lista belga gràcies a una estada a la casa de Bouglainval. Després de llegir l’any 1942 Les trois crimes de mes amis, que Simenon situava a Barcelona, Canyameres es va decidir a escriure-li. L’escriptor el va convidar a passar un cap de setmana a La Rochelle. La trobada entre l’inventor de Maigret i el lector i escriptor català que semblava l’encarnació del personatge que ell havia creat va ser de cordialitat immediata i confiança mútua.

Simenon va signar un contracte amb Canyameres que el convertí en el seu traductor i editor al castellà. Al català no va poder ser per les circumstàncies. A l’exili, fundar una editorial popular en català era molt difícil. Quan ho va poder fer, a Barcelona, associant-se amb Aymà, va haver d’enfrontar-se a la censura i a un cert desinterès del públic, segons Xavier Pla. La detenció i l’estada a la presó per tenir relació amb el secretari general del PSUC Joan Comorera el van deixar tocat. Ferran Canyameres es va morir d’una embòlia l’any 1964 a Barcelona. Als anys noranta, l’Editorial Columna va publicar els sis grans volums de la seva obra completa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor