El Llevant, a un pas de l’ascens en la temporada del seu primer títol

  • El club, que després d'anys de reivindicació ha aconseguit enguany que se li reconegui la Copa de la República que guanyà el 1937, és a noranta minuts de pujar a primera davant la seva afecció

VilaWeb
El capità del Llevant, Vicente Iborra, aixeca el trofeu de la Copa de la República davant l'afecció en el partit del passat 31 de març contra el Saragossa (fotografia: @LevanteUD)
Blai Avià i Nóvoa
16.06.2023 - 21:40

L’equip masculí del Llevant es jugarà avui al Ciutat de València l’ascens a la primera divisió espanyola en la final del play-off d’ascens contra l’Alabès, després d’un partit d’anada en terres basques en què uns granotes llastrats per les baixes van aconseguir d’arrancar un valuós un empat a zero. L’equip encara l’eliminatòria amb avantatge, i no tan sols perquè jugarà la tornada a casa: en cas d’empat durant el temps reglamentari i la pròrroga, el Llevant es convertirà en nou club de primera sense passar pels penals perquè va acabar per sobre de l’Alabès en la classificació de la lliga regular.

Tanmateix, un possible ascens avui no seria l’únic motiu pel qual aquesta temporada quedaria segellada permanentment en el record de l’afecció llevantinista. La temporada 2022-2023 ha estat també l’any en què al Llevant, després de dècades de lluita, li han reconegut el primer i fins ara únic títol de la seva història: la Copa de la República que van guanyar l’any 1937 en plena guerra del 1936-1939. Un triomf aquesta vesprada seria, per tant, la cirereta del pastís d’una de les campanyes més atípiques de la història recent d’un club que històricament ha destacat pel seu caràcter i vocació valencianista.

Una temporada de menys a més

L’eufòria que de segur es respirarà avui a un Ciutat de València ple de gom a gom –les entrades per al partit fa dies que es van exhaurir– contrasta radicalment amb la situació que el Llevant, el degà del futbol valencià, travessava ara fa tot just un any. L’equip, descendit matemàticament a segona a dues jornades pel final de la lliga, encarava un estiu de penúria financera en què es va veure obligat a vendre a preu de saldo alguns dels seus jugadors més valuosos per fer front a unes pèrdues acumulades de més de vint milions d’euros. El mercat de fitxatges va veure la marxa del pitxitxi i màxim golejador de la història del club, Jose Luis Morales, com també la dels altres tres jugadors més golejadors de l’equip la temporada passada: Roger Martí, Gonzalo Melero i Dani Gómez. L’equip també es va veure obligat a desprendre’s d’un dels seus migcampistes de referència, Enis Bardhi, i del seu porter titular, Aitor Fernández.

La travessa pel desert de segona no va començar gaire més bé. A la novena jornada de campionat, l’equip era catorzè a la classificació, després d’haver aconseguit solament un punt dels darrers dotze, i l’entrenador Mehdi Nafti –fitxat per la directiva tan sols quatre mesos abans amb l’objectiu explícit d’assegurar l’ascens– acabava de ser destituït. Tanmateix, l’arribada a la banqueta de Javi Calleja va demostrar ser tota una panacea per a un equip sense idees que en alguns moments havia arribat a semblar en caiguda lliure. Els resultats van començar a arribar progressivament –el Llevant hauria acabat la lliga segon si tan sols comptessin els resultats d’ençà de l’arribada de Calleja– i l’equip, tot i algunes punxades difícils d’explicar, va anar escalant posicions fins al punt de vorejar l’ascens directe en les darreres jornades del campionat.

Una reivindicació de què el futbol espanyol mai no ha volgut sentir a parlar

Sigui com sigui, l’ascens no seria l’únic premi que el Llevant s’hauria endut aquesta temporada. Enguany, després de dècades de lluita, li han reconegut un trofeu que durant dècades havia estat relegat a l’oblit: la Copa de la República del 1937.

El campionat, també conegut com a Copa de l’Espanya Lliure, s’organitzà a cuitacorrents l’any 1937 amb el trasllat a València de la capital de la República espanyola. Així com en el cas d’unes altres competicions, com ara la Lliga de la Mediterrània, la Copa de l’Espanya Lliure va néixer com un intent de donar continuïtat en temps de guerra a les competicions que existien en el futbol espanyol pre-bèl·lic. Per classificació, al Llevant ni tan sols li corresponia de disputar la competició, però la retirada de dos aspirants –l’Hèrcules, per problemes econòmics, i el Barça, que era de ronda a Mèxic per recaptar fons– li assegurà un lloc al torneig. Tot i arribar a la competició amb un equip ple de baixes, amb uns quants jugadors clau al front, l’equip va firmar una gran fase regular i va acabar proclamant-se campió en una final molt tensa contra el seu gran rival històric, el València.

Tanmateix, amb l’arribada al poder, el règim franquista va desplegar una campanya exhaustiva d’eliminació de qualsevol vestigi històric de la República espanyola, i el futbol no va quedar pas exempt d’aquest afany revisionista. La copa, per tant, va perdre el reconeixement de les autoritats futbolístiques franquistes, i a poc a poc la fita del 1937 va anar caient en l’oblit –fins al punt que, dècades després, la gran majoria de l’afecció del Llevant ni tan sols era conscient que existís.

Així ho explica en declaracions a VilaWeb Xavier Rius, regidor en funcions de Compromís a l’Ajuntament de Picanya (Horta Sud) i president de la penya llevantinista Tòtil. “Al País Valencià, la repressió va ser molt forta, i de bon principi es va voler amagar tot allò que tingués a veure amb la guerra civil. Aquest era un títol clarament vinculat a la república, i per això el club no va voler mai que se’n digués res, sobretot als anys quaranta i cinquanta: era identificar el club com a ‘roig’, com a republicà”, explica.

Després de dècades soterrada, la memòria del trofeu començà a treure el cap a principi d’aquest segle gràcies a figures com ara Emilio Nadal, periodista i ara responsable de premsa del club, que se’n va fer ressò en uns quants articles publicats en premsa escrita. “A partir d’ací, ens conjuràrem com a penya per a visibilitzar-lo entre el conjunt de l’afició i intentar que el club es moguera per aconseguir-lo”, afegeix Rius.

De bon començament, explica, el club desoí les reivindicacions de la penya. Però a mesura que la reivindicació s’estengué entre l’afecció i la qüestió començà a originar més atenció mediàtica tant la directiva com l’estament polític s’afegí a la reivindicació. “Els diaris pensaven: ‘Qui són aquests que trauen una bandera republicana al camp amb un trofeu enmig, i què volen?’ Fins i tot vam sortir en diaris espanyols, com ara l’As i el Marca”, diu.

L’any 2004, Esquerra Unida ja va presentar al congrés espanyol una proposició no de llei –que fou aprovada per unanimitat– perquè el trofeu fos reconegut oficialment, però la moció fou rebutjada per la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF). Els anys següents, el màxim organisme del futbol espanyol també va rebutjar propostes semblants de Compromís –segurament el partit que més costat ha fet a aquesta reivindicació històrica, tot i que no l’únic– al congrés i senat espanyols.

La negativa de la RFEF, explica Rius, era “una qüestió política, ni més ni menys”. I afegeix: “La federació posava tota mena d’excuses per no reconèixer-nos el trofeu; al final ja no sabien què dir.”

Rius, en aquest sentit, no dubta a atribuir aquesta reticència a factors ideològics: “És evident que no volien haver de reconèixer la federació republicana, que, per cert, era l’original. Hem de tenir en compte que la majoria de presidents de la RFEF durant molts anys –i igual que ara– ha estat gent d’un perfil determinat, perquè ens entenguem.” Una mostra d’aquesta oposició entre els alts estaments del futbol espanyol és l’article polèmic que el Centre d’Investigacions d’Història i Estatística del Futbol Espanyol (CIHEFE) va publicar el 2004 per denunciar el suposat “relat fals” rere la reivindicació de la Copa de la República –una reivindicació que, segons l’organització, tenia la predisposició interessada “de tots els antifranquistes i represaliats, els autèntics i els d’etiqueta que surten de sota les pedres”.

Tanmateix, Rius explica que la penya –primer tota sola, després amb el suport del club–no ha defallit mai a l’hora de perseguir un dels seus grans objectius històrics. “Nosaltres ja sabíem que el títol s’acabaria reconeixent: la força de la raó s’ha imposat”, diu.

La llengua, l’altra fixació de la penya Tòtil

La reivindicació de la Copa de la República és tan sols un dels dos pilars fundacionals de la penya Tòtil: l’altre, diu Rius, és la catalanització d’un club que, tot i el seu caràcter valencianista històric, encara continua tenint de llengua prioritària l’espanyol.

Explica que la penya ha fet tota mena de campanyes en favor de la llengua: s’ha encarregat i distribuït marxandatge del Llevant en català, s’ha fet pressió perquè la senyalística del camp i les comunicacions del club fossin també en català i s’ha provat que la denominació del club canviés oficialment a la forma catalana “Llevant” per ajustar-se a la realitat històrica. Fins ara, admet el president de la penya, aquests esforços han tingut un èxit molt relatiu. “L’única excepció és l’speaker en valencià que es va aconseguir posar ara fa uns quants anys. Encara és l’única mostra lingüística valenciana que hi ha al camp, més enllà dels càntics i pancartes dels afeccionats a la grada.”

Rius explica que, si bé mai no s’ha mostrat contrària aquestes campanyes, la directiva actual tampoc no ha fet de la qüestió de la llengua la seva prioritat. “Amb l’anterior mandat, el de Pedro Villaroel, l’expectativa en aquest sentit era zero; ara sí que n’hi ha una mica més. La directiva no ho veu amb mals ulls, però crec que tampoc no els va la vida. Si tinguéssem una altra mena de direcció, probablement sí que aconseguiríem reflectir el que es palpa a la grada”, diu Rius. En el passat, l’afecció del Llevant s’ha afegit a campanyes com ara la d’oposició a llei Wert l’any 2012, fent-se ressò d’una reivindicació que va començar al Camp Nou.

Un club arrelat a la terra

Aquest caràcter valencianista del Llevant, sovint més palpable entre la massa social que no pas entre els alts estaments del club, contrasta amb el del seu gran rival ciutadà, el València CF. Aquesta divergència es va fer particularment palesa a la transició, amb el València convertit en una incubadora del blaverisme mentre el Llevant cedia el seu estadi per a esdeveniments com ara la Trobada dels Pobles (un aplec que el 1976 reuní cantants de Galícia, el País Basc i els Països Catalans).

“La burgesia valenciana, la més desarrelada, és la que governa el València”, lamenta Rius. “El Llevant, en canvi, és més divers: a la grada veus gent de tota mena que conviu amb plena normalitat.”

“Nosaltres, perquè te’n facis una idea, traiem cada any una pancarta en record de Guillem Agulló, mentre que l’afició del València –els sectors més ultres, evidentment hi ha de tot– canta sorneguerament ‘On està Guillem Agulló?’”, afegeix. I acaba dient: “Des de la penya Tòtil volem identificar el club com un element molt vinculat a la terra. La llengua és una part molt important de tot això, però evidentment hi ha més aspectes.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any