Avui fa un any, Mariano Rajoy acabava al senat espanyol el discurs en què enumerava les mesures per a intervenir l’autogovern de Catalunya mitjançant una aplicació il·legal de l’article 155 de la constitució. Unes mesures que es van aprovar poc després amb els vots del PP, el PSOE i Ciutadans. La majoria dels senadors de la cambra, del PP, es van alçar i van ovacionar Rajoy, que va fer un gest de salutació. Els senadors continuaven aplaudint, amb força, somrients. Eren a punt d’intervenir políticament Catalunya. L’ovació s’allargava, Rajoy s’asseia, i feia seure, al seu costat, Soraya Sáenz de Santamaría, però els aplaudiments no acabaven, i es va haver d’alçar una vegada, i encara una altra, per tenir un gest envers els seus senadors eufòrics. Com si fossin a l’òpera i el tenor hagués fet una interpretació brodada.

Amb tota aquesta claca, Rajoy en tenia prou per a aprovar al senat les mesures del 155, però se li va afegir Ciutadans, a ulls clucs, i també el PSOE, que uns mesos abans havia arribat a dir: ‘L’article 155 mai no serà una solució procedent i mai no li donarem suport‘. Era el mes de juliol. Tres mesos després, donaven suport a una aplicació de l’article 155 no prevista per la constitució i que vulnerava la legislació espanyola, inclòs l’estatut.

La pressió d’alguns partits i mitjans de comunicació espanyols perquè s’apliqués el 155 a Catalunya va començar a agafar força arran de l’anunci, el mes de juny, de la data i la pregunta del referèndum. Hi va haver unes primeres crides des de les cadenes de televisió més bel·ligerants perquè el govern espanyol comencés a prendre mesures contra el referèndum. No s’havia de permetre. Però en aquell moment, l’executiu de Rajoy es mostrava caut i deia que fins que no hi hagués cap decisió o acció jurídica no podia prendre mesures. I una cosa era prendre mesures repressives –que l’estiu abans de l’1-O ja s’anaven preparant tant des de l’àmbit judicial com el policíac– i una altra era activar un article que no s’havia fet servir mai. Era una mena de botó vermell que calia prémer en situació d’emergència, redactat pensant en Catalunya i el País Basc, però que no se sabia gaire bé com s’havia d’aplicar. L’ambigüitat del text tampoc no hi ajudava.

«1. Si una comunitat autònoma no complís les obligacions que la constitució o altres lleis li imposen, o actués de manera que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el govern, previ requeriment al president de la comunitat autònoma i, en el cas de no ser atès, amb l’aprovació per majoria absoluta del senat, podrà adoptar les mesures necessàries per a obligar-lo al compliment forçós de les obligacions esmentades o per tal de protegir l’interès general.

2. Per a l’execució de les mesures previstes en l’apartat anterior, el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»

Així va quedar el text del 155 a la constitució del 1978. Permet donar instruccions, però les mesures que es prenguin no poden contradir la llei. I la llei, també l’estatut d’autonomia, deixa clar que la dissolució anticipada del parlament i la consegüent convocatòria d’eleccions és una decisió política que l’estatut atribueix a l’exclusiva responsabilitat del president, una competència indelegable, perquè és personalíssima del president de la Generalitat. Ho explicava el professor de dret constitucional de la UOC Marcel Mateu en aquest article.

De fet, la possibilitat que el 155 servís per a destituir un govern autonòmic va ser desestimada en la versió definitiva de l’article. Però en l’avantprojecte de la constitució s’havia arribat a considerar aquesta opció. Fou l’ex-ministre franquista Manuel Fraga que ho va proposar; va provar que aquest article (que inicialment era el 144) permetés d’intervenir ‘una regió autònoma’, de manera que se’n poguessin suspendre òrgans institucionals; que es designés un governador amb poders extraordinaris i que la intervenció anés vinculada a una convocatòria electoral.

El text aprovat al senat amb els vots del PP, PSOE i Ciutadans s’assemblava més a la versió del 155 que propugnava el franquista Manuel Fraga que no al redactat que havia acabat tenint.

A més, la tramitació de l’article 155 al senat hauria hagut de ser llarga i feixuga, perquè és així com ho preveu tant la constitució com el reglament del senat. Una tramitació que ha de passar per requeriments, debats i votacions en comissió, compareixença del president de la comunitat autònoma requerida i debat i votació al ple de la cambra que es pot arribar a allargar mesos. En el cas de l’octubre de l’any passat, ho van fer en una sola setmana: el temps que va passar entre l’aprovació de les mesures del consell de ministres i l’aprovació del plenari del senat.

Aquesta feixuguesa en la tramitació era un dels motius pels quals tant el PP com els seus mitjans de comunicació afins no veien clara l’aplicació d’aquest article a Catalunya quan va arribar l’estiu del 2017, amb el referèndum ja amb una data a l’horitzó. Fins i tot el PP va estar a punt de deixar-ho estar, per raons temporals i jurídiques. Ho va dir el portaveu del PP al congrés espanyol, Rafael Hernando. Era el 14 d’agost. Tres dies després hi va haver els atemptats de Barcelona i Cambrils, i el fantasma del 155 va quedar, en certa manera, soterrat.

Però la premsa espanyola no volia deixar estar la idea. Veia amb desesperació, a començament de setembre, que el referèndum de l’1-O era cada vegada més a prop i que el govern espanyol no feia res visible per a impedir-lo. Tant Pedro J. Ramírez com Jiménez Losantos criticaven que el govern espanyol no hagués activat l’article 155 per a prendre les competències a la Generalitat, lamentaven que aleshores ja fos massa tard per a fer-ho i dubtaven de la possibilitat que el Tribunal Constitucional espanyol tingués cap manera d’impedir l’1-O, fins i tot en el supòsit d’una inhabilitació de Carles Puigdemont. El diari ABC, en un editorial del primer de setembre, deia: ‘És urgent actuar, activar tots els mecanismes de què disposa un gran país per a defensar-se, inclòs, per descomptat, l’article 155 de la constitució.’ Els atacs contra el PSOE per no fer pinya amb el govern espanyol eren cada vegada més durs.

Fins que el PSOE va començar a modular el discurs. El primer de fer-ho va ser el portaveu de l’executiva del PSOE, Óscar Puente, que va dir, el 18 de setembre: ‘No sabem què passarà, pronunciar-nos de manera categòrica seria imprudent. Segons les circumstàncies decidirem quina posició prenem.’ Els socialistes no veien que fos l’opció ‘desitjable’, però no tancaven la porta a res. Dos dies després, va arribar el cop d’estat del 20 de setembre amb l’assalt al Departament d’Economia i a la seu de la CUP, amb detencions i escorcolls en un gran dispositiu policíac contra el referèndum. L’enviament de milers d’agents de la policia espanyola a Catalunya i la posada en marxa de la repressió contra els preparatius de l’1-O van fer pensar al PSOE que potser el referèndum no s’acabaria fent. Però la resistència de la ciutadania durant l’1-O, malgrat l’enorme violència de la policia contra els votants, va posar el PSOE en una situació complicada, perquè no podia girar els ulls a una agressió com aquella. Per això els socialistes van arribar a demanar la reprovació de la vice-presidenta Sáenz de Santamaría. Una proposta que van acabar retirant després del discurs bel·ligerant de Felipe VI contra els catalans independentistes, avalant la repressió.

Aleshores, el PSOE va tancar files definitivament amb el PP de Rajoy i amb l’agressivitat de Ciutadans. L’11 d’octubre, l’endemà de la declaració d’independència suspesa per part del president Carles Puigdemont, Pedro Sánchez va comparèixer per donar suport a l’activació de l’article 155 que havia començat a fer Mariano Rajoy. I que donaria suport ‘a les mesures constitucionals’ que activés el govern d’Espanya. Al cap d’uns dies, el consell de ministres aprovava aquestes mesures, que anaven molt més lluny que no preveia l’article. Però el PSOE hi va donar suport igualment, i tan sols va negociar que el control directe de TV3 no fos inclòs en el text que s’acabés votant al senat. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, també va donar suport públic a la intervenció de l’autogovern de Catalunya.

La decisió d’aplicar el 155 era irreversible. El 26 d’octubre, el PP va deixar clar a Puigdemont que l’activarien igualment, per més que convoqués eleccions. Queda la imatge de la senadora d’En Comú Podem Celia Cánovas enregistrant-se amb el seu mòbil el 25 d’octubre, denunciant des del senat com es vulneraven tots els requisits en la tramitació del 155. ‘Això que passa al senat és una autèntica dictadura. No ens deixen recórrer contra res. Tot ja ha estat decidit i s’aprovarà tal com va entrar la petició del govern. No deixen fer-hi ni esmenes, res. La dictadura del PP i el PSOE, que vol liquidar el model territorial, té moltes conseqüències per a Espanya, no tan sols per a Catalunya. És una aberració. Només els qui som aquí sabem que el PP fa servir el senat com el seu regne particular. Mana, decideix… I ara el 155 mireu com l’utilitzen, contra la intenció dels pares de la constitució, que mai no van voler restar sobirania als òrgans de les comunitats autònomes com el parlament i el govern. El 155 no és per a això, i ells han fet un ús extensiu i dictatorial d’aquest article. Vull que em feu difusió, que la gent sàpiga què és això.’

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb