A Ferran Lupescu (l’Hospitalet del Llobregat, 1961) li agrada definir-se com un poeta que fa de bibliotecari i també recerca en ciències socials i humanitats. Tot i que encara no és gaire conegut, és pot ben dir que és un dels estudiosos del nacionalisme més rigorosos del país. Ho avalen les seves obres publicades Les paraules de la nació (2017) i  El país català i els altres (2019), totes dues a Edicions 1979. Crític amb el postmodernisme, que considera ‘una versió actualitzada de l’irracionalisme antiil·lustrat’, creu que s’ha de trencar amb la lògica estatista. Considera que la identitat nacional emprenya molt i que és important que tothom ho vegi clar: “Sobre nosaltres decidim nosaltres.” Una recomanació: arribeu fins al final, quan Lupescu defineix tot allò que, com a nació, els Països Catalans poden aportar al món. Un exercici de síntesi tan brillant com aclaridor, enmig de tanta boira.

Heu escrit Les paraules de la nació i El país català i els altres, dos llibres d’una gran erudició. I tanmateix sou una figura desconeguda per al gran públic. Qui és Ferran Lupescu, en realitat?
—Abans que res, gràcies per la floreta. En Ferran Lupescu és el que diuen les solapes dels llibres: un poeta que també fa recerca i que és bibliotecari. No té més misteri.

Els vostres llibres mouen una quantitat enorme de documentació. Que sigueu bibliotecari us ha facilitat la feina?
—I tant! El bibliotecari sap identificar i localitzar les fonts. Ser bibliotecari és una gran cosa! Els trets bàsics de la formació del bibliotecari s’haurien d’incorporar a l’ensenyament general. Contribuirien a formar ciutadans crítics i lliures.

Per què feu servir un pseudònim? O diversos, perquè també sou Andreu Vallmanya i Pol Sureda, no?
—Més que pseudònim, Ferran Lupescu és nom artístic; el vaig adoptar de jovenet, com a poeta, i ara penso en mi mateix com a Ferran Lupescu; només faig servir el nom civil, Ferran López Andrés, en contextos estrictament burocràtics. Els pseudònims pròpiament dits van ser cosa merament instrumental, i els vaig abandonar fa temps.

Les paraules de la nació és una mena de vademècum de la qüestió nacional, organitzada en forma de diccionari o enciclopèdia. Què us va moure a fer servir aquest format?
—El format de diccionari t’obliga a afinar la conceptualització i la terminologia i et força a definir amb precisió. Alhora, evita divagacions i facilita la recuperació de la informació.

El llibre és una crítica explícita al poc rigor amb què s’ha tractat la qüestió nacional als Països Catalans. No és contradictori que un país on aquesta qüestió és central sigui alhora tan pobre en reflexió sobre ella?
—En realitat, tenim una tradició molt rica en teorització nacionalitària, com és lògic atesa la nostra situació (ai, las!) multisecular. Potencialment, els catalans –excloent-ne la cúpula institucional del procés–, a força d’experiència col·lectiva generació rere generació, estem molt ben situats per a entendre la qüestió nacional amb múltiples matisos. Molt més que tant de teòric postmodern de prestigi immerescut.

Quina crítica en feu, del postmodernisme? Ho podeu explicitar més?
—La ideologia postmoderna és la versió actualitzada de l’irracionalisme antiil·lustrat. Impedeix d’entendre la realitat i, per tant, treballar per transformar-la. De fet, impedeix de concebre la mateixa existència d’una realitat objectiva. En substitució de cap cosmovisió coherent postula un univers d’incongruències inconnexes; ultrarelativisme arbitrari en comptes de consciència cívica i coneixement científic. Sovint intenta fer-se passar per corrent d’esquerra, però en realitat arrossega i transmet un ethos d’extrema dreta ben comprovable.

Quines aportacions catalanes destacaríeu? Quins autors?
—No seré gens original en la resposta: per exemple, Roca i Farreras, Martí i Julià, Prat de la Riba, Rovira i Virgili, Pere Oliver i Domenge, la colla que ballava entre el BOC i Estat Català – Partit Proletari, l’avantguarda valencianista dels anys trenta, sant Joan Fuster (tots en som epígons) i l’esquerra independentista, que ha estat un intel·lectual col·lectiu molt potent, si bé s’hi podrien destacar algunes individualitats, com ara Josep Ferrer, Carles Castellanos, Eva Serra, Josep Guia, l’equip dels Quaderns d’alliberament… Hi ha hagut gent, com ara Llorenç Planes, o Josep Vicent Marqués, que si no hagués existit hauria calgut inventar-la. També remarcaria les aportacions que s’hi han fet des de l’angle lingüístic, de Marià Aguiló i Mestre Fabra a Blanca Serra, passant per l’Aracil, és clar.

Us reconeixeu com a marxista. Què aporta el marxisme a l’estudi de les qüestions nacionals?
—Hi aporta el mètode, el rigor intel·lectual i l’escala de valors. I estalvia bufar núvols, ultranacionalisme i sectarisme.

L’esquerra que es considera més marxista o hereva directa del marxisme als Països Catalans mostra molt de recel en la qüestió nacional. En teoria l’accepta i l’assumeix, però sempre que pot evita que tingui cap conseqüència. A què creieu que és degut?
—Aquesta connexió es fa molt sovint, però cal matisar-la: durant dècades, l’avantguarda de la lluita per l’alliberament nacional ha estat, precisament, un moviment marxista: l’independentisme d’esquerra, del PSAN endavant. Això a banda, sí que hi ha un pseudo-marxisme barat a les ordres del nacionalisme d’estat. Els nacionalment opressors ho fan per supremacisme, inconscient o no (nacionalisme trivial, etc.); els oprimits, per alienació i autoodi. I tots, per obtusos de mena. En tot cas, no pots anar pel món dient que lluites per abolir tota forma d’explotació i alhora aplaudir una opressió ben concreta. Per això el “pseudo-“. Però està molt generalitzada, aquesta síndrome, en pseudo-marxistes d’ètnia dominant; fins i tot hi ha gent que és molt brillant i coherent en altres camps, però que no s’aguanta els pets quan es tracta de la qüestió nacional (Hobsbawm, per dir-ne un). Sembla que tots aquests, com un sol home, han evitat de llegir el “testament” de Lenin, per posar un exemple. I Marx ja deia que “un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”.

De la lectura de Les paraules de la nació se’n deriva l’abast de la qüestió nacional arreu del món. Hi havia qui la donava per morta després de les independències colonials, però no és així. Algun dia la societat internacional trobarà una manera d’acostar-s’hi més flexible que la que tenen els estats avui?
—Cal trencar la lògica estatista. Però, sota el capitalisme, ho veig molt difícil. No heu vist la premsa internacional encobrint la invasió imperialisto-etnocida d’Artsakh a còpia d’insistir en l’estúpida afirmació que allò és territori àzeri? De moment, el millor que podem fer per la causa internacional de l’alliberament de les nacions és alliberar-nos nosaltres, i enfortir els llaços de solidaritat entre nacions oprimides. I el coneixement mutu. Trencar la interposició és vital.

Afirmeu que avui al món hi ha una voluntat etnocida. És paradoxal que al mateix temps hi hagi una exaltació de la diferència en tants camps, gènere, cultura… Per què passa això?
—Per identitarisme postmodern. Em temo que militància etnocida i festival de la différence foucaultiana són un únic i mateix fenomen, o, en tot cas, perfectament compatibles. Enmig de la descomposició social, la mentalitat postmoderna inventa identitats microgrupals, més o menys adamistes, que no emprenyen gaire el sistema perquè contribueixen a atomitzar les lluites. La identitat nacional, en canvi, és una qüestió real, seriosa i de masses, i emprenya molt.

A qui? I per què?
—Emprenya el sistema. El sistema d’estats establerts, perquè tot estat és “nacional” en el sentit que s’identifica amb una nació (una llengua, una cultura) i, en la immensa majoria dels casos, n’oprimeix uns altres, o bocins d’altres, que pretén esborrar. I al sistema capitalista, per intrínsecament destructor de tot valor d’ús, que tendeix a mercantilitzar com a valor de canvi; traduït al camp que ens ocupa: li surt molt més a compte un mercat gros en una sola llengua i la mateixa cultura estandarditzada que no dotze mercats menuts o mitjans amb altres tantes llengües i matisos culturals.

En tots dos llibres el tractament dels Països Catalans és explícit i rotund. La nació va de Salses a Guardamar i el Principat només és una regió que no té sentit tota sola… És aquest regionalisme principatí el gran defecte de l’independentisme català?
—És el gran defecte de tota forma de “catalanisme” principatí, amb l’excepció de l’esquerra independentista i alguna individualitat per ací i per allà. Si la pregunta es refereix a l’independentisme de masses de la darrera dècada, sí. Però potser era inevitable, perquè aquest moviment beu de les bases ideològiques que ja tenia, i que li proporciona l’autonomisme, cosa que comporta regionalització i bilingüisme. D’ací l’altre gran defecte: aqueixa rehabilitació involutiva del bilingüisme, infinitament nècia, digna de les mentalitats més retardatàries de l’any 76, per a entendre’ns. Cal temps i clarificació per a superar-ho, això. I sospito que comença a passar en aquelles seccions de les masses mobilitzades que ja no compren el processisme.

Quina evolució preveieu?
—No m’atreveixo a fer previsions. Només espero i desitjo que, com més aviat millor, arrenquem la independència, almenys del Principat, que és la que tenim a tocar, i bastim un estat “d’excel·lència”, com hauria dit la gran Patrícia Gabancho, de manera que la República Catalana actuï efectivament com a estat afí, i imantador, per a la resta del país. Això implica, entre altres coses, que s’hagi esfondrat del tot el liquidacionisme regionalisto-bilingüisto-processista, amb tota la incompetència provinciana que arrossega. Però per a tot això, és clar, haurem de posar-nos-hi, cadascun en el seu camp i amb les seves eines.

En tots dos llibres feu un gran esforç d’aclariment de conceptes. Vivim en un món de distorsions i confusions on aprofundir en els conceptes no és moda. Tant de relativisme és un perill?
—Un perill mortal. Per això ataco tan durament la ideologia postmoderna, als dos llibres. És la versió actualitzada de l’irracionalisme antiil·lustrat, ja ho he dit.

El debat sobre la llengua ha estat especialment relativitzat al Principat. Fins al punt que hi ha independentistes que afirmen que la presència del castellà és natural i no fruit d’una imposició. On porta això?
—A la liquidació de la llengua. Potser vivim l’última ocasió de fer el gran salt endavant cap a la normalització plena, perquè encara hi som a temps; si no reaccionéssim, d’ací a unes dècades el viratge substitutori esdevindria irreversible. I precisament en aquest moment històric n’hi ha que es fan dir independentistes i alhora criminalitzen l’ABC de l’alliberament nacional, amb uns pseudo-arguments indistingibles dels de Ciudadanos. És criminós.

—En la mesura que la Catalunya Nord demostra que es pot ser català i no ser espanyol, hauria de ser aquest territori la clau de volta del procés d’alliberament? I com es faria compatible això amb la necessitat d’alliberar-se també de França?
—Permeteu-me que en discrepi parcialment: ser súbdits (que no ciutadans!) del Regne d’Espanya no ens fa pas espanyols. “Ser espanyol” és una altra cosa. No som espanyols, ni francesos; i si volem la independència és, precisament, entre altres coses, per no arribar a ser-ne, d’espanyols o francesos (i, ací, passo per alt l’Alguer, per a simplificar). Ara bé: és veritat que el Nord trenca els esquemes (vegeu la meva anàlisi del dipatriotisme). I inversament també. Quant a l’estratègia, no m’atreveixo a opinar-hi: hi sóc negat. Sóc prou bo analitzant pros i contres de qualsevol proposta, però un desastre planificant-ne. En tot cas, l’alliberament del Nord és irrenunciable. I tots sabem que l’estat francès és molt més funest que l’espanyol. I molt més potent.

Amb tot el coneixement que teniu de situacions de conflicte nacional arreu del món, quines penseu que poden servir d’exemple millor als Països Catalans?
—Totes aquelles que han tirat pel dret sense demanar permís a l’amo. No m’hi puc estendre, però tinguem-ho clar: sobre nosaltres decidim nosaltres. I l’estat opressor no té cap dret a oposar-s’hi: l’opressió nacional no és legítima. Poseu-ho en majúscules cursives, si pot ser.

I els Països Catalans, podem aportar res al món?
—Crec que molt, si sabem aprofitar el potencial acumulat: una nació ja antiga que reprèn la majoria d’edat en un estat jove; una nació que s’autoafirma evitant alhora la xenofòbia; un avenç cap a la normalització de la llengua nacional compatible amb el multilingüisme del país (però no amb el bilingüisme, és clar); una lluita independentista que és alhora, i indestriablement, una lluita per la democràcia real, pels drets socials; etc. Una aportació ben concreta serien les ensenyances de la sociolingüística catalana de combat, que és una de les escoles sociolingüístiques més potents i originals del món: ben divulgada, revolucionaria el camp internacionalment, i, a més, contribuiria a reforçar la consciència resistent de les nacions oprimides, per exemple, pel putinisme, molt necessitades d’aqueixa clarificació teòrica. A més, som un país europeu i mediterrani; la nostra posició és estratègica per a divulgar principis i mètodes arreu. Penseu que d’ací a vint anys podríem ser la base de rereguarda del moviment amazic. Per exemple.

Podeu adquirir els llibres de Ferran Lupescu a la Botiga de VilaWeb: “El país català i els altres” o “Les paraules de la nació“.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.