La jornada de lluita del 21-D ha deixat un gust agredolç en l’independentisme. Els partits de govern han mirat cap a una altra banda mentre ens advertien, com si en covessin dubtes, del caràcter pacífic i etcètera del moviment. Entretant, el dia abans, el seu govern escenificava reunions de diàleg amb un govern espanyol que diu que no pensa fer res per a alliberar els presos polítics i amb una patronal de l’Íbex 35 els beneficis de la qual durant els deu anys de crisi són coneguts de sobres (mireu els impostos que paga la gran banca, Caixabank inclosa, en relació amb els beneficis obtinguts). I el matí següent, els seus Mossos, dirigits pels mateixos estrategs espanyols que ens van estomacar l’1-O, estomacaven al seu torn els manifestants amb un acarnissament que podríem qualificar d’insòlit si no formés part de l’autonomia de moviments de la Brimo que els consellers de torn no saben manegar. Per la seva banda, les entitats han sortit al carrer amb tàctiques distintes i, més aviat, desorientadores. L’acte d’Òmnium (hi vaig poder assistir als compassos finals, però diverses fonts fiables me n’han fet la crònica), en un dels caires del glacis creat al voltant de la Llotja, va anar una mica en la línia de les sectorials de l’ANC dels temps que tothom creia en el trànsit ordenat ‘de la llei a la llei’ i en les ‘estructures d’estat’ paral·leles. Simbolisme d’autoconsum. Pel que fa a l’ANC, per primera vegada, hem assistit a una escenificació de la seva pèrdua de capacitat mobilitzadora, poc lligada al temperament sociològic del país en dies com aquests: la impressió que ens deixa és la d’una mena d’especialització, si no de capficament, en la qüestió de la llista independentista per a les municipals, que converteix l’ANC en part de les estratègies electorals i no en líder, com fins ara, de la mobilització civil (mal adobada amb la frase equívoca de ‘el govern s’ha de posar les piles’, quan parles contínuament de República mentre el govern es carrega d’estratègies de concertació amb l’estat). Fet i fet, es pot considerar, sense forçar la lògica, que la manifestació de la tarda (per cert, diria que amb més participació fins i tot que no van proclamar els organitzadors: senyal de com estan les coses, en temps més optimistes s’hauria parlat de centenars de milers de persones…) va ser producte pastat a consciència per l’esquerra independentista (la capçalera, sense representants dels partits de govern, ni de parlamentaris, ni de mediàtics que treuen el cap així que veuen quatre arreplegats, n’era prou representativa: ‘Tombem el règim del 78’).

Comptat i debatut, un escenari de fragmentació al carrer, de manca de lideratge institucional i civil, i de pèrdua d’iniciativa política difícil de dissimular amb eslògans, manifestos voluntaristes i altres evidències que l’estratègia de l’estat ens va aculant a curt termini sense remei. Una estratègia, per cert, desenvolupada per placar la voluntat general majoritària del dret de decidir, amb el concurs disciplinat de comentaristes, columnistes, gasetillers i mostres diverses de la fauna del periodisme que ara es porta a Madrid i a Barcelona, i posada en pràctica, amb no menys disciplina, per la generalitat dels partits del règim del 78. Una estratègia que es podria denominar ‘tècnica del projector’, de la qual Voltaire n’és un precursor il·luminat. Consisteix, aquesta tècnica, a posar llum sobre un petit fragment d’un vast conjunt i deixar-ne a l’ombra tot allò que seria susceptible d’explicar-ho, d’integrar-ho en un tot i de proporcionar un contrapès al seu aïllament. Així, s’agafa qualsevol paraula, gest, fet o acte independentista, de govern, de carrer, d’entitat o de persona, i se’l retorça fins a fer-lo grotescament inexplicable. D’aquesta manera, encara que es digui aparentment la veritat, car les coses que s’afirmen són, agafades pels pèls, innegables, en realitat es falseja el tot, perquè la veritat exigeix tota la veritat i l’exacta relació de cadascuna de les seves parts entre si. El públic espanyol, acostumat, en general, als predicadors i predicadores de les ràdios i les televisions de règim, no ha deixat de comprar aquests artificis, sobretot en temps revolts, ni ha experimentat la necessitat de veure què hi ha darrere. (Pitjor em sembla que l’artifici també l’hagin comprat els intel·lectuals i gent de cultura que signen manifestos sagnants de miopia i mala fe, que, en el cas de gent que viu a Catalunya, no tenen perdó de Déu.) Es tracta, en definitiva, de posar de manifest que el temps polític i moral d’un determinat grup humà –en el nostre cas, els més de dos milions de persones que voten per la independència, amb possibilitat d’arrossegar-ne més en temps tranquils– ha declinat, que no gosa del favor de l’opinió pública (espanyola, s’entén) i que ja no se’l pensa tolerar (PP, Cs i Vox en serien els portaveus manifestos): aleshores, totes les injustícies que perpetra la propaganda entorn d’aquest grup humà, encara que siguin percebudes com a tals, poden ser tanmateix saludades amb una alegria sàdica (des de l”¡A por ellos!’ fins al sarcasme humiliant contra els vaguistes de fam als Lledoners). Se’n diu deshumanització, i apareix a tots els manuals de les dinàmiques socials totalitàries. I l’estat espanyol, sense voluntat d’educar el seu poble en els valors democràtics, tolera, estimula i protegeix aquesta manera de crear opinió pública: només cal seguir els procediments de l’aparell judicial entorn de l’independentisme per veure-hi reflectida, normativament, aquesta ‘tècnica del projector’. Com sempre, els fets demostren que la història no sempre comporta el progrés de la llibertat.

Doncs, bé, i per acabar: aquesta ‘tècnica del projector’ ha fet forat en els rengles de l’independentisme mateix, en forma de pèrdua d’autoestima (corol·lari de la manca de logística per a la presa del poder al llarg de l’octubre del 2017), fins a desfigurar-ne el projecte general de país que havia teixit, com a mínim, els últims deu anys, i potenciar-ne la fragmentació, la manca de lideratge i la pèrdua d’iniciativa política que hem pogut observar en l’escenari del 21-D.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb