Les llengües i les discriminacions

Diuen les lingüistes Susan Gal i Judith T. Irvine que les afirmacions sobre llengua no són mai només sobre llengua, i no són només afirmacions. Em ve a la memòria la citació cada vegada que algú diu coses com “sóc l’únic que considera que el castellà del carrer (usos literaris a banda) és antiestètic des del punt de vista de la cadència i la musicalitat?”, o bé “no soporto el árabe y el catalán” (aquest és de Forocoches, i respon a la pregunta de quin és l’idioma més encantador i quin és el menys encantador; el català hi surt força, a les respostes). És clar que en general aquesta mena d’afirmacions encobreixen una menys confessable antipatia cap a la gent que parla d’aquella manera.

Estic segur que moltes de les persones que qualifiquen les llengües no ho reconeixerien, però és que ens és més fàcil assumir que tenim mania a una llengua que no pas a un poble. Com que la tírria cap a tot un col·lectiu de persones és molt difícil de justificar (com diu la saviesa popular, a tot arreu hi ha de tot), ens calen elements aparentment objectius com el so de la seva parla o l’olor dels seus cuinats per poder-les menysprear “amb raó”. I el menyspreu col·lectiu porta a la deshumanització i té conseqüències.

El dia 19 de febrer, l’Associació Impacte. Cinema i Drets Humans va dedicar la vint-i-unena edició del seu cinefòrum al Dia de la Llengua Materna (que és el 21 de febrer en record dels assassinats a la Universitat de Dhaka, l’any 1952, per reivindicar el bengalí). L’Associació Impacte organitza el Festival de Cinema i Drets Humans de Catalunya (aquest any, del 4 al 23 de març) i atorga tres premis: Premi Impacte! a la millor pel·lícula; Premi Impacte! al valor humà, i Premi Impacte! al millor curtmetratge. Però també, com deia, organitza un cinefòrum mensual gratuït. La pel·lícula escollida per a la darrera sessió era Cuando cierro los ojos, un documental que explica la història d’un home, en Marcelino, i una dona, l’Adela, que són a la presó a Mèxic acusats d’assassinat. En Marcelino i l’Adela són parlants de llengües mexicanes –mazateco i ralàmuli– i, com molts altres presos amb qui comparteixen espai, van patir un procés judicial completament irregular i amb uns graus d’indefensió absoluts.

L’Adela explica que, una nit, el seu cunyat va intentar agredir-la sexualment, i que aleshores va arribar el seu marit, germà de l’agressor, i ella va fugir. L’agressor va acabar mort i un altre germà l’acusa a ella. La policia la deté i la porta davant del jutge, que li diu unes coses i li fa firmar uns papers que no entén. Acaba passant nou anys a la presó fins que algú s’interessa pel seu cas, li posen un intèrpret i pot tornar a declarar davant d’un altre jutge, que la deixa lliure. Nou anys de presó.

En Marcelino va un dia pel carrer i la policia el para i l’acusa d’un assassinat que acaba de passar. A comissaria el torturen fins que signa un paper en blanc. Va a judici i no entén res del procediment. Resultat: condemna de vint anys de presó.

Els casos d’indefensió judicial arreu del món per raó de llengua són freqüents, però molt sovint no es tracta només de la llengua. És difícil imaginar, posem per cas, un nord-americà amb un mínim de recursos jutjat a Mèxic sense dret a comprendre per què se’l jutja i amb quines proves. En canvi, això és molt possible, com es veu al documental, per als ciutadans mexicans parlants de llengües originàries. Perquè aquesta indefensió judicial és només un graó més d’una indefensió molt més general, una vulnerabilitat que prové de pertànyer a un col·lectiu menyspreat, deshumanitzat, minoritzat en tots els sentits. La policia sap que té tota la impunitat per a acusar falsament un “indígena”, maltractar-lo, obligar-lo a confessar un crim i enviar-lo a la presó durant dècades. La mateixa impunitat per carregar el mort a una dona indígena.

En la discussió després de la pel·lícula vam poder escoltar el testimoni esfereïdor de Regina Zoé, una advocada mexicana transgènere que va patir un intent d’assassinat a cops de matxet que la va deixar a les portes de la mort. La Regina va denunciar els seus agressors, que coneixia perfectament, però la fiscalia va qualificar el delicte d’agressions, no d’intent d’assassinat, i no han entrat mai a la presó. Si hi ha un col·lectiu a Mèxic més discriminat que l’indígena, sens dubte és l’LGTBI. Una de les coses que la policia va insinuar a la Regina quan la interrogaven era que potser les raons de l’agressor no eren trànsfobes sinó de tipus sentimental. En fi, no costa gaire d’imaginar el procés de convertir la víctima en culpable. Com a advocada, a més, ha estat sovint testimoni d’endossaments de delictes com el del Marcelino: agafem un culpable i cas tancat. Total, si és un indígena, o un transgènere, qui el defensarà?

La Regina també ens va explicar que el seu pare era parlant de zapoteca, però que a ella no l’hi va transmetre. Com que era mestre, li van prohibir durant anys parlar la seva llengua. Més endavant, amb el canvi –sovint cosmètic– del govern mexicà cap a les llengües indígenes, es va oferir voluntari per ensenyar en zapoteca i no donava l’abast: les criatures per primera vegada anaven a l’escola i entenien el mestre perfectament.

Als països de parla catalana és difícil que ens trobem en una situació d’indefensió tan flagrant com la de l’Adela i en Marcelino per raó de llengua. Tots els catalanoparlants entenem perfectament el castellà o el francès (hi ha gent que creu que aquest estrany fenomen, que només passa en les comunitats lingüístiques minoritzades, és “natural” i s’ha produït espontàniament). És veritat que a vegades l’argot jurídic és tan abstrús que per molt que dominis la llengua, no t’hi acabes d’aclarir, però és evident que, malgrat tot, no ens podem comparar amb la situació del documental. I tanmateix, qui no ha sentit a dir alguna vegada a un advocat que val més que no t’emboliquis i deixis estar el català, que no fos cas que el jutge s’ho agafés malament i t’acabés perjudicant? No surt a cap llei, és clar, i la judicatura en ple s’alçaria unànime a negar que la llengua de l’acusat, testimoni, advocat o el que sigui que participa en un judici tingui cap influència en el resultat. I tanmateix…

La discriminació per raó de llengua és una realitat sovint oculta, però per desgràcia a vegades ens posa davant dels ulls el fet que no es tracta només de llengua, sinó de molt més, encara que no es vulgui reconèixer. 

Pere Comellas Casanova és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).