No sé per on començar. M’havia promès de no tornar a escriure mai més sobre el Macba, no serveix de res, els membres de la societat civil real no hem estat mai escoltats per les instàncies que imposen els seus dicteris: les successives direccions del museu, els membres de la Fundació Macba (privada) i, sobretot, els polítics catalans que han desistit de fer-ne un equipament realment públic, tant els de CiU com els del PSOE i, malauradament, també els Comuns. Però com que el silenci és pitjor que els esgarips, encara que a la gent no li plaguin, exposaré dos punts, només dos, sobre el museu.

Primer. S’ha arribat a un acord per fer el CAP del Raval a la capella de la Misericòrdia i que l’ampliació del museu sigui en un edifici nou. Després de declaracions, manifestos, tergiversacions i apropiacions s’ha arribat a una solució. I, per tant, s’ha demostrat que ens han instrumentalitzat a tots. Que vàrem anar opinant com titelles per la voluntat o la ineptitud d’un seguit de polítics i de gestors. Molt de soroll inútil i l’evidència que sanitat i cultura no són pols oposats. Però això ja ho sabíem abans que ens entaforessin en aquestes guerres absurdes.

Un cop s’ha arribat a un acord, la primera cosa que fa La Vanguardia és entrevistar Ainhoa Grandes, la presidenta de la Fundació Macba (privada), de la qual també forma part Javier Godó, l’amo del diari. Es demostra un cop més el desistiment dels qui han de vetllar per la condició pública i democràtica del museu. Ni l’alcaldessa de Barcelona ni el director del museu no han dit res, almenys mentre escric aquest article, dilluns al matí. Grandes parla en nom del museu i, per tant, fixeu-vos, ho fa també en nom de la part alíquota que ens pertany a tots els ciutadans que paguem impostos. I això no hauria de ser així: a ella no l’ha votada ningú ni ha guanyat cap concurs. La senyora Grandes, com ho feia l’anterior president de la fundació, el seu marit, Leopoldo Rodés, es vanten de ser societat civil activa. Però això és una entelèquia que es va inventar, erròniament, reconeguem-ho, Pasqual Maragall. Són societat, és clar, però sobretot són rics. I, com que ningú no els posa fre, fan i desfan al seu aire amb total impunitat.

Mentre el museu sigui d’ells, no serà mai nostre. En qualsevol altre camp de la vida col·lectiva això seria intolerable. Us imagineu que un burgès sortís a parlar en representació d’un hospital públic, però com que els nostres polítics demostren un interès nul per la cultura –i compten que el gruix de la societat pensa que l’art no és cosa d’ells–, l’enganyifa va prosperant.

Segon. Tot i això, el museu és obert al públic. I hi passen coses, unes de bones (com l’exposició de Takis a la planta baixa, ara mateix), i unes altres d’aberrants. Fa un mes explicava aquí mateix que l’artista Tònia Coll havia ratllat una frase inserida a la paret on es deia que Franco era un general i hi havia escrit per sota la informació rellevant: que aquell homenot havia estat un ‘dictador’. 

Diumenge vaig ser al museu i vaig veure que havien esborrat la guixada de la Tònia, però que, sorprenentment, havien mantingut l’expressió originària. Ho podeu veure a la fotografia que encapçala aquest text. Us ho contextualitzo: a les parets del museu on hi ha exposada la col·lecció permanent s’hi allargassa una cronologia de fets diversos i, quan arriba el 1975, informen que Franco va morir aquell any.

Genial! La cosa és, però, quin interès té saber que aquell ésser repugnant era general? De Benito Mussolini diríem que era periodista? De Hitler que era pintor frustrat? El seu ofici serveix per a explicar els llargs anys de la dictadura espanyola als visitants del museu? Els joves que llegeixin aquesta informació es faran una idea de qui va ser realment el personatge? És clar que la seva condició de militar és indestriable de la seva iniciativa per a destruir el govern legítim de la República, però hi va haver molts generals que no van implantar un règim dictatorial. I això és el que és rellevant.

No sé si esteu d’acord amb mi, si no ho esteu i ho veieu com una anècdota, no cal que miri d’explicar-me millor. Perquè a mi em sembla insostenible que un museu que es presenta ell mateix com un instrument crític endolceixi la figura d’un dictador. La història es fa servir per a neutralitzar qualsevol dissidència, ja ho sé, per a equalitzar-ho tot en una línia de submissió. I els museus, per la seva pròpia condició, contribueixen a neutralitzar la possible càrrega subversiva del passat. Ara: informar el públic que Francisco Franco era un general és una reducció maniquea. I per això em permeto de demanar a Ferran Barenblit que ordeni de canviar aquesta frase. Perquè ell sap perfectament que Franco va ser un dictador que, entre altres coses, no hauria permès mai que existís un museu com el Macba, encara que hi manin els burgesos privilegiats de la ciutat.

 

[Nota de la redacció: a propòsit d’aquest article el MACBA ha fet arribar aquest text, que publiquem en la secció de Correus dels Lectors]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb