Fotografia: Albert Salamé.

Vaig veure com començava tot. Jo estava completament estacat al mig d’una massa compacta de manifestants, allà on s’ajunten el carrer de la Marina i l’avinguda Meridiana. No ens podíem moure gens. El bloc de davant era ple de veïns als balcons amb banderes i pancartes, una de molt gran amb les cares de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Començava a fer-se fosc i, de sobte, des d’aquells balcons van començar a saludar els manifestants encenent els llums dels mòbils. Alguna gent que hi havia al carrer va respondre-hi encenent també els mòbils i el gest es va anar escampant cap a muntanya i cap a mar. Al cap de pocs minuts les televisions de tot el món retransmetien allò que ha esdevingut una altra imatge icònica: més de tres quilòmetres de persones il·luminant el cel en defensa dels presos polítics catalans.

L’anècdota em sembla a la vegada significativa i simptomàtica. Algú va tenir una idea, la va posar en pràctica i al cap d’un instant aquella idea esdevenia el símbol de tot un país davant el món. A diferència de les perfomances de l’Onze de Setembre, aquesta vegada simplement va eixir. I aquesta és una de les coses més espectaculars de la manifestació de dissabte: aquesta vegada no hi havia trams ni samarretes ni ningú no havia preparat gran cosa, a banda l’escenari. I tanmateix hi va haver molta més gent que als darrers onzes de setembre i això que havia estat convocada en un temps rècord. (Sobre les xifres, mireu aquest càlcul tan interessant i ben documentat d’Antoni Morell.)

I això significa unes quantes coses. La primera, que l’independentisme va enfortint-se i madurant a una gran velocitat. Molt. I creixent. I consolidant-se: l’efecte contrari del que cercava Mariano Rajoy. Dissabte, al carrer, hi havia més gent que mai, la manifestació era més transversal que mai, la gent era més conscient que mai de la gravetat del moment i estava més disposada a mobilitzar-se que mai, sense necessitat de grans crides prèvies ni de períodes llargs d’incubació de l’acte.

La segona és que l’evident desconcert de les organitzacions independentistes el superen sense problemes aparents els ciutadans. La repressió sempre funciona i l’estat volia escapçar l’ANC i Òmnium precisament per dificultar la reacció al cop d’estat. Les dues organitzacions estan confuses, però sembla que la gent ja no les necessita tant com abans per a expressar-se, per a organitzar-se, per a eixir al carrer i plantar cara. Ho vam veure dimecres quan els CDR van prendre el relleu de l’ANC al territori i ho vam veure despús-ahir quan un milió llarg de persones es va organitzar per fer una manifestació que fa poc pensàvem que no seria possible sense esmerçar-hi tres mesos o quatre de feina prèvia. Aquesta setmana, n’hi haurà una altra prova evident en la recollida de signatures per a això que en diuen la llista unitària. No tinc ni idea si arribaran a aconseguir cinquanta-cinc mil signatures per a dijous, però si hi reïxen això serà un toc d’atenció molt seriós a les organitzacions polítiques i socials del país. Fa tota la impressió que, evidentment, no serà una llista unitària, ni de bon tros, però em sembla evident que si s’apleguen cinquanta-cinc mil signatures ens trobarem davant un altre fenomen nou, gens negligible. Ans al contrari.

I una darrera dada sobre l’extraordinària mobilització d’aquest cap de setmana. La manifestació de dissabte demostra que tota l’operació desplegada per fer dubtar l’opinió pública del país no els funciona. Ja han cremat moltes naus intentant-ho: les detencions del 20 de setembre, la violència extrema de la policia el primer d’octubre, la violació de la constitució espanyola amb l’excusa d’aplicar el 155, la voluntat de dividir les forces independentistes convocant unes eleccions il·legals, el permís donat a l’extrema dreta per a agredir als carrers de Catalunya amb qualsevol excusa i en qualsevol situació, l’ocupació de les conselleries, la repressió judicial, l’empresonament de mig govern, les manipulacions i burles diàries, el xantatge als tribunals, els articles escampant mentides, les enquestes que pretenen desmotivar…

Tot l’arsenal –caríssim, diguem-ho clar– que l’estat espanyol i els seus servidors han activat es va estavellar dissabte contra una enorme muralla humana que emetia llum. Una llum que és també claredat per al temps que vindrà. L’atac a les institucions i la societat catalanes perpetrat pel govern espanyol amb el suport del PSOE i la Unió Europea va ser descomunal i va violentar tots els principis democràtics. Però no els servirà de res si a les urnes la gentada de dissabte decideix de plantar cara i si després de les urnes els polítics que van veure la gentada de dissabte, guanye qui guanye, no obliden la República proclamada ni la necessitat d’aplicar la llei de transitorietat i emprendre el procés constituent.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]