Un canó de neu cobrint allò que no cobreix el clima (Fotografia: Jerzy Górecki / Pixabay)

N’hauria pogut informar l’Enric Calpena i la Maria Gorgues en pantalla quadrada i amb muscleres de pam: la Generalitat de Catalunya ha comunicat al Comitè Olímpic espanyol la voluntat de presentar candidatura a uns jocs olímpics, aquesta vegada d’hivern, signifiqui el que signifiqui l’hivern en un país mediterrani sotmès als estralls del canvi climàtic. Amb la denominació de Pirineus-Barcelona 2030 –mar i muntanya, ja en veig l’anunci: ara un trampolí d’esquí, ara un trencadís de Gaudí–, diu que la proposta final se sotmetrà a consulta entre els territoris afectats, tot i que els barcelonins més val que no es facin il·lusions, no fos cas que la marca Barcelona només sigui el reclam publicitari del nom.

Si el govern català s’adreçava al Comitè Olímpic espanyol, és perquè és l’òrgan competent per a presentar les candidatures d’Espanya. Mira que ens ho havien dit i redit, i mira que ens ha costat d’entendre: hi ha res de més bonic, en aquesta nova etapa de concòrdia, que treballar junts per “lo que nos une”? És com la proposta recurrent de portar el senat a Barcelona, que sempre ens fa riure tant: doncs portar uns jocs olímpics a Catalunya, en el fons, respon a la mateixa estratègia de foment de la “cohesión territorial”, una altra manera de plantar la bandera a la regió rebel, adaptada als nous temps i per a totes les pantalles del món. Justament, la ministra espanyola de Política Territorial, que espera que els independentistes hàgim “après la lliçó”, deia ahir que ja és hora que recuperem “el dia a dia”, cosa que, en aquest cas, i l’extrapolació ja és meua, seria “dècada a dècada”, com a mínim fins el 2030.

Sobre l’encara pre-candidatura olímpica, el conte de la lletera diu que no es tracta d’un projecte per a quinze dies, sinó d’una estratègia de desenvolupament del Pirineu per als pròxims trenta anys; les paraules màgiques –que a la Catalunya despoblada podem recitar de memòria– són “reequilibri” territorial, sostenibilitat i participació del territori. Jo no hi entenc, en neu, que sóc de secà, però l’altre dia sentia a la ràdio un dels batlles del nord esperançat pels jocs, i, tal com parlava de la necessitat d’inversions, de la precarietat dels serveis i del dèficit d’infrastructures, si no fos per l’accent, el podia haver fet del Montsià o de la Ribera d’Ebre. Sobre la sostenibilitat, que en qüestions de neu reitero que no hi entenc, així l’explicava l’il·lusionat alcalde: els jocs d’hivern ja no són com abans, que es concentraven en un mateix lloc; ara, si ens faltés cap equipament, ja no l’hauríem de construir, perquè la competició concreta es podria fer, per exemple, a Suïssa. Alabat sia Déu. I si al final el que falta és fred, espera’t que la mascota olímpica no hagi de ser un canó de neu.

Torno a allò que ens uneix, però als catalans de dalt i de baix. Ho recordava la cantautora i escriptora ebrenca Montse Castellà en un debat televisiu: “Hi ha tres arguments principals que sempre es repeteixen: comunicacions, connectivitat i infrastructures; amb els transvasaments t’ho diuen: si us veneu l’aigua us donarem connectivitat, comunicacions i infrastructures.” El xantatge, per tant, no és cap novetat: posa-hi nuclears, transvasaments, abocadors, macroparcs eòlics o solars, que, al final, sempre se n’acaben lucrant uns pocs, el despoblament continua i totes aquelles promeses de paper se les ha emportat el cerç. Ara bé, la fórmula funciona i no fa més que funcionar: perquè enfronta i desgasta els autòctons, que acaben empantanegats en uns interessos d’importació; perquè els distreu de pensar en alternatives que sorgeixin de la pròpia comunitat; perquè sense unió no hi ha la força per a tirar-les endavant; perquè l’abandonament sistèmic per part de les institucions fatiga, i al final et porta a agafar els quartos i mirar per avui, a falta de cap demà assegurat.

És així: els territoris abandonats de la mà de Déu són empesos a “necessitar” aquests models de patacada per pura desesperació. I amb el projecte dels jocs d’hivern també es donen les condicions: deixen el “territori” desatès durant dècades, i hi presenten el model miraculós de torn; llavors, si et manifestes en contra del model, et diuen que ets contrari al desenvolupament d’aquell territori, contrari al bé de la seua gent. I apa: que si sí, que si no, ja ens tens deu anys més enfrontats de dalt a baix, entretinguts amb el debat sobrevingut, amnèsics d’independències i de dèficits fiscals que ens haurien estalviat tanta misèria, no només material. I, sobretot, distrets d’una realitat prèvia i llastimosa: que el futur dels pobles pirinencs i pre-pirinencs no els havia merescut mai la consideració que hi dispensen ara amb el negoci dels jocs. La desatenció estructural dels governs –catalans, espanyols, ja tant li fot– es tracta com un fenomen meteorològic que, sense uns jocs d’hivern, continuarà afectant-los sense remei. Deu anys de gira i tomba amb voler un país diferent i té: al final no ha canviat res.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.