Molt sovint hi ha qui diu que els anys seixanta foren els anys de l’eclosió de Mallorca en el món del turisme de masses i de l’entrada de l’illa en la modernitat. I, si bé és cert que els anys seixanta ho varen canviar tot, cal tenir present que la Mallorca dels anys cinquanta és molt més atractiva des del punt de vista dels visitants estrangers que la sovintejaren i que de l’illa estant varen canviar alguns paradigmes internacionals, com per exemple la poesia. Una de les més grans revolucions literàries poètiques mundials, el sorgiment de la Beat Generation, té l’epicentre a l’illa de Mallorca, concretament al petit poble de Banyalbufar.

En aquesta Mallorca dels anys cinquanta, el glamur i les grans festes es concentraven a la nit en la zona de la plaça d’en Gomila –actualment un dels espais més degradats de la ciutat. Aquí, al peu de la barriada del Terreno, on encara viuen alguns escriptors com Antònia Vicens i Llorenç Capellà i on s’havien instal·lat, entre més, el gran traductor Anthony Kerrigan, Camilo José Cela i –durant l’hivern de 1915-1916– l’escriptora nord-americana Getrude Stein, protectora de Picasso i Hemingway al Paris dels anys vint, hi havia el restaurant El Patio.

Errol Flynn a bord del seu iot.

En aquest famós restaurant, l’any 1955 era habitual de veure-hi Errol Flynn, que tenia el iot ancorat al Club Nàutic de Palma. Li agradava acabar algunes nits a la discoteca Tito’s, del Passeig Marítim –inaugurada el 1934 amb un concert de –ni més ni manco– Marlene Dietrich. O fins i tot l’escriptor Robert Graves sopant amb Ava Gardner quan deixava el seu refugi a la finca ca n’Alluny, de Deià, on havia arribat el 1929. Era habitual que moltes de les festes acabassin a Jack el Negro, mític molí fariner del Jonquet, on l’any 1950 s’havia rodat el film homònim. Després es convertí en una reeixida sala de festes on a mitjan anys seixanta Bert Kaempfert trobà la inspiració per a la seva famosa ‘Strangers in the night’.

Robert Graves anà a esperar Ava Gardner a l’aeroport.

Però hi havia una altra vida allunyada d’aquesta incipient nit palmesana, la de la Mallorca rural en un petit poble de muntanya de la serra de Tramuntana: Banyalbufar. Aquí és on es va instal·lar Robert Creeley (1926-2005), un poeta nord-americà que va arribar a publicar més de seixanta llibres i que des de Banyalbufar va dirigir la publicació de la Black Mountain Rewiew, la revista lligada a aquest centre d’estudis, en la qual van publicar per primera vegada els membres de l’anomenada Beat Generation. La revista s’imprimia a la impremta de Francesc de Borja Moll i s’enviava de cap als Estats Units.

Va arribar a Mallorca el 1951 i hi va romandre fins el 1955. Creeley, que havia perdut un ull quan tenia quatre anys, va aconseguir entrar a la Universitat de Harvard el 1943, però la va deixar per anar a la Segona Guerra Mundial; va anar destinat a Birmània i a l’Índia entre el 1944 i el 1945. L’any següent va poder reprendre els estudis a Harvard, però els va acabar al Black Mountain College el 1955.

L’ombra allargada de Robert Graves
Martin Seymour-Smith i la seva dona, Janet, foren els qui recomanaren Mallorca, i especialment la serra de Tramuntana, a Creeley, la seva dona Ann i els seus tres fills. Martin Seymour era el secretari de Robert Graves i li va parlar molt bé del clima, la tranquil·litat i, sobretot, el preu de les coses a l’illa. I cap allà se n’anà el poeta. Va seguir l’exemple de Graves i va fundar una editorial, la Divers Press, on es publicaren obres de Paul Blacburn, Robert Duncan, Charles Olson i altres. A Mallorca, Creeley va escriure un llibre de contes, The Gold Digers, i sobretot la seva novel·la L’illa, on conta el procés de destrucció del seu matrimoni al mig de la vida bucòlica de Banyalbufar, que de cada vegada se li feia més opressiva, i més quan fins i tot depenia dels doblers de la dona per a sobreviure. Potser aquest va ser un dels motius que el van dur a acceptar l’oferta de feina del Black Mountain College, que li servia per a acabar els estudis, ser professor de la casa i editor de la seva revista de poesia. Entre el 1954 i el 1955, doncs, Creeley va combinar la vida entre els dos indrets. I va ser des de Mallorca que va difondre la Beat Generation.

La Black Mountain Rewiew és la revista on es varen publicar per primera vegada alguns texts d’Allen Gingsberg i Lawrence Ferlinghetti, que Creeley no coneixia personalment. També va publicar William Burroughs i Jack Kerouak, és a dir, la totalitat de la generació Beat. De tota manera, no va ser fins el 1957, quan el Black Mountain College va tancar portes, que Creeley va poder conèixer els beatniks que havia publicat a la seva revista, també cabdal perquè difongué els anomenats poetes de la Black Mountain.

Així doncs, un dels grups literaris més mítics va haver de superar el procés d’edició des de la Mallorca dels anys cinquanta. No devia ser fàcil que la revista aparegués sense errades –els tipògrafs i compaginadors de l’època a Mallorca no tenien pas un gran domini de l’anglès, ans al contrari– i fins i tot la concepció del vers lliure d’alguns dels poetes de la revista no acabaven de congeniar amb l’estètica de la impremta de Moll i Alcover on varen sorgir aquests números de la revista. El 1998, ara fa vint anys, Creeley va participar en un seminari sobre la poesia de la Black Mountain que es féu a Mallorca, amb motiu de l’aparició en català del seu llibre. Referint-se als vilatans de Banyalbufar, explicava: ‘Ens veien com a mig idiotes, no ens entenien, devíem ser els primers americans que vivíem al poble. Acabàrem vivint igual que ells i vestint com ells.’

El seminari que es va fer fa vint anys va posar sobre la taula aquest naixement illenc de la generació més influent de la poesia nord-americana, tot i que alguns de la generació han passat a la història per uns altres fets, com ara la narrativa en el cas de Burroughs; o el fet d’haver escrit en un rotlle de paper el text d’A la carretera, de Kerouak; o el fet de ser propietari de la mítica llibreria The City Lights, en el cas de Lawerence Ferlinghetti. Però el seminari va passar sense pena ni glòria: només alguns poetes locals, professors universitaris i molts alumnes de la UIB assistiren a les jornades, al centre de Cultura de Sa Nostra, mentre que els periodistes s’emportaren Creeley a Banyalbufar per parlar de la seva obra al poble on havia residit, que als anys cinquanta es dedicava sobretot a la comercialització de les tomàtigues sembrades a les marjades del terme.

Black Mountain, molt més que una universitat
Però, què era en realitat el Black Mountain College? Fundat el 1933 per John Andrew Rice, Theodore Drier i més ex-alumnes del Rolling College, a prop d’Asheville (Carolina del Nord), volia ser una espècie de Bauhaus a l’americana, on l’art era el centre de l’educació. Va sobreviure durant vint-i-quatre anys, fins al 1957. No van ser temps fàcils per a la institució, que va veure com molts alumnes i professors participaren activament en la segona Guerra Mundial i no varen sobreviure o tornaren convertits en uns existencialistes escèptics amb la bondat de l’ésser humà. No debades havien viscut l’horror en primera persona. Tot i això, va aconseguir ser un centre referencial per a les arts. Per exemple, Merce Cunningham va arribar a fundar la seva companyia de dansa en aquesta universitat.

Robert Creeley, ja consagrat com a poeta

Pel que fa als anomenats poetes de Black Mountain, molt sovint foren anomenats també poetes projectivistes i feren de la postmodernitat la seva bandera. El principal teòric del vers projectiu és Charles Olson, professor de Black Mountain. En essència, es reclama una composició oberta, que surti de les formes poètiques convencionals, on la línia seria la unitat mínima de respiració i enunciat, i que canvià també la manera de dir poesia en veu alta. A casa nostra no són gaire coneguts aquests poetes, tot i que s’ha de remarcar l’esforç editorial d’Antoni Clapés per difondre’ls en edicions de Cafè Central i de la col·lecció batejada precisament Black Mountain.

I què se’n féu, de Robert Creeley, després de la seva estada mallorquina? Doncs va dedicar-se a la docència de poesia i humanitats a la Universitat de Buffalo i més tard a la de Brown. Va ser molt amic dels poetes beats i del pintor abstracte Pollock, que va conèixer també el 1957. Va arribar a publicar més de seixanta llibres i va rebre el premi Lanna per l’assoliment de tota una vida. Però, com explicà ell mateix en el retorn d’ara fa vint anys a Mallorca: ‘A Mallorca vaig sentir per primera vegada plena confiança en el que escrivia. Mai no he sentit una concentració més substancial de l’escriptura com a art que em conquistava.’

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.