L'”octubrisme” està inquiet

Més enllà del procés electoral del febrer vinent, no hi ha tampoc un consens dins l'independentisme rupturista sobre quins són els passos a fer immediatament

Vicent Partal
Vicent Partal
23.11.2020 - 20:51
Actualització: 23.11.2020 - 21:04
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

L’etiqueta, “octubrisme”, se la va inventar algú pensant que així feia mal als partidaris de la unilateralitat i del mandat assolit al referèndum d’autodeterminació. Però a mi m’agrada molt. Potser perquè de molt jove vaig llegir aquell llibre d’Edmund Wilson que es titula Cap a l’estació de Finlàndia i se’m va ficar al cap una imatge ben romàntica, que avui evidentment matisaria, del paper dels mesos d’octubre en la història de la humanitat. Sia per això o per pura estètica, a mi ja m’està bé el nom: octubrisme, doncs.

Entès aquest sector així com el definesc, és evident que l’octubrisme està neguitós a mesura que s’acosten les eleccions regionals catalanes, inquiet. Ho prova la presència simultània d’unes quantes candidatures que s’apunten a la voluntat de representar-lo. Des de Demòcrates o Primàries, les dues més consolidades, fins a la que un grup de represaliats polítics va anunciar la setmana passada, la més nova de totes.

Però la inquietud, tal com jo ho entenc, és doble. De primer, hi ha la inquietud electoral. Plana en l’ambient la sensació, i és més que una sensació, que ERC té molt ben travada la seua proposta i treballa a tota màquina i decididament, però exactament en la direcció contrària d’allà on voldria anar a parar l’octubrisme. I ni Junts ni la CUP no sembla que acaben de satisfer una part substancial d’aquest sector, molt plural ideològicament, molt decidit personalment i naturalment molt dispers, gairebé més una manera de fer que no pas una idea. Una victòria clara al febrer dels partidaris de frenar la velocitat del procés podria ser interpretada com una patacada per a un sector de gent que tem, que sent l’angoixa, que l’oportunitat de fer real la república catalana se’ns escole de les mans, com si fos aigua, durant un grapat d’anys. Però al mateix temps és una realitat constatable, i per això apareixen tantes candidatures i es fan tantes propostes, que ningú, ni tan sols la figura del president Puigdemont, no sembla capaç ara mateix de suscitar prou consens entre la varietat d’octubristes que hi ha escampats per tots els racons del país.

I això passa probablement, si més no és la impressió que tinc jo, perquè més enllà del procés electoral del febrer vinent no hi ha tampoc consens dins l’independentisme rupturista sobre quins són els passos a fer immediatament. Hi ha gent movent-se en moltes direccions i això és molt positiu, però ningú no acaba d’encertar el revulsiu. Fins i tot a Arenys de Munt intenten tornar a encendre la flama del país amb una plataforma, Via Unilateral, pensada per a pressionar els partits. L’ANC, que precisament aquests dies vota la proposta de decàleg dels principis d’acció política, es mou en una direcció semblant i parla de fiscalitzar-los i tot. I hi ha, a més, tot d’iniciatives parcials, com una sobre el model de policia, impulsada per la Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes i Mares i Àvies per la República. En definitiva, que hi ha molt moviment –hi ha moltes més iniciatives encara–, però molt dispers i descoordinat.

Cal, per això, un debat a fons, si no pot ser del conjunt de l’independentisme, sembla que definitivament bifurcat en dos moviments antagònics, sí almenys d’això que n’hem dit els octubristes. Un debat sobre la nova etapa que s’obrirà després del febrer. Però també sobre les conseqüències del fracàs del “govern efectiu” i sobre les possibilitats que hi ha de tornar no solament a l’octubre del 2017 sinó també al del 2019, sobre el retorn al carrer que haurà de fer-se quan amaine la pandèmia. El Consell per la República, a l’acte de Perpinyà, va anunciar la concreció d’un “preparem-nos” que en teoria ha de donar resposta a aquestes preguntes i que en un moment o altre haurà de prendre forma pública. Veurem aleshores si respon plenament a les inquietuds d’aquest independentisme rupturista o no. Un independentisme amb característiques molt noves que, siga com siga, és la gran novetat sorgida del big bang del 2017 i, al mateix temps, la gran esperança del país, ara. Ep!, per més descoordinat i desconcertat, per més inquiet, que se’ns aparega aquests dies.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
23.11.2020  ·  22:12

Estar inquiet és bo. Indica que hi ha molta gent decidida a continuar, que ja ha eixit del marc mental dels ocupants. L’únic que cal és parlar. Acordar uns mínims i unir-se al voltant d’aquests mínims comuns. I seguir endavant. Els altres, que facen el que vulguen. No hi ha cap altre camí.

María José Tintoré
María José Tintoré
23.11.2020  ·  22:25

Necessitem que tots els octubristes s’uneixin.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
23.11.2020  ·  22:32

I a vostè, Sr. Partal, què li demana el cor i la raó? L’octubrisme o la direcció contrària? Penso que ja va sent hora d’abandonar l’equidistant neutralitat d’anàlisis passives i passar a fer anàlisis actives i compromeses, en un sentit o un altre. Jo almenys ho agrairia.
Per part meva, recomanaria als que anomena “octubristes” que facin pinya amb JxCat, són els únics que veig amb ganes des ser efectius per a una República Catalana !!*!!

Antoni Gavarró
Antoni Gavarró
23.11.2020  ·  22:35

Resulta del tot imprescindible impulsar un congrés de l’independentisme, i aconseguir un debat seré i solvent sobre l’articulació eficient d’un programa. Encara que d’aquesta iniciativa no en sorgís una posició única, tots els encenalls de l’autonomisme oportunista, quedarien relegats al no res.

Gemma R.
Gemma R.
23.11.2020  ·  22:43

L’ única cosa que haurien de témer els anti-octubristes, és a dir tot l’ espanyolisme, l’ unionisme i el neo-unionisme maquillat, és que els octubristes tenim molta més ressistència que la resta. Ens hem posat el país a l’ esquena, i a vegades estem esgotats, perquè ens vénen de tot arreu a pegar de mil maneres. També amb allò q més estimen, la nostra llengua i la nació. Però ens aixequem mil i una vegades. I arribarà un día, q ells ja no ens podrán pegar més, amb res, perquè els esgotats serán ells, o els que esgotaran als seus, q per la qüestió és el mateix. I llavors, una espurna, petita, insignificant, ens aixecarà a tots a la vegada, i els adormits despertarán del seu somni amigable amb l’ enemic. Aquell día serà l’ últim i el primer. Sense més.

Alexis Vizcaino
Alexis Vizcaino
23.11.2020  ·  22:58

Bon editorial!
Una altra iniciativa és http://www.escons.cat que vol aglomerar i visualitzar votants independentistes compromesos a votar només alguna de les opcions que apostin per la República en la propera legislatura. Quants escons representarien aquests votants?
Veurem si d’alguna manera sorgeix una coordinació

Roser Caminals
Roser Caminals
23.11.2020  ·  23:26

Totes aquestes candidatures minoritàries, algunes amb mèrits indiscutibles, cremaran les energies en focs d’artifici si no s’integren sota un paraigües gran. En aquest sentit, em sembla molt positiu el congrès de l’independentisme que proposa Antoni Gavarró. La polvorització d’iniciatives fa el joc a l’unionisme perquè no pot competir amb la força d’un moviment sincronitzat.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
23.11.2020  ·  23:33

Ficaré cullerada: està bé parlar de grups, grupets, partits, col·lectius, etc….però supose que als que volem la/es república/es i la independència/es dels nostres territoris tant se’ns dóna on estiguen agombolats i agrupats, però hem oblidat una màxima: l nació som les persones. Públiques o anònimes. Les públiques són la destil·lació dels anònims. Aquells que se la juguen amb noms i cognoms i tota la faenada a l’esquena feta. i ON VEGEN ELLS, ANIRÉ JO, ENCARA QUE COM A VALENCIÀ, no podré votar però empenyeré al màxim com sempre he fet:

Els que ens faran avançar en la direcció correcta són:

-Laura Borràs ( ja toca tindre una Molt Honorable Presidenta a la Generalitat d’Amunt). El Palau de la plaça de Sant aume fa massa pudor a testosterona.
– Josep Costa, l’eivissenc que fa recordar que per molt lluny de Barcelona tots en som una mateixa gent vinguem d’on vinguem.
– Carles Puigdemont, que empeny des de l’exili i és més eficaç que molts d’altres.
– Calvet.
– Puigneró.
– Toni Castellà, que té un dels caps més ben moblats i experiència comprovada.
– Jordi Sànchez
-Jordi Cuixart.
– Clara Ponsatí.
-Txell Serret
-Toni Comín Oliveres.
– Josep Rull
– Jordi Turull.
-Antonio Baños.
– Dante-Albano Fachín
– David Fernàndez.
– Mireia Boya.
– Josep Andreu
– Strubell Trueta.
– Terradellas.
– Sellarès.
– X. Vendrell.
– Sala i Martín.
– López-Tena (malgrat tot !)…possiblement un dels caps més “a barraca” d’aquest país.
– López Bofill.
– Josep Guia i Marín ( un dels pocs matriotes que pensa ALWAYS aquesta màtria en gran i sencera.)
– Salvadó.
-etc….i uns quants més, però no molts més…suficients per a omplir els escons del Parc de la Ciutadella…i fer-hi el TOMB

QUE HI HA MOLTS pensaments i ideologies abstractes en conflicte? Doncs sí. Què és si no, la vida d’una societat sense el conflicte de percepcions. Per això s’inventà la democràcia?
Perquè la democràcia cal que siga del grup humà – com la família pròpia- al que devem lleialtat.

Josep Blesa (València)

PS: la “DEMOCRÀCIA” amb l’univers poblacional compartit amb els ocupants i colonitzadors només és una fal·làcia i l’envesc on estan atrapats ara i adés, des d’Almansa 1707-2020, els col·laboracionistes i quintacolumnistes nostrats. Les 13 colònies primerenques dels EUA, no crec que mai hagueren volgut compartir escons amb els partidaris de Londres i el rei Jordi. Ens cal aclarir el panorama i esbandir l’ocupant. Directament i sense embuts.

PERE SIO
PERE SIO
23.11.2020  ·  23:39

És ben cert Vicenç que ERC té molt ben travada la seva proposta, però encara ho és més que aquesta va en direcció totalment contrària als que volen l’independència. ERC ha desorientat a molta gent i ha fet retrocedir l’impuls de l’1-O, del qual reneguen i no en parlen.
No és tampoc casual que el PSOE desitgi, com han manifestat, que ERC guanyi les Eleccions. Saben que són el mal menor si no pot guanyar l’Iceta. Saben que amb ERC tenen garantida una política tova, de no confrontació amb l’Estat, i la tranquil·litat que Catalunya seguirà molts anys més dins la gàbia autonòmica, per ells totalment controlada i dirigida.
Per això tampoc és casual que ERC hagi nomenat com a líder a Madrid a un botifler, indocumentat i maleducat, com és Gabriel Rufián, a qui li encanta fer el mil homes a Madrid, practicant la política de peix al cove. Però la novetat és que l’Esquerravergència la pràctica de forma gratuïta.
L’objectiu d’ERC és esperar a que Pedro Sánchez i el PSOE es tornin boixos i ens regalin el poder, els diners i l’autodeterminació. I mentre a Catalunya ERC aspiren a eixamplar la base amb els Comuns i si poden, amb el PSC, per fer així un nou tripartit i poder dir que governen l’autonomia virtual, sense diners ni competències, amb el que ells anomenen política d’esquerres. Política que té com a prioritat mantenir el més temps possible les seves cadires.
És vergonyant que ERC es dediqui a estigmatitzar públicament l’antiga Convergència, però ho fa per dissimular que ells l’han adoptada i la practiquen, però ho fan amb una plantilla de polítics aficionats i ineptes per governar res, com ens demostren cada dia.
Algunes de les candidatures que es presentaran, tothom sap que són clarament autonomistes, continuadores i sense possibilitats de decidir res, més enllà de dispersar els vots.
Per a la ciutadania que vol l’independència i que no vulgui quedar-se indefinidament dins la gàbia autonòmica, l’ùnic polític que pot capgirar el retrocés actual, és la llista dirigida pel MHP Puigdemont. Únic polític que no ha renunciat al mandat de l’1-O, i que ha manifestat i demostrat, que vol complir-lo.
El MHP Puigdemont és la peça perseguida, odiada i no volguda per l’Estat espanyol i què, en contra del que alguns diuen, té les mans lliures per poder actuar i moure’s amb total llibertat.

Xavier Simó
Xavier Simó
23.11.2020  ·  23:46

No diría que d’aquesta realitat (molt ben analitzada) se’n desprèn una conclusió clara: manca un liderat fort, consistent, carismàtic, que no siempre l’encertarà —segur!— però que ens durà endavant, cap a l’objectiu. Mentre hi hagi una dotzena de capitans, això és una olla de grills. I així no s’avança, com estem veient els darrers tres anys.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
24.11.2020  ·  00:02

L’octubrisme és un moviment que, en aquests moments, només desgasta les energies que cal concentrar en la creació d’un ens (Consell per la República) que puga anar modulant un ful de ruta a mig termini per exercir el dret d’autodeterminació.
Si bé és lícit aquest moviment, també és lícit criticar la seua estratègia a curt termini. La repressió existeix i existirà, per la qual cosa, abans d’enfrontar-s’hi a camp obert amb l’estat assetjador, cal delimitar bé el terreny on dur l’adversari … i en aquests moments això només ho pot fer el President legítim, que per alguns anys serà sempre Puigdemont (de no ser que l’estat deixe opinar democràticament al poble de Catalunya, sense repressió, trampes ni persecucions judicials).
La internacionalització del conflicte és una condició bàsica per crear el marc propici per a quan es produisca l’ocasió (en això cal confiar en l’estat, mai falla); la batalla juducial a l’UE és un altre pilar i, per últim, ressitir passa per governar la Generalitat mutilada però amb alguns elements que no podem deixar arrabassar-nos (l’escola, la cultura, la sanitat, la TV, … tot i les mancances de cadascun d’ells).
Quan el context sociopolític de l’estat siga inestable (que hi serà per mèrits propis, com sempre) cal alinear els anteriors element i confrontar-nos democràticament amb l’estat, de forma és possible que hi haja una finestra d’oportunitat que caldrà aprofitar.

Josep Jallé
Josep Jallé
24.11.2020  ·  00:42

Per a mi, benvolgudes i benvolguts, tot plegat dona la sensació d’una dispersió sostinguda vers l’objectiu que a pocs o a molts, ens dona forces per a seguir en aquesta lluita desigual: l’alliberament com a colònia que som i com volen, també altres des de dins i des de fora, que seguim.
La partitocracia és com una pandèmia de la que ens hauríem de protegir per a seguir mentalment sans i no renunciar a l’objectiu final: ser lliures per a decidir sobre el nostre futur comú. Tota la resta de consideracions de cara a la propera comèdia electoral mediàtica del 14F son fum o, en el millor dels casos, foc d’encenalls. Qui dies passa i opinions remena … allarga la pena.
Ens deien que naixem lliures … però, mai ens van dir que podríem acabar essent esclaus. Potser reconfortats en l’anar tirant. Qui dies passa …

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
24.11.2020  ·  00:51

Ben vist Partal! Sí, en efecte hi ha molt moviment, molta iniciativa,neguit i inquietut. Ens passa a tots els que volem la independència, no governar una autonomia. I qui més i qui menys es busca una manera de fer-ho. De moment hi ha un cert caos, o això sembla. Peò que ningú s’enganyi: tot això és la manifestació superficial de una corrent de fons molt àmplia i intensa. La lava bull i es remou, i el vulcà pot esclatar en qualsevol moment. Perquè les coses cada dia estan més clares per a molts, i la malaurada pandèmia ha ajudat a veure-ho. A veure com és de necessària i urgent la independència. Com les condicions en que vivim els catalans, tots, són insuportables i insostenibles. I com o agafem les regnes del nostre futur ja, o no hi haurà futur de cap mena, que no sigui retrocedir com a societat civilitzada. No sé si tota aquesta ebullició convergirà en un moviment molt potent abans de les eleccions o ho farà després; però tard o d’hora o farà. De la ma de un lider? de un colectiu? de les dues coses? Ho veurem, perquè a més l’adversari (España) mai no falla!

Josep Gualló
Josep Gualló
24.11.2020  ·  01:50

LES REVOLUCIONS IMPORTANTS HAN COMENÇAT AMB UN GRAN CAOS.

Això no assegura que amb el caos aconseguirem la fita que busquem. Després de de la turmenta ve la calma. Però qin tipus de calma?

La de renéixer de les cendres o la del ensorrament mental que t’impedeix reaccionar?

Aquesta dualitat de finals possibles és la que produeix l’estat nerviós de l’octubrisme. L’horitzó del 14 . F, es massa llunyà i per acabar-ho d’adobar, apunta la incertesa de si per fer possible que tothom pugui votar, a pesar de la pandèmia, caldrà endarrerir la data de les eleccions.

Per uns com més duri el desastre del govern d’ERC més augmenta el desprestigi que els esborrarà del mapa, i la resta no tindrem cap més remei que entendre’ns.

Per uns altres com més temps tinguem per crear més i més grupuscles, més difícil serà reagrupar-nos.

La tercera opció, que el MHP Puigdemont esdevingui líder indiscutible i indiscutit, necessita una espurna que encengui el motor de la catapulta.

Amb el temps que queda, pot passar de tot.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
24.11.2020  ·  07:06

Tots els partits i forces “octubristes” haurien de pactar una estratègia comuna si no són capaços d’anar junts. a mi m’agradaria molt més que hi hagués un sol partit i molt gran que defenses la independència com a objectiu principal,

Pep Agulló
Pep Agulló
24.11.2020  ·  07:43

ELS BOLETS D’OCTUBRE. NOVES VIES NO-GOVERNAMENTALS

Aquest fraccionament de les agrupacions octubristes que naixen, encara que es presentin a les eleccions, són més una forma de presentació i de pressió que no pas aspirants a entrar al govern. Aspiren a aglutinar ciutadania per assolir i quallar algun tipus de poder no-governamental que connecti amb el carrer, i que pugui substituir o donar iniciatives a l’adormida ANC. Des d’un punt de vista electoral, tot plegat restarà escons independentistes i això ens pot allunyar de qualsevol majoria independentista i deixen via lliure a ER fer el seu tripartit que va en la seva direcció estratègica. Tot dependrà de la força de Junts.

Altrament, aquestes forces octubristes, són una regeneració del vell partidisme encara que la voluntat de ruptura no la concretin els seus objectius ni assenyalin quina relació tindran amb el Consell per la República. Aquesta és la bona notícia.

Oriol Roig
Oriol Roig
24.11.2020  ·  07:52

Què diran els partits unionistes si a causa de la divisió acaben guanyant en escons, però no en vots? Les enquestes s’equivoquen, sobretot si no fan la pregunta adequada. Perdre la Generalitat i guanyar la legitimitat? Serà interessant veure com es gestiona el caos a partir del febrer…

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
24.11.2020  ·  07:54

Bon dia. Molt bla, bla, bla. Però els dies passen i les ilusions és trenquen. Trobo a faltar la veu del MHO Carles Puigdemont. Ell, i només ell, m’interessa. Tot altre; oportunisme i qui dia passa any empeny. Ens estem equivocant en donar carta blanca a algú, que com tots, només vol grimpar, sense coneixement, sense idees, només figurar. Trobo a faltar el lideratge d’en Carles Puigdemont. Trobo a faltar gent preparada i que , si cal, donar un bon cop de puny sobre la taula. Tot altre joc de fireta. Veig el panorama negre.

Joan López
Joan López
24.11.2020  ·  08:38

I jo pregunto,perque Vilaweb no fà una enquesta entre els suspcriptors,demanan a qui partit independentiste votarà? el 14-F

Anna Linares
Anna Linares
24.11.2020  ·  09:16

Jo crec que el problema som nosaltres ara a Twitter hi ha una guerra bruta per les primàries de Junts per Cat entre els partidaris de Laura Borràs i els de Damià Calvet, i com deia l’entrevista que feiau a JR Resina, Napoleon va perdre quan va partir les seves tropes per atacar a fos fronts, és el vell problema dels catalans, personalismes, enveges i salvadors de la pàtria .

Agnès Buscart
Agnès Buscart
24.11.2020  ·  09:19

Tants caps tants barrets…qui guanya avui la partida?
Els demòcrates republicans indepes no.
Una gran tristesa per tanta foscor que ens aclapara.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
24.11.2020  ·  09:21

És molt interessant el comentari de: ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP, crec que C. Puigdemont hauria de fer una llista que anés en aquest sentit, que recollís persones independentistes de prestigi molt reconegut i molt transversals, que provinguin de la cultura, de l’empresa, de la sanitat, … gent coneguda i compromesa amb el país. Una llista que, en llegir-la, inspirés honestedat i determinació, que al llegir-la poguéssim reconèixer els integrants com ‘dels nostres’. El consens que generaria aquesta llista podria fer que altres propostes -que en definitiva són variants de la mateixa- s’hi apuntessin. Hi ha d’haver una proposta per la immensa majoria que des de fa tres anys reclamem unitat.

Carles Serra
Carles Serra
24.11.2020  ·  09:28

Com va dir l’altre dia el Sr. Canadell, si la Capital de Catalunya, Barcelona, te una alcaldessa que desprecia entre altres coses el català i es l’exemple de mentalitat colonialista espaÑol, és perquè ER es va negar a fer coalició amb JxC, això mateix pasar en el Parlament de Catalunya, si el partit franquista de Cs és la primera força en el Parlament, és perquè ER es va negar anar amb coalició amb JxC; Aquesta falta d’UNITAT, comporta que els partits com Demòcrates o PDCAT etc., que saben que només poden expirar tenir representació (cadira) i aquesta desunió els hi dona aquesta possibilitat.
Lo que está fent ER es d’un despropòsit i botiflers, si no ja direu en Rufian, com va dir l’altre dia a l’entrevista de Vilawed el profesor Resina , aquest element es l’ariet de proa per espanyolitzar ER.
El drama son els seus votants, els que no viuen del Partit S.A.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
24.11.2020  ·  09:33

És important que la olla bulli, vol dir que encara hi ha ànima i no la oficial d’ERConvergent, controladora de la CCMA.
D’altra banda també és important anar el més units possible, car la dispersió perjudica l’independentisme degut a la llei d’Hondt.

La pregunta perquè es va perdre la guerra contra els colpistes del 1936 se l’ha fet mokta gent. Una de les respostes més evident era que els colpistes anaven sota un comandament únic, mentre que a la banda Republicana la dispersió i les lluites internes per figurar ens allunyaen de presentar un front fort i coordinat. El resultat són els 40 anys de sagnant dictadura i 40 més de falsa democràcia tutelada pel franquisme.

Si, ens cal un lideratge unificador que ens pugui dur a l’únic objectiu de ser independents, semblant al SNC escocès, després ja decidirem el model de país en unes eleccions pròpies més plurals.
La cúpula actual d’ERConvergent no serveix, és la negació de la cerca de l’autodéterminació. No cal aprofundir molt per a veureu, només cal mirar qui han posat de líder a madrid, en Gabriel Rufián, un espanyolista, un col·laboracionista disfressat d’esquerrà. Així doncs, com a ex-votant d’ER recomano oblidar-se d’ella fins que no facin neteja de la cúpula.

La ANC actual sembla no tenir ànima pròpia, res a veure amb la ANC del 2015, 2016, 2017. Potser ha esdevingut massa iniltrada pels partits. No fa ls funció d’esperonar un contrapoder al que te ERConvergent en els mitjans oficials catalans.

Potser el canvi pet a treure pes al partidisme podria venir de canviar la llei electoral i fer 135 circumscripcions on es presenti un candidat a cobrir l’escó. És una opció a considerar, però ara arrubem tard.
També caldria introduir a la llei un document de renúncia de cada parlamentari, si no compleix les promeses electorals que faci en campanya. Això tindrà dos beneficis, el primer que ens prometran allò que creuen poder complir, segon que ens podríem desfer automàticament de trilers oficials com en Roger Torrent, per posar un exemple.

Demano doncs als octubristes, ens demano, que fem bullir la olla tan com es va fer al 2017, i que al final integrin una candidatura única “Catalunya Independent” amb un sol objectiu polític, la independència.
En aquests moments la veig liderada pel MHP Carles Puigdemont, i a les llistes gent com Joaquim Torra, Antoni Castellà o Albano Dante, per dir tres noms de relleu.

Berta Carulla
Berta Carulla
24.11.2020  ·  09:42

L’únic que és mou és al barri de Sant Andreu i es diu Meridiana ressisteix.
Els catalans tan familiars i tan d’escudella, necessitem que els polítics ens duguin de la mà i si no els fem retrets ens enutjem i els amenacem amb no votar.
Tant és qui surti el 14. Ni que guanyin els dependentistes. Perquè la Generalitat està intervinguda i només la podrà comandar qui estigui disposat a sotmetre’s a Madrid. El veritable líder, ja que necessitem un líder, no és al Palau. I tampoc, si us plau, malaguanyem forces anant contra la Generalitat, seria absolutament demencial i d’imbècils fer-ho. Cal votar independència com bonanent es pugui, i sobretot caldrà sortir al carrer i deixar de dependre dels polítics, mentre el líder no emprengui clarament la iniciativa.
Com podria prendre’ns seriosament el President Puigdemont si en prou feines arribem als cent mil inscrits al consell? Com prendre’ns seriosament si la meitat de nosaltres vota un rufià absolutament impresentable i innoble i que vomita la seva estultícia a les ordres de qui que en els moments de la culminació va deixar-lo sol?
Cal votar independència amb humilitat i no defallir. És a les nostres mans.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
24.11.2020  ·  09:46

Els espànyols ja ens han fet part de la feina per dissenyar el que cal fer per a fer efectiu el mandat del u d’octubre.

Ho han escrit en tres lleis: La llei de protecció de dades personals, la llei mordassa i la llei de prevenció del blanqueig de capitals i fnançament del terroirsme.

L’únic que ens cal fer és disenyar els procediments per dur a terme totes i cada una de les conductes perseguides en aquestes tres lleis minimitzant el risc de que ens enxampin i en cas que ho facin minimitzant el risc de que puguin fer efectives les sancions. Llavors només és questió de fer-ho massivament per que Espnaya sigui un estat fallit a Catalunya que perdi el control del territori català.

Albert Miret
Albert Miret
24.11.2020  ·  09:50

Que hi hagi tants candidats i tantes opinions és fantàstic i vol dir que l’independentisme és ben viu. Ara només falta que l’objectiu del candidat que guanyi les eleccions sigui clarament independentista, que no s’agafi a la poltrona com a únic objectiu i ni molt menys s’amadrilenyi com ha estat fent tot el mandat ERC amb moltes tauletes però sense cap resultat positiu. Necessitem un lideratge fort i també una mica més de la humilitat que eviti quedar-se petrificat en una única idea fixa i inamovible i que cada un pensi que és capaç d’afegir a una candidatura que vagi en la mateixa direcció si té més possibilitats d’èxit que la d’un mateix.

Jaume Riu
Jaume Riu
24.11.2020  ·  09:56

ELECCIONS REGIONALS CATALANES
Govern efectiu i Octubrisme.
Des del meu punt de vista, quests dos termes, descriuen molt bé els pols oposats de la Catalunya revolucionària. Es tracta de tensions contràries que fan tremolar els fonaments i hi veig l’energia necessària per moure tot l’edifici de més de 300 anys.
El govern efectiu i l’octubrisme s’han de trobar per anar més enllà -molt més enllà- del que es pot esperar d’unes eleccions autonòmiques, o “regionals” com diu Partal.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
24.11.2020  ·  09:58

Sr. Partal no entenc la seva equidistància amb ER. A hores d’ara ja es pot veure molt clarament que han trencat la unitat i la força dels octubristes.
Tampoc entenc tants dubtes i aprehensió a votar la única llista que pot trencar els plans ER….new tripartit….que tenen tanta barra de dir que mai pactaran amb el PSC.
No costa tant posar una papereta…amb la pinça al nas …si voleu…però de veritat que no ho entenc…donem una altra oportunitat….que guanya JxC i no va amb la direcció d’aconseguir la independència? Doncs llavors…tornar a pensar i aviam què fem…però donem l’oportunitat a l’exili….els aliats van derrotar el nazisme perquè es van aliar americans, anglesos amb els comunistes de Rússia…no veieu més disparitat!….i van guanyar!!!

Antònia Renau
Antònia Renau
24.11.2020  ·  10:09

En el.moment actual de tants petits moviments independentistes. M’ha vingut al la memòria la quantitat també de molt grupuscles democràtics que varen néixer a l :etapa franquista,. A on varen anar a parar els maoistes ,els troskistes,els de bandera Roja, Terra lliure, per esmentar-ne alguns, ?
Potser el moment històric de bons desitjos i de rebeldía no es tan diferent,. potser un seriós anàlisis de on varen anar a parar aquella auforia i voluntad democràtics de trancament ens pot ajudar a avanzar una.mica més cap el nostre objectiu d’independència…..
.

Josep Salart
Josep Salart
24.11.2020  ·  10:14

Necessitem els vots dels votants d’ERC, però no necessitem per rés ERC donat que ERC està per fer tot lo contrari que volem nosaltres, un estat independent.

Si el partit-empresa ERC se’n surt el 14 de febrer, la propera endanada a l’estat repressor serà aviat, el 2080.

Joan Begue
Joan Begue
24.11.2020  ·  11:01

Que va en contra de la República Catalana.?
El temps.
L’u d’octubre del 2017 és en present, la plasmació dels anhels del poble. Això no podem ni podran esborrar de l’història.
L’escenari on aquest fet te lloc ha de fer consciència, pero aquesta està obligada per la mateixa transcendència del fet.
Vindran més “a por ellos” vindran més togats, i borbons i partits d’aquí o d’ennlla.
Això ja no te aturador, perquè ens resistim a entendre-ho

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
24.11.2020  ·  11:03

Qui si blibbblibli, que si blablabla…juguem amb aire nou però sense perdre 1 d’Octubre

un grup de represaliats polítics va anunciar la setmana passada, la més nova de totes.Una Associació d’Electors(Espero que no la reventin els altres)

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
24.11.2020  ·  11:06

Parlem (molt millor) de patriotes catalans.

Els octubristes no els conec gaire perquè molts d’ells NO son patriotes i simplement volen tenir una bona cadira en una Catalunya lliure.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
24.11.2020  ·  11:44

L’editorial “aixeca la llebre” i surten tots els comentaris dels companys i companyes (que comparteixo del tot, és més, diria que qualcevol qui vulgui la independència comparteix), per expressar, ja no l’opiniò, sinó el desig que en Josep Blesa ens escriu negre sobre blanc.
Qui no votaria això amb il·lusió?

Rafael Artigas
Rafael Artigas
24.11.2020  ·  12:04

Soc partidari de la DUI immediata en cas de majoria de vot independentista.Tanmateix cada vegada em sembla un somni més llunyà. M’agradaria que qui tingui respostes a les següents preguntes me les contesti. Cap partit o polític ho ha fet.
D’on treurà els diners una Catalunya independent per sobreviure els sis primers mesos? Com s’evitarà el control de comptes (corralito)? Com s’obligarà als particulars i empreses a pagar impostos a Catalunya? Com es controlarà el territori i infraestructures? De quina manera es farà que els funcionaris, inclosos els ME, obeiexin a les noves autoritats? ja sabem que de la llei a la llei no funciona.

Salvador Molins
Salvador Molins
24.11.2020  ·  12:14

La gent que vam votar conscients del que fèiem i perquè ho fèiem el 1r d’octubre i que ens mantenim ferms en la nostra decisió hem de mantenir el rumb que vam emprendre i no en podem titubejar. Fent-nos costat i perseveren. Molts desitgem que ens fem enrere. Hem de fer de la Generalitat i del Parlament eines de País a favor de la Catalunya lliure, aquest 14-F.

‘Votem junts com vam votar i en el mateix sentit del que vam votar el 1r d’octubre: 2,5 milions de vots en bloc per Aixecar la DUI -completar-la- i per fer un Gran Pacte de País per Assegurar el present i el futur de la nostra Llengua, la llengua de Catalunya, el primer valor de la Nació, un pacte de tots els que l’estimem, Poble català, parlants, professionals de la llengua, polítics, partits, institucions, cadascú la part que li toqui. Un pacte i unes accions contínues, permanents, sistemàtiques, en la línia de lleialtat amb el Mandat del Poble Català a si mateix: Edificar la incipient República Catalana Independent.

Jesús A. Sánchez
Jesús A. Sánchez
24.11.2020  ·  12:15

No m’agrada editorial i tampoc m’agrada el terme “octubrisme”. L’editorial augmenta la sensació de desànim al meu entendre. Sí crec que el terme octubrisme té alguna cosa de pejoratiu. No crec que es pugui, ni hagi de parlar de octubrisme, menys si es vol relegar a diversos grups minoritaris excloent a tots els altres que creiem que l’esperit de l’1-O és la guia, al capdavant de tots el president Puigdemont. Sigui quin sigui el caràcter de les eleccions i la seva possible efectivitat, posats a participar, es necessita concentrar el vot en la força que encapçala el president Puigdemont, com a representant més genuí ara mateix de la convicció independentista. I el que cal és seguir empenyent des del carrer. Avui no serveix el de la confrontació i la desobediència civil Sr. Partal? I per això hi ha la Anc omnium cdr i tot el que s’organitzi. En un altre comentari fan referència als grupuscles que van sorgir en els 70, ort, trotkistas, etc i es preuguntaba on van anar a parar, doncs li diré que busqui en el PSOE i trobarà a molts

Ferran Moreno
Ferran Moreno
24.11.2020  ·  12:29

Aquestes eleccions, malauradament, no sembla que hagin de tenir res a veure amb la independència. Tot apunta a que siguin poc més que un simple repartiment del pastís regional o “autonòmic”. Un govern efectiu 2, vaja!

Hi ha gent que diu que encara pot anar a pitjor si ERC pot reeditar un tripartit “d’esquerres” (ehem) amb Comuns i PSC. En aquest sentit, tinc els meus dubtes car de vegades és millor deixar que tot s’ensorri per poder després fer foc nou. El voteu-nos a nosaltres (encara que només fem discursos) perquè si guanyen els altres sí que serà pitjor, normalment no comportarà altra cosa que seguir instal·lats a l’atzucac en que estem. I mentre no movem fitxa ens van plomant. De mica en mica ens van traient el poc que ens havien deixar tenir.

Superar el famós 50% de vot independentista és un objectiu que estaria bé assolir i sembla que ho tenim a l’abast. Tanmateix, fa l’efecte que és aprofitat per incentivar el vot, però que no tindria cap conseqüència immediata a la pràctica, ni s’aprofitaria per res més que no sigui demanar un referèndum a Madrid, per dir alguna cosa.

Per altra part, és ben cridaner el contrast que hi ha entre la inquietud dels octubristes i la poca ambició d’alguns votants que semblen dir tenir-ne prou si guanya la seva formació (perquè perd l’altra) o si per primer cop el govern regional el presideix una dona. I això també és conseqüència d’haver deixar en mans dels partits el procés d’independència. Ens tenen on ells ens volen, controlats i entretinguts discutint de temes totalment secundaris que ja s’encarreguen ells que surtin a cada moment als mitjans.

La única cosa que podria, si no desencallar del tot la situació, almenys sí alterar la tranquil·litat en la que s’han instal·lat els tres partits dits independentistes, seria l’entrada al Parlament d’una força netament independentista rupturista, encara que fos amb 1 o 2 diputats,. Primàries, Força Catalunya i deu o dotze micro-partits independentistes més, podrien aplegar esforços i presentar-se en coalició fitxant també, perquè no, alguna figura mediàtica.

Però això no passarà. Massa capelletes, massa personalismes (a veure què arreplego jo) i nul sentit d’estat. Ja ho tenim això els catalans. Potser un bon dia ens n’adonem i ho canviem.
Caldrà, doncs, esperar a després de les eleccions, a veure què fem nosaltres, la societat civil, el poble.

Carles Viñals
Carles Viñals
24.11.2020  ·  12:40

En temps d’absoluta confusió i manca de coordinació que, tot sembla indicar, s’allargaran fins a les eleccions, la iniciativa només pot sorgir de la confluència espontània en un mateix corrent de vot, del que sembla ser el pensar i el sentir majoritari dels qui aquí escrivim; a saber: El suport al MHP Carles Puigdemont, bèstia negra d’Espanya i personatge com més va més incòmode i molest per a una Europa que no vol sentir a parlar del problema català.

Si tinguéssim cap dubte sobre la persona mereixedora del nostre vot, Espanya i Europa s’encarreguen d’esvair-la . Recomano a tal efecte els comentaris de:

ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, Pere Sió, Salvador Aregall, Carles Serra i Joan F. Ruiz.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
24.11.2020  ·  12:41

Recolze el que diu Roser Caminals a les 23:26, completa Josep Blesa al comentari següent proposant una llista fiable i per sobre dels partits, com a punt de partida, i recull Salvador Aregall més endavant. No hi ha temps per malmenar en personalismes i dispersions inoperants. Té raó l’amic Jallé en dir que qui dia passa i opinions remena allarga la pena.

jaume vall
jaume vall
24.11.2020  ·  12:55

Amb el permis de Carles Viñals, faig meu el seu comentari, i el reprodueixo, així com les seves recomanacions:

“En temps d’absoluta confusió i manca de coordinació que, tot sembla indicar, s’allargaran fins a les eleccions, la iniciativa només pot sorgir de la confluència espontània en un mateix corrent de vot, del que sembla ser el pensar i el sentir majoritari dels qui aquí escrivim; a saber: El suport al MHP Carles Puigdemont, bèstia negra d’Espanya i personatge com més va més incòmode i molest per a una Europa que no vol sentir a parlar del problema català.

Si tinguéssim cap dubte sobre la persona mereixedora del nostre vot, Espanya i Europa s’encarreguen d’esvair-la . Recomano a tal efecte els comentaris de:

ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, Pere Sió, Salvador Aregall, Carles Serra i Joan F. Ruiz.”

No cal afegir massa cosa més.

oriol avila
oriol avila
24.11.2020  ·  13:38

Sería FANTASTIC tenir com a MH Presidenta de la REPUBLICA DE CATALUNYA a una dona culta, agradable e integradora com es Laura Borrás. Suportada per un equip de bons politics com els que menta JOSEP BLESA.
Amb ells, sens dubte Catalunya en poc temps es situaría a nivel de benestar con Dinamarca, Suissa, Finlandia i altres petits paisos pero ben gobernats.

JOSE MANUEL PARRA
JOSE MANUEL PARRA
24.11.2020  ·  13:53

Cal reconèixer l’encert i utilitat del mot «octubrisme» per a establir una neta diferència entre els que no es proposen lluitar per l’alliberament de la nació catalana i els que no volem renunciar-hi. De fet la declaració pròpia i l’exigència als altres de «fidelitat a l’1 d’octubre» és el comú denominador o programa mínim de totes les faccions o fragments de l’independentisme. Un comú denominador que, invocant la unitat del poble català mostrada en la heroica votació del dia 1 d’octubre de 2017, els diferencia de totes aquelles opcions (ERC al capdavant, però també el PNC, el PDCAT, Arran, etc.) que han refusat i refusen obertament «anar junts» i que, per tant, desobeeixen unilateralment, el clam multilateral, plural i transversal que s’ha alçat des del carrer en totes i cadascuna de les grans manifestacions de caràcter independentista.
A hores d’ara els que volem anar junts, sense excessiva pressa però sense pausa, amb tot el seny i tota la rauxa aplicades cadascuna en els moments més oportuns i escaients, definint una estratègia de confrontació intel·ligent que tenint en compte els problemes locals i globals, immediats i futurs, defineixi una gestió basada en el coneixement aplicat al bé comú, aplicant el principi de laïcitat en clara oposició als sectarismes pseudoreligiosos, o directament religiosos, de l’actual sistema de partits polítics. Cal plantejar la revolució catalana, com ho van fer el seu dia les americanes i la francesa, com un procés d’empoderament i assoliment de sobirania per part dels ciutadans en front del poder opressor que té per exclusiva finalitat el perpetuar-se.

Les eleccions del febrer, contràriament a allò que molts opinen fins al punt de promoure’n l’abstenció, són decisives pel futur de la nació catalana i molt rellevants per a la bona gestió de la crisi econòmica i social causada per la pandèmia. Com molt bé ha assenyalat Jesús Albiol el nostre futur com a nació exigeix « passa per governar la Generalitat mutilada però amb alguns elements que no podem deixar arrabassar-nos (l’escola, la cultura, la sanitat, la TV, … tot i les mancances de cadascun d’ells). Per això és del tot imprescindible un Govern de majoria nominalment independentista. D’altra banda la crisi socioeconòmica requereix d’un govern de concentració competent, que esmerci totes les energies amb accions «intel·ligents» que resultaran dels acords imprescindibles dels diferents sectors econòmics i socials que configuren la nostra nació i que, malgrat totes les dificultats partidistes, la candidatura guanyadora Junts hauria necessàriament d’incorporar: des de Poble Lliure als ex-PDCat que han preferit restar fidels al projecte nacional liderat pel M.H.P. Carles Puigdemont, passant pels desenganyats que el 21D van confiar en ER com aposta més ferma per assolir la independència. És obvi que un tripartit «amontillat» estaria totalment incapacitat per a dur a terme una bona i eficient gestió com l’abans apuntada. Els resultats de l’actual Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de BCN, i més especialment la continuada «fugida i exclusió dels millors» que hem contemplat en aquestes formacions així ho avalen. Molt probablement Laura Borràs, pel seu ferm compromís amb la nació catalana, pel seu caràcter independent i per la seva capacitat de diàleg, seria una excel·lent M.H.P. del nostre Govern autonòmic, fidel i col·laboratiu amb el Consell de la República i el nostre President a l’exili.

David Mascarella
David Mascarella
24.11.2020  ·  14:43

S’ubscric el que diu Rafael Artigas (12:04) : “Soc partidari de la DUI immediata en cas de majoria de vot independentista.Tanmateix cada vegada em sembla un somni més llunyà. M’agradaria que qui tingui respostes a les següents preguntes me les contesti. Cap partit o polític ho ha fet.”

Jo vull la DUI, però em sembla d’una lleugeresa, i en alguns comentaris d’una rebequeria infantil no tenir en compte la realitat que ens ofega.
Les preguntes que formula Artigues, crec que són les que generen inquietud, perquè si bé és fàcil exigir quan saps que no ens regalaran res, ens arrapem a la fugida endavant, augmentant la divisió de les pròpies forces.

També a JXC hi ha diferències estratègiques sobre el 50+2%, o qui diu que “Cal anar explorant, treballant i assentant les bases d’un nou acord democràtic entre forces polítiques socials i ciutadanes republicanes d’arreu i entorn a una resposta compartida:fer també viable i factible sobre la forma de l’Estat, i amb ell, l’inici de processos constituents de ruptura amb el r`gim, amb la xacra de la corrució sistèmica i amb el capitalisme neo liberal que tot ho sustenta, diu David Fernàndez. O el què ha portat a la Carme Forcadell en aquest fòrum gairebé unànimament, a passar d’estimada a repudiada, per la seva visió sobre el moment de plantejar la DUI.

I tots sabem, del primer a l’últim que el gran error va ser la improvisació. No podem tornar a caure en un brindis al sol sense la copa plena. Aquí es planteja la inquietud. Callar i treballar a fons, això és el què toca. I el temps no importa , és el moment, la preparació, el moment més oportú en què es pugui presentar el combat, quan hi hagi les condicions equilibrades en tots els fronts que ens garanteixin el salt.

Aquí hem de col·laborar tots, tota la tropa: des de trabucaires, tranquils, barrufets rondinaires, inquiets i escèptics, companys de viatge amb diferens punts de vista però que van al mateix lloc, incussius i excloents, tots.

jordi Rovira
jordi Rovira
24.11.2020  ·  15:25

Jo també participo (o em deixo imbuir) d’aquestes premisses històriques o historicistes ( si voleu romàntiques, però que ja m’estan bé! ). A mi, però, em fa més gràcia allò que a Catalunya sempre s’avancen les lluites que vindran en el seu context europeu de referència. No debades, penso que Catalunya és lloc de “marca”, espai de frontera, i punt on primer arriben les línies de tensió que mouran les tendències d’una o altra època històrica. “No volen sentir parlar de Catalunya!” ens diu la diputada ponent de l’informe sobre els drets humans a l’Eurocambra. I amb la seva referència a George Orwell sembla estirar el fil amb el que començava aquest comentari. Bàsicament, els grups parlamentaris majoritaris
(conservadors i socialistes; ambdós representants de la vella política que ja fa aigües per tot arreu ), es neguen a fer menció dels problemes que té l’estat espanyol i del seu fracàs estrepitós al respecte. Una negativa que té dues lectures ben evidents: fa por obrir un meló esberlat, i aquest meló és un tema central que ocupa i preocupa a aquesta unió d’estats immersos en un clar procés.
Destaco l’opinió d’en J.Albiol. I dins la discrepància amb alguna de les seves afirmacions ( una discrepància de matisos ), penso que exposa prou bé unes idees força que no podem deixar passar. La idea de la representació en l’àmbit internacional, la idea de deixar caure l’estat espanyol fins a fer impossible el manteniment del seu escut de protecció internacional, la idea de controlar per activa o per passiva alguns dels elements bàsic que tots assenyalem com a identitaris ( no només de la pàtria, si no també del projecte republicà ) i que ara tenen el seu embrió autonòmic, i finalment la idea de perseverança. L’octubrisme, participa de tot plegat d’una forma dispersa però present. I haurà de ser l’octubrisme qui capitalitzi els principis fundacionals de la República Catalana. I segurament no ho podrà fer sense l’auxili del que s’anomena el full de ruta ERC. Ben travat segons sembla, i molt temut; també. Però si no es fan truites sense trencar ous, cal anar al que és evident: tampoc es fan truites si no hi han ous.

Enric Mauri
Enric Mauri
24.11.2020  ·  16:14

A part les inacabaaaaaaables digressions, respectables és clar … començant per un cert estil comú dels editorials, que considero que ho propicia, i pels comentaris que desencadenen (quantes vegades dient, llegint, les mateixes, o variants, anàlisis … i seguim/seguiu, i d’aquí “x anys”, igual sense fer un altre i següent pas …) …
Comparteixo la consideració que fan sobre el “Sr. Partal” i “Vilaweb” … i com més s’apropin les eleccions més, si continua igual o no … (ja he dit altres vegades que pot estar-s’hi jugant la “base” del seu propi futur)
Francesc Gilaberte23.11.2020 | 22:32
Maria Villarroya24.11.2020 | 09:58
Jesús A. Sánchez24.11.2020 | 12:15

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies