M’agrada, no m’agrada, m’agrada, no m’agrada…

En el terreny de l’art (en el de la vida també, suposo) no hi ha manera d’entaular un diàleg si només poses sobre el paper les teves simpaties i les teves antipaties sense cap mena de filtre

Joan Minguet Batllori
19.07.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Jo m’estimo més l’estiu; no fotis, és molt més sa el fred. Com el mar no hi ha res; a mi dóna’m la muntanya. Jo sóc de cafè; doncs, a mi em funciona millor el te. No entenc els qui tatuen el cos; jo porto un tatuatge per cada amor que he tingut. Jo dormo a pèl i vaig a les platges nudistes; ui, quin fàstic. Els qui fan grafits haurien de ser engarjolats; és clar, us embruten la vostra ciutat hipòcrita. M’encanta la programació de TV3; seràs beneit, només ens volen xuclar l’enteniment.  Jo sóc i sempre seré del Barça; de TV3 i del Barça, i segur que votes catalanisme de dretes, si és que n’hi ha de cap més mena. Tu ets idiota; tothom m’ho diu, però és que no us mireu al mirall…

Fa uns dies la gran crítica de cinema Imma Merino publicava un article preciós en què rememorava la pel·lícula El genoll de Claire, d’Éric Rohmer.  I a mi se’m va ocórrer de dir que Rohmer m’havia agradat de jove, però que ja no es troba entre les meves predileccions. No perquè m’hagi deixat d’agradar en sentit estricte, això és irrellevant, seria caure en aquesta dictadura fracassada del gust –el m’agrada o no m’agrada– que impera a la nostra societat. La cosa és que, enfront del gust, hi ha una possibilitat més raonada, que no funciona en virtut de les eventualitats de les nostres satisfaccions més immediates: el criteri.

En la meva joventut, aquella època del cinema d’art i assaig, ho anàvem a veure tot i ens agradava pràcticament tot el que vèiem: Bergman, Antonioni, Fellini, Godard, Pasolini, Resnais, Nunes, Antoni Padrós, Saura i, entre molts més, Rohmer. Encara que hi hagués pel·lícules que no enteníem o, precisament, perquè no les enteníem. Però amb el pas del temps, i dedicant-te professionalment al món de la cultura, des de la universitat i escrivint en llocs públics, et vas plantejant que aquella crítica de cinema que es deixa anar pels gustos personals i que és capaç de defensar en una mateixa setmana pel·lícules que parteixen de concepcions cinematogràfiques –és a dir, culturals– radicalment diferents no deixa de fomentar un engany.

No parlo d’una epifania sobtada, sinó d’una concepció de la cultura cuinada a foc lent en què procures que els criteris guanyin terreny als teus gustos. Per què? Perquè en el terreny de l’art (en el de la vida també, suposo) no hi ha manera d’entaular un diàleg si només poses sobre el paper les teves simpaties i les teves antipaties sense cap mena de filtre. La funció de la crítica és agafar un objecte cultural i portar-lo a la sala d’operacions per a poder compartir amb els lectors idees, hipòtesis, interpretacions, no pas els teus gustos, que a tot estirar t’expliquen a tu però no els discursos que siguis capaç de traçar sobre l’obra.

Quant a Rohmer, és clar que feia un cinema molt interessant, però passada la joventut vaig entendre que m’emocionava i m’havia commogut intel·lectualment molt més el Lock-Out d’Antoni Padrós; el Sexperiencias de Nunes; el Porcile o el Saló de Passolini; el Deserto Rosso, d’Antonioni; o el Pierrot le fou, de Godard. I que des del terreny dels gustos això no ho podia argumentar, però des del dels criteris sí. 

En resum, m’interessen més les disrupcions poètiques de Pasolini que la teatralitat rohmeriana, per dir-ho a la brava i recordant aquell llibre dels quaderns Anagrama del 1970 que oposava els dos autors amb aquell títol aleshores tan provocador: “Cinema de poesia contra cinema de prosa”. I també diria, sempre des del meu criteri, que prefereixo Miró a Picasso, Brossa o Viladot a Joan Margarit, Núria Güell o Nora Ancarola a Jaume Plensa, Albert Serra a… Que Rohmer em va ajudar en els anys de la meva formació n’estic segur. Però els gustos evolucionen si t’imposes la necessitat de desconfiar-ne, principalment dels teus.

I és que no és solament en l’àmbit de la cultura que hauríem de fer servir criteris en comptes de gustos. Us imagineu que la nostra actitud política fos guiada, no per decisions viscerals –és a dir, irracionals–, sinó per la imposició de la raó? De tal manera que no votaries o deixaries de votar una formació per la simpatia que et despertessin els seus líders, sinó pel compliment o l’incompliment dels seus programes, pel grau de corrupció dels seus càrrecs, per l’arrogància que mostressin, per la coincidència o no amb els teus propis interessos. Si això fos així, si avantposéssim criteris a fílies desraonades, podríem criticar Ada Colau, Laura Borràs, Pere Aragonès, Puigdemont i tutti quanti sense que sortissin els seus fanàtics a insultar-nos. Diria més: si la gent fes servir el criteri en comptes de les vísceres, potser la gent treballadora deixaria de votar els partits que miren exclusivament per als rics, perquè els rics siguin més rics encara, tot i que els seus líders et semblin uns angelets de la caritat.

Que passeu tots plegats un bon estiu, tant aquells a qui agrada la calor com els qui es passen davant l’aire condicionat totes les hores del dia, esperant que arribi l’hivern. 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes