Ferran Garcia Sevilla, al MACBA.

Jo condemno la violència, tu condemnes la violència, nosaltres condemnem la violència… Però quin coi de violència hem de condemnar? El dramaturg Bertolt Brecht té un poema que posa la qüestió en la justa mesura, lluny de retòriques interessades. Brecht diu en els seus versos que anomenem violentes les aigües que baixen furioses per un riu, però que ningú no anomena violent el llit del riu que les constreny; que diem que una tempesta és violenta si doblega els arbres, però no diem això mateix de les tempestes que dobleguen les espatlles dels treballadors.

La metàfora és clara, oi? És tan fàcil de fixar-se en els símptomes estridents de la violència, que oblidem la veritable violència, aquella que no es veu, que no fa fogueres, la que va amb frac i barret de copa alta. Hi ha una violència estructural que acceptem perquè no coneixem cap més manera de viure en societat: que algú ens governi, molt probablement perquè nosaltres o els nostres veïns l’hem ajudat a arribar al poder; que posi les lleis, encara que beneficiïn els més poderosos i no a nosaltres; que defensi aquelles lleis amb l’ajuda de la publicitat periodística; que faci servir els grups armats que té al seu servei, que empren la violència legal contra els qui van votar-los; que la justícia s’arrengleri al costat d’aquell poder i acabi arrodonint el cercle… El llit del riu brechtià, ras i curt.

Al meu entendre i amb tota la humilitat del món, alguns catalans han entrat en una espiral inadmissible de candidesa. O de falta de perspectiva política, de base ideològica o teòrica. Perquè a Catalunya vivim en un conflicte de dimensions molt grans, de posada en crisi del sistema imperant, el món mira cap a Catalunya amb sorpresa i amb admiració; i alguns que no tenen res o poca cosa surten a desqualificar els encaputxats, l’incendi d’uns quants contenidors i la brutícia que s’escampa a les ciutats. Han estat segrestats per aquell món plàcid que el sistema violent ens ofereix sempre que l’acceptem sense protestar. Ep!, perquè quan protestem, ni que sigui pacíficament, amb banderes onejant al vent i cantant cançons alegres en manifestacions multitudinàries, ens violenten igualment, amb les mentides dels mitjans periodístics del règim i, de manera immediata, engreixant el sistema de repressió. Que els ho preguntin a tots els presos polítics que fa tants mesos que són engarjolats.

Si m’ho permeteu, voldria posar dos exemples d’aquesta violència amagada que acceptem sense protestar, d’aquest estat de les coses que, com tots els jutges Marchena que es despleguen als tribunals espanyols, aparenten una delicadesa extrema, però són els signes dels contenidors institucionals que cremen –que ens cremen– sense fum. Són dos exemples relacionats amb el món de l’art i de la cultura, on ens trobem tots implicats, encara que uns ens hi dediquem professionalment i uns altres en sigueu usuaris. 

El primer exemple és als carrers de Barcelona, una campanya institucional dels transports públics, (‘el llit del riu’, recordeu) que alerta contra el ‘vandalisme’ dels joves que fan pintades als vagons del metro, trens i tramvies. I, de cop, la candidesa d’alguns catalans emergeix i comencen a reivindicar que Barcelona sigui neta i fan costat als vàndals que porten americana i corbata. Quant de mal van fer aquelles campanyes del ‘Barcelona, posa’t guapa’! Fixeu-vos en el sentit de les paraules de la campanya, no us quedeu en l’anècdota de si us agraden els grafits urbans o no: tot el que diuen s’ho poden aplicar els polítics i els funcionaris que fa anys que estan empoltronits en els seus càrrecs: ‘No donen la cara’, ‘no respecten’, ‘són inacceptables’… Ells mateixos s’arroguen un poder que hauríem de desacreditar. Perquè si volem capgirar tot el sistema, i anem en contra de les injustícies, no hauríem de tolerar que ens diguessin com hem de viure. Sobre això, el que més m’indigna és que aquests polítics i funcionaris s’atreveixin a afirmar que els joves a qui acusen ‘no són artistes’. I ells què saben? Amb quina competència poden dir què és art i què no ho és? Coneixen tots els casos dels artistes que han sortit del carrer o que treballen al carrer? El pitjor que ens pot passar és que no siguem conscients que la violència institucional sempre s’ha volgut apoderar de la cultura, o també de la cultura. 

Anunci que alerta sobre el ‘vandalisme’.

I això em porta al segon exemple que volia comentar. Els qui diuen que el grafit urbà no és art pensen que només és art allò que hi ha als museus. Lògic, el registre de conflicte social que es produeix als museus és nul. Ho hem vist aquests dies: arran de la sentència del Tribunal Suprem, hi ha hagut molts manifestos en contra per part dels treballadors dels museus catalans (moltes gràcies, companys!), però les direccions han callat. Hi ha gent que es pensa que els carrers de les nostres ciutats haurien d’assemblar-se a les parets impol·lutes d’un museu: tot net, quiet, ben guapo. Però l’art ha de ser una altra cosa. És per això que em sembla digne d’encomi el gest que l’artista Ferran Garcia Sevilla va fer la setmana passada: va entrar al Macba on hi ha exhibides tot un seguit d’obres seves, propietat del museu, i va començar a enganxar als laterals dels bastidors un seguit de rètols amb la paraula ‘Llibertat’.

Per uns instants, les sales d’aquell museu van respirar aire fresc. Els agents de seguretat, uniformats per a assenyalar la seva autoritat, van anar cap a l’artista atònits, mai no havien vist que algú s’atrevís a tocar allò que es penja allà. Però en Ferran, qui entre altres coses ja es va negar a participar en una exposició per a commemorar els quaranta anys de la constitució espanyola a Madrid, va trencar amb els costums que ens constrenyen. No puc deixar de recordar que al Macba s’han perpetrat casos de censura; que viu al marge de la realitat catalana, com si l’art contemporani fos perfumat d’intranscendència política; que fa un temps, en una de les seves cartel·les, es qualificava Francisco Franco de general, com va denunciar l’artista Tònia Coll, que va escriure sobre la paret la veritat: Franco era un dictador. M’agraden aquests artistes que, amb l’aparença d’actes violents, s’enfronten a la veritable violència cultural.

Sí, jo condemno la violència, la que ens impedeix de viure en una societat igualitària i, per tant, lliure. Perquè allò que ens violenta de debò no són els petits gestos que reclamen la llibertat, sinó tota l’estructura destinada a sotmetre’ns en el miratge d’una paret blanca darrere de la qual un seguit d’íncubes i súcubes moderns es riuen de nosaltres. 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb