El MACBA cada vegada s’assembla més al Barça

  • "La nova directora acaba de guanyar la plaça per concurs, però tal com actua el cantó fosc del museu, en qualsevol moment podrà ser despatxada; no si ho fa malament, sinó si als qui manen els agafa un arravatament laportista"

Joan Minguet Batllori
23.07.2021 - 21:50
Actualització: 25.07.2021 - 23:41
VilaWeb

Sóc conscient que una bona part de lectors no deveu conèixer la història del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) ni tampoc les seves notícies recents. Us posaré en antecedents: fa uns dies van saltar dues notícies quasi consecutives en relació amb el MACBA. La primera, que el museu tindria nova directora, Elvira Dyangani Ose, després d’haver guanyat un concurs on s’havien presentat 23 candidatures. La notícia va ser rebuda amb entusiasme, jo diria que per tres raons: perquè serà la primera dona que dirigirà el museu; perquè Elvira va estudiar art a la Universitat Autònoma de Barcelona i coneix mal que bé el sistema artístic català; i, finalment, perquè el sector de la cultura viu en un permanent desig que les coses del museu principal d’art contemporani del país vagin bé, a pesar que la història sigui gairebé luctuosa: dels cinc directors anteriors, tres van ser despatxats i el darrer, Ferran Barenblit, ha rebut un tracte poc amable, diguem-ho així, per part de la patronal del museu.

La segona notícia va ser gairebé immediata: abans que la nova directora prengués possessió del càrrec, el museu despatxava de males maneres a dos treballadors de l’equip de Barenblit: la conservadora en cap, Tanya Barson,  i el responsable de programes públics, Pablo Martínez. És a dir, el museu ha utilitzat el mètodes de Joan Laporta quan ha tornat a la presidència del Barça: acomiadar per burofax la gent que no li agrada i, a qui no li agradi el que a ell no li agrada, que el bombin. Entre el Barça i el MACBA hi ha una diferència que no és de matís, però. El F.C. Barcelona és una entitat privada i es passa pel folre les bones pràctiques. En canvi, el MACBA és una institució pública –amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat al capdavant–, però amb un llast incomprensible: la Fundació MACBA –un contuberni de monàrquics i rics, o rics i monàrquics– que imposen un model de museu i unes formes administratives pròpies de l’empresa privada.

Tornem al present. Hi ha una altra diferència entre el MACBA i el Barça: les dues persones acomiadades havien passat per un concurs, no havien estat triades a dit. Per tant, la pregunta és òbvia: per què es fan concursos si l’aparell administratiu –diguem-ho clar: els rics i monàrquics amb la connivència de les institucions públiques– no dóna cap garantia de complir amb aquests concursos que s’han convocat. La nova directora, l’Elvira, acaba de guanyar la plaça per concurs, però tal com actua el cantó fosc del museu, en qualsevol moment podrà ser despatxada; no si ho fa malament, sinó si als qui manen els agafa un arravatament laportista.

Corre un manifest que han signat diversos professionals del món artístic, molts dels quals conec, i respecto. I entenc que hagin volgut denunciar l’acomiadament de Tanya Barson i Pablo Martínez. Però el que no puc comprendre és que centrin la seva denúncia exclusivament en el paper del gerent del MACBA en aquest afer. No fan cap menció a la patronal, als rics i als qui vetllen perquè els rics facin i desfacin, és a dir, Ajuntament i Generalitat. Encara puc entendre menys que el 2015 molts d’aquestes i d’aquests col·legues no denunciessin públicament l’acomiadament de Paul Preciado i Valentín Roma quan Bartomeu Marí va protagonitzar aquell lamentable episodi de censura perquè una obra que havia de ser presentada en l’exposició “La bèstia i el sobirà” deixava al vell Borbó en una posició escandalosa. Aleshores, es va activar tota la protecció que un museu que es diu crític i independent procura per la monarquia espanyola. I vam ser molt pocs els qui vam denunciar aquella vergonyosa manera de fer fora Roma i Preciado, els quals ostentaven precisament els mateixos càrrecs que els que ara han estat despatxats. (Per cert, ells dos van guanyar el judici del seu acomiadament amb una sentència que incloïa l’obligació del MACBA de disculpar-se, cosa que va haver de fer. Ves que no torni a passar el mateix d’aquí a uns mesos).

No, el problema no va de gerents, sinó de qui mana allà dins, que no és cap representant polític i, fins ara, no han estat els directors del museu, sinó els que fan i desfan en els òrgans rectors de l’equipament cultural. No sóc ingenu, és evident que aquí tothom és responsable dels seus actes. I si un gerent accepta portar a terme les ordres que li dicten amb disciplina militar, enviant un burofax per a fotre fora unes persones que havien guanyat un concurs, ell sabrà. En realitat, el gerent deu saber que, en aquesta organització vertical del MACBA, en qualsevol moment podrà rebre un burofax amb què el fotin –també a ell– fora de la gerència del MACBA.

El MACBA s’assembla cada vegada més al Barça. No hi esteu d’acord? Totes dues entitats funcionen com una empresa privada. Qui mana fa el que vol. La nòmina de despatxats del museu no inclou només directors ni alts càrrecs; els episodis de censura no es limiten al que ja he esmentat. I sobresurten actituds que es van repetint al llarg de la seva existència. Per exemple, la nul·la vinculació amb allò que podríem anomenar el sistema cultural català. Aquí, el gruix dels programes públics i les exposicions sempre han tendit a menysprear el context local: la universitat, les associacions d’artistes i de crítics i, sobretot, els ciutadans –i més si els ciutadans no viuen a la metròpoli. Sempre portant gent de fora com si els autòctons fossin uns empestats, que diuen a Ponent. Sempre amb la sospita que els departaments d’art contemporani de les universitats catalanes estan plegats de rucs. Sempre pensat unes activitats pels al·lòctons, especialment el famós PEI (Programa d’Estudis Independents) que mai no ha volgut relacionar-se amb l’alumnat d’aquí i han preferit uns percentatges elevadíssims d’alumnes forans. Per què? No us sembla evident? Per a fer veure que el Macba jugava a la “Champions League”, encara que els altres equips internacionals (el MoMA, la Tate, el Pompidou, fins i tot el Reina Sofia) el veien com un equip de segona regional. No, al Macba no hi ha cap Messi, a pesar de l’esforç (de vegades quasi clandestí) de tantes i tantes persones de dins del museu per a fer exposicions superinteressants i per a connectar amb la gent de la ciutat i del país.

Dues anècdotes. Primera: fa poc, l’Icub (Ajuntament de Barcelona) va destinar uns diners a la compra d’obra d’artistes catalans d’ara, moltes de les quals formaran part de la col·lecció del Macba. Tinc la intuïció que el propòsit era pal·liar el tradicional buit en les compres d’art català de base –les nostres poques “estrelles” han tingut un altre tracte. Segona: fa uns anys es va convocar una plaça de conservador d’art català dels anys 40 als 60. Els candidats van haver de fer la prova en anglès (sense previ avís) perquè la Tanya Barson no sabia ni català ni espanyol –algun dia hauríem de parlar de l’ús dels idiomes per part dels directors dels museus catalans. I, finalment, la plaça va ser declarada deserta. Diuen que el director sortint del Macba va dir que s’havien adonat que la plaça no podia ser ocupada ni per un català ni per un espanyol. (Rostre rialler o rostre plorant?).

Per què explico això, ara? Perquè, al meu modest entendre, l’escàndol que s’ha produït ara no pot diluir-se en una simple condemna del gerent del Macba. Si algú vol parlar seriosament del futur del museu, aixequem totes les estores on s’han amagat vicis i manipulacions interessades. Com va començar a fer Jorge Luis Marzo amb el documental Macba: La derecha, la izquierda y los ricos el 2014. Si veieu aquesta peça fílmica tan interessant, us adonareu que després de Pujol i Maragall, el museu és on ha estat sempre. Els comuns no han canviat res. I el Macba continua sent una guingueta privada. Com el Barça.

P.S.: Tota la sort del món a Elvira Dyangani Ose. Que sàpiga connectar amb el context social, universitari i creatiu que dóna sentit al Macba. Això mai no vol dir ser provincià. Els provincians són, més aviat, els que es pensen que han de fer projectes per als seus col·legues estrangers, fent bo el vers de Foix quan deia que “ells amb ells es coronen”. La nova directora ha començat amb un gest que l’honora: va dir que tot l’episodi dels acomiadaments s’hagués pogut fer d’una altra manera. Sembla poca cosa, ja ho sé, però venint d’on venim, és un pas de gegant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any