23.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 24.01.2025 - 12:48
Maria Rovira, coneguda professionalment com a Oye Sherman, és un dels noms propis de l’audiovisual català. Rovira va començar a guanyar influència a les xarxes a mitjan dècada passada, en part gràcies a la videosèrie de culte Es busca Oye Sherman, i d’aleshores ençà ha anat encadenant etapes com a guionista i presentadora a la ràdio i la televisió, amb participacions en programes com ara Estat de Gràcia, de Catalunya Ràdio, La nit dels Òscars, de TV3, i el pòdcast Oye Polo, de Ràdio Primavera Sound, que copresentava fins l’estiu passat juntament amb Ana Polo. Actualment, treballa al programa Està passant, de 3Cat, i col·labora a Les dones i els dies, de Catalunya Ràdio, una feina que compagina amb monòlegs ocasionals al Cruïlla Comèdia i a l’antic Soterrani, el col·lectiu que ha fet ressuscitar el monòleg en català.
Però, en alguns racons d’internet, Rovira és potser més cèlebre per una faceta completament desvinculada de l’humor o la radiodifusió: la seva dèria pel Paraulògic, retransmesa ocasionalment en piulets càustics a l’antic Twitter que catalitzen les esperances –i frustracions– de les desenes de milers d’usuaris que es trenquen el cap diàriament, sovint en va, per completar el joc. Rovira, participarà demà com a convidada especial en la gran final de la segona Lliga del Paraulògic a Barcelona, presentada per Pau Vidal (si hi voleu assistir, ompliu aquest formulari). En aquesta entrevista de la seva relació amb el joc, repassa els seus greuges amb el DIEC i comenta un dels grans motius de discòrdia entre la comunitat “paraulològica”: si consultar el diccionari és fer trampa o no.
—Pere Orga, el programador del joc, us ha assenyalat com la gran responsable de l’èxit del Paraulògic. Quina és la vostra història personal amb el Paraulògic?
—Un dia, asseguda al sofà, la meva mare em va ensenyar el joc a què jugaven ella i les seves amigues. “Que ja hi jugues, a això?”, em va preguntar. I no, no hi jugava. Se’m van posar els ulls com mandarines. A partir d’aleshores, vaig començar a jugar-hi cada dia i a penjar les meves experiències amb el joc a Twitter. Va haver-hi una febre general, i d’aleshores ençà hi he continuat jugant, tot i que amb algun període de desconnexió. En quedem menys, però ens mantenim fidels. Som la resistència –o, si més no, el col·lectiu de gent que no ha trobat una droga millor.
—Una vegada vau penjar a Twitter la fotografia d’un quadre de la presa de la Bastilla per protestar contra la decisió de no incloure la paraula “aplatanar” al Paraulògic d’aquell dia. Com ha afectat el joc la vostra relació amb el DIEC?
—He descobert que ni “tieta”, ni “morreig” ni “xapata” estan acceptats. Abans entrava al DIEC per informar-me, ara el poso en qüestió si no em fa guanyar al Paraulògic. Sigui com sigui, també té moltes sorpreses positives: nyerra vol dir mandra, un crui és una clivella, una farnaca és una llebre jove; la definició oficial de dallò és “daixonses”. M’hi podria entretenir tot el dia.
—Hi ha puristes que consideren trampa consultar les pistes o el diccionari a l’hora de jugar al Paraulògic. On us situeu, en aquest debat aferrissat?
—És clar que no ho considero trampa. De fet, considero el meu dret constitucional a consultar les pistes o el diccionari quan jugo al Paraulògic, i sovint no me’n surto ni així. Per totes les hores que hi he dedicat, i que hi dedico, sóc molt dolenta. Això que em passa a mi és passió amateur, pura i destil·lada. Confesso que, fins i tot, he visitat el compte Pistes Paraulògic, on els feligresos s’ajuden, a vegades, de manera directíssima.
—Teniu alguna superstició, a l’hora de jugar al Paraulògic?
—Començo per les paraules curtes i vaig passant a les més llargues, tot esprement cada paraula i derivant-la fins on sigui lingüísticament possible. Però si veig el tuti salto de pressa perquè no em fugi: tampoc no cal arriscar.
—Canviaríeu res, del joc? Si poguéssiu afegir-hi una funcionalitat, quina seria?
—M’encantaria que es poguessin jugar partides multijugador: copies l’enllaç, el passes a algú i hi jugueu junts. I que poguessin sumar-s’hi més persones. Jo tinc una “amiga de Paraulògic” –l’Andrea Kruithof, del pòdcast Greuges pendents– amb qui compartim les paraules del dia. És més bona que jo, ho admeto: qui sortiria guanyant amb el mode multijugador, clarament, seria jo.
—Sou d’aquestes persones que espera que sigui la mitjanit per començar el Paraulògic de l’endemà, o dormiu sense remordiments?
—Depèn de la son que tingui. Si avanço molt a la nit, és que tinc problemes per a adormir-me i que ja no sé què fer. Normalment, prefereixo esperar a l’endemà: si al matí ja me’l trobo mig fet, em sento una mica com si algú m’hagués rosegat la galeta, per molt que aquest “algú” sigui jo mateixa.
—I ja que hi som: fins a quin punt us esguerra el dia, no ser capaç de trobar tots els tutis?
—No me l’esguerra en absolut! I encara rai: si no, no podria viure, perquè no aconsegueixo trobar-los tots gairebé mai. He hagut de baixar molt el llistó de l’expectativa perquè el meu amor propi no en surti gaire perjudicat.
—Demà sereu la convidada especial a la gran final del Paraulògic, en què setanta-un participants es disputaran l’honor de ser coronats com un dels tres millors jugadors del país. Si us hi fessin competir, en quina posició creieu que quedaríeu?
—Tranquil·lament, en última posició: de fet, ni tan sols m’hi vaig classificar. Hi insisteixo: això que faig jo amb el Paraulògic és amor i patxanga, no pas excel·lència.
—Sou guionista i còmica: per a bé o per a mal, treballeu amb paraules. Creieu que la feina us ajuda, a l’hora de fer el Paraulògic? I a la inversa: us ajuda el Paraulògic a fer la feina?
—El Paraulògic m’ajuda a jugar i conèixer més bé la llengua catalana, que, al cap i a la fi, és la meva eina de treball. També és cert que m’ajuda a interrompre’m mentre treballo, tot i que si no existís el Paraulògic trobaria qualsevol altra excusa per a parar de treballar: seria capaç de posar-me a canviar el parquet, si calgués. El balanç final, per tant, és positiu.
—La vostra ex-companya de pòdcast, Ana Polo, va fer públic aquest mes que va ser víctima d’una relació abusiva amb Quim Morales quan ell era el seu cap a RAC1. Fins a quin punt continuen sense ser espais segurs per a les dones, les redaccions dels mitjans? Què ha canviat els darrers anys, i què cal que canviï encara?
—En una societat patriarcal, els espais 100% segurs per a les dones pràcticament no existeixen, i les redaccions dels mitjans no en són una excepció. Per la precarietat del sector i la manca d’oportunitats que tenen les dones respecte dels companys de professió masculins –penso en el fenomen “noia del programa”, en el perfil majoritàriament masculí de la figura del cap de programa–, l’abús de poder hi és especialment nociu. Gràcies a testimonis com el de l’Ana, es genera una reacció en cadena de veus que s’alcen i que donen, en conjunt, una perspectiva més realista de què implica el sector per a una dona jove. Posen el focus en conductes que fins ara no es consideraven abús, o que fins i tot estaven normalitzades, cosa que dificultava que la víctima s’identifiqués com a tal o que ho assenyalés públicament, perquè la reacció de la societat a aquests casos era directament hostil. Avui dia hi ha més consciència feminista: les víctimes poden entendre que ho són, i la societat pot acollir-ne el testimoni. Així i tot, casos com el de Saül Gordillo, i tants més, han evidenciat que encara falta consciència feminista en aquells que són en llocs de poder –i també en el periodisme generalista, que va fer un paperot indignant amb Mar Bermúdez, un testimoni que va significar un punt d’inflexió crucial. Que la por i la vergonya canviïn de bàndol és una feina col·lectiva que requereix canvis estructurals.
—Treballeu com a guionista a 3Cat, col·laboreu en programes radiofònics i fa poc heu obert un bloc personal. Teniu algun projecte nou entre mans?
—Ara afegiré dates al meu espectacle de monòleg, i tinc alguna coseta més entre mans que serà revelada en el moment oportú [riu malèvolament].
—Acabem amb una confessió: heu aconseguit arribar mai al cèlebre paó?
—Diria que una vegada… i amb ajuda. La qüestió important no és l’objectiu (el paó), sinó el camí (distreure els dimonis interns amb malabars de parauletes).