La lliçó de Barcelona

El problema de Barcelona continuava sent –i és i serà– Catalunya

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El model maragallià per a Barcelona, succedani del que pretenia reformar Espanya des de la perifèria –infructuosament, un cop més–, partia de les premisses d’un creixement ordenat sota planificació tecnocràtica il·lustrada i un poder per damunt de les classes i del país. Maragall era el príncep que reunia la rauxa calculada i el seny civilitzador d’una classe dirigent renovada, lligada a les dinàmiques globals. Com a ciment doctrinal, el maragallisme va durar el breu estiu que la burgesia barcelonina pot tolerar els arravataments abans de posar-se a dictar columnes des de La Vanguardia: en el cas que ens ocupa –finals del segle XX–, la foguerada olímpica postmoderna. L’esmalt culturalista i la ben greixada propaganda dels agents maragallians, procedents de les capes mitjanes, amagaven conflictes urbans i socials que van saltar pels aires, valgui la paradoxa, amb l’esfondrament del Carmel. Barcelona va entrar en el contenidor mundial abandonant-se tovament a la gestió burocràtica del model, que, sota l’èxit aparent, ocultava desigualtats i injustícies –el llindar de la pobresa entorn del 20%– rere la màscara de la marca al si de l’aparador global. A falta d’una visió social més audaç dels governants, les classes populars i els seus barris van pagar el gasto de la crisi del 2008, mentre Barcelona perdia pel camí la classe dirigent instal·lada al poder des del 1979, substituïda per una tecnoestructura despòticament autosuficient.

Potser no érem en una guerra de classe contra classe, però el 2015 els primers destacaments plebeus es van presentar per substituir un estat major patrici còmodament instal·lat –no diré empolsegat– a l’aparador cosmopolita. La lectura sobiranista en clau municipal advertia que la pujada d’ERC i la CUP derivava de l’augment de la participació, però no pescaven en caladors d’accés més difícil. CiU, la federació de les retallades, de la vacil·lant Unió i dels casos de corrupció més sagnants, havia esdevingut una rèmora i va perdre Barcelona. Semblava, doncs, que l’“alternativa d’esquerres”, inaugurada amb Guanyem Barcelona, arribava per romandre-hi, i amb voluntat de manar. N’hi havia que es preguntaven: “És una revolta?”. “No, sire”, se’ls podia replicar, “és una ruptura controlada”. La democràcia es farà més radical, pensaven alguns, eixamplarà la seva capacitat integradora, soldarà la participació popular al govern de la ciutat. Caldrà substituir la rutina de l’eficiència tecnocràtica per l’eficàcia de les dinàmiques socials, deien uns altres. S’haurà de guardar la vinya per repartir el raïm amb justícia, clamaven els assedegats. La imbricació dels eixos social i nacional, en la capital de Catalunya –part de l’empori mundial–, pot esdevenir, afirmaven els més agosarats, un fet material als ulls de tothom –el sobiranisme ambigu de BCN-Comuns encara no havia patit el desgast del Procés. Hauria estat, doncs, un error polític barrar-los el pas per por, prejudici o càlcul partidista, perquè els aires de la ciutat bufaven a favor del canvi. Inversament, si no s’entenia que la força d’aquell canvi havia de persuadir una basta majoria, encara no assolida a les urnes, i que dur-ho a terme implicava crear les condicions per a una hegemonia ben pastada, s’hauria confós la part amb el tot, el barri amb la ciutat, el moment de l’activisme amb el de la governança. Un paisà meu deia que, si Trias hagués activat el 2011 un Fons Municipal de Solidaritat, no hauria perdut l’alcaldia de Barcelona. És possible, però no oblidem que aquell any hi havia hagut el 15-M, els polítics institucionals n’havien estat l’objectiu (“No ens representen!”), els Mossos van estomacar els aplegats a la plaça de Catalunya i, quatre anys després, vuit detinguts van ser condemnats a tres anys de presó. Tot lligava: pobresa, marginació i precarietat de treballadores, joves i vulnerables; corrupció, aïllament i corporativisme de partits polítics i institucions; parcialitat econòmica, indiferència social i ceguesa repressora de l’estat. I tots els interessos partidistes, tots els falsos distanciaments nacionals, tot el càlcul mesquí de la minoria plutocràtica dels Jocs Olímpics –encara tan celebrats, en clau de nostàlgia arcàdica, pels qui han oblidat les tortures als independentistes de l’operació Garzón, davant la qual no van obrir boca ni socialistes ni convergents– van anar plegats per donar el poder formal a una nova generació, que, en primera instància, havia de pactar de sotamà amb l’autèntic poder: la tecnoestructura municipal maragalliana.

El nou consistori havia de topar amb una troca d’interessos privats enfront de l’interès públic, un repartiment econòmic desigual, un teixit social a recosir, una planificació urbana invasiva, una moral pública autocomplaent i una manera obsoleta d’exercir el poder. La possibilitat de ressuscitar l’antagonisme entre els dos edificis de la plaça de Sant Jaume podia ser llaminera, però no érem en temps de Maragall i de Pujol; si Colau queia en el parany de fer un torcebraç a la Generalitat, induïda per la ventada madrilenya, perdria el suport del gruix de les classes populars barcelonines i desnaturalitzaria la diversitat present als comuns. D’altra banda, les dinàmiques de l’economia mundial, la deriva de la Unió Europea i la resolució del conflicte amb Espanya podien limitar l’experiència a reformes de caràcter redistributiu, sense modificar les inèrcies de gran importància del model econòmic –el rebuig del Mobile World Congress en va ser la pedra de toc més aparent. A la complexa Catalunya, l’articulació social i nacional és difícil. Les anàlisis més pretensioses dels comuns van voler separar economia, política i nació –no pas ingènuament, esclar: posades al servei de la nació espanyola, el temps ha deixat aquelles anàlisis buides de contingut a mesura que Madrid lligava les tres instàncies citades concentrant el poder financer, centralitzant el poder polític i xuclant recursos del territori de l’estat–, mentre les institucions internacionals i estatals es “posicionaven” contra la vida de milions de persones en clau de triple crisi –econòmica, política, estatal. Barcelona va ser la víctima més notòria de la ceguesa ideològica i del sectarisme clànic de les esquerres alternatives.

El 2019, amb quatre anys de govern, ja feia temps que les cartes eren marcades: ni s’havia practicat l’esperada política redistributiva ni s’havia creat un model de ciutat, derivat d’una visió tan cosmopolita com la d’un campanar: la pretensió de formar part d’un gran circuit mundial de grans ciutats no podia amagar que no n’hi ha cap al món que pugui eludir la seva pertinença a una política concreta d’estat: el problema de Barcelona continuava sent –i és i serà– Catalunya. No cal remetre’s a l’actitud d’un sector d’En Comú Podem al parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017 per a entendre que Ada Colau pogués acceptar el 2019 una segona alcaldia de la mà de Manuel Valls per a “frenar l’independentisme” (i tant li fa que ella hi cregués o no, en aquesta consigna). El sucursalisme respecte a la política de l’estat (ben greixada des de les eleccions espanyoles del 2015), amb les espectaculars giragonses de trencar el pacte amb el PSC pel suport del PSOE a l’article 155 i de refer-lo seguidament per aconseguir la batllia el 2019, demostraven que la generació dels comuns s’havia fet vella sense haver madurat: les baixes de Xavier Domènech (expel·lit a la intempèrie) i de Jaume Asens (exportat a Madrid) n’eren la prova fefaent. I el tripartit de facto ha permès que la dualitat entre el poder formal de comuns i el poder real de la tecnoestructura deixés ERC als llimbs. La deriva subsegüent és a la vista de tothom: Barcelona ha esdevingut una pizza que ha volgut canviar de textura, d’ingredients, i àdhuc de forma, però la massa se li ha fet cada cop més espessa, els ingredients més bigarrats, la cocció més torrada, i el producte és ofert a pedaços reescalfats amb una convicció tan escassa que, àdhuc el penediment davant el Mobile World Congress –avui, canonitzat–, ja no pot produir cap sorpresa en el sofert consumidor. Tot i la crisi pandèmica, que tants pressupòsits i tantes morals públiques havia de canviar, Barcelona continua semblant una pizza que els seus habitants, de Gràcia a la Rambla o de l’Eixample a Sants, no poden empassar-se. Entretant, les classes populars barcelonines s’han oblidat de la botifarra amb seques, que no admet experiments, i no saben com canviar la carta.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes