judici

El Tribunal Suprem no permet la traducció simultània en el ‘judici al procés’. Deixa que els encausats parlin en català però amb traducció consecutiva. Algú pot pensar: ‘Veus quina bona voluntat que mostren?’ O bé pot pensar: ‘Quina sensibilitat amb les llengües minoritàries!’ Però, en realitat, és una gran trampa: una traducció consecutiva porta necessàriament els acusats a fer les intervencions en castellà.

Fa més de cinquanta anys que la psicolingüística va demostrar experimentalment que certs discursos demanen molta planificació conceptual i, per tant, molts recursos cognitius. Ja l’any 1968 Goldman-Eisler va observar que la parla és més fluïda quan s’ha de descriure un còmic que quan el còmic s’ha d’interpretar. En la descripció, la informació és molt accessible a la memòria. Retratem allò que veiem fent servir paraules. En canvi, la interpretació demana molta més planificació conceptual: què diré, què no diré, en quin ordre, en què posaré èmfasi, quin lèxic triaré (quin terme és l’adequat d’acord amb allò que vull que s’entengui), cal anar construint un registre mental de tota la informació d’allò que ha dit un mateix i que han dit els altres (per citar només alguns dels processos i representacions que hi ha implicats). Tota aquesta càrrega cognitiva fa que, en aquests tipus de discursos, hi hagi més pauses i silencis, més vacil·lacions, més reformulacions.

Si els encausats haguessin de llegir en veu alta, la traducció consecutiva no seria un inconvenient, perquè llegir en veu alta no demana planificació conceptual. El problema és que han de fer discursos molt elaborats, han de fer interpretacions i argumentacions complexes i moltes de llarga durada. En aquests casos, la càrrega de processament és molt alta. La traducció consecutiva no comportaria només anar interrompent la planificació conceptual per permetre la traducció de petits segments del discurs, sinó pitjor encara perquè, simultàniament, haurien de parar molta atenció per comprovar si la traducció es fa correctament, d’acord amb el pensament que volen transmetre.

De fet, no cal saber psicolingüística per entendre que la traducció consecutiva és impensable en un context judicial quan hi ha en joc la presó. El sentit comú ja ho diu, però aquest tribunal es veu que en va mancat.

Jo diria que, simplement, pretenen que tot el judici es faci en castellà. N’és una mostra que l’esmentat tribunal no deixa que els formulin les preguntes en català. Per què les defenses no poden tenir traducció, si justament elles tenen les preguntes preparades per escrit i la càrrega de planificació conceptual és molt i molt menor? (Per si no us n’heu adonat, he fet una pregunta retòrica.) Hem de creure, doncs, que això de la traducció (i tenir allà els traductors, per si un cas) és una farsa.

Escric aquestes ratlles quan encara no han acabat de declarar tots els presos polítics catalans (encara falten Jordi Cuixart i Carme Forcadell) però, pels mitjans de comunicació, hem sabut que declararan en castellà. Decisió encertada. No deu ser una decisió gens fàcil de prendre i menys encara per al president d’una entitat com Òmnium Cultural. Amb tot, crec que és la més sensata ateses les circumstàncies.

Tornem a la traducció simultània. Les raons del dijous 14 de febrer del tal tribunal, que es poden escoltar en qualsevol podcast de qualsevol cadena de ràdio que emetés el judici en directe: ‘La sala es veu obligada a rebutjar aquesta possibilitat perquè implicaria una inadmissible restricció del principi de publicitat, perquè suposaria que tots els qui són en aquesta sala o fora i que no disposen d’auriculars no podrien atendre, no podrien entendre, les respostes exonerants dels acusats o processats.’ [Transcripció literal meva.] Ah, espera, que ho torno a escoltar gràcies al podcast. I ho torno a escoltar uns quants cops més. El tal tribunal diu que no disposa de prou auriculars. Doncs que en lloguin més!

El GELA ha organitzat jornades per a les quals hem contractat una empresa que s’encarrega de la traducció simultània, com han fet moltes altres associacions i empreses del país. Vénen traductors jurats i el públic, si li cal, agafa un aparell, se’l col·loca a l’orella, pitja un número i per aquell canal escolta tota la intervenció en traducció simultània. Es poden tenir traduccions a tantes llengües com traductors contractis i es poden tenir tants auriculars com contractis. Només cal pagar, això sí. Però el sant Tribunal Suprem és tan sant que es veu que no coneix la tecnologia del segle XXI. No la coneix o la vol ignorar? (Una altra pregunta retòrica.)

En definitiva, això de la llengua del ‘judici al procés’ és una comèdia més. S’empesquen unes raons per a vendre la imatge de garants, però les raons no passen la prova del cotó. Donen excuses de mal pagador per a tornar a recordar-nos quina és la sacrosanta llengua, la llengua ‘de todos’. Un cop més s’ha manifestat la ideologia lingüística hegemònica.

En un altre ordre de coses. Llegeixo tweets als diaris on la gent, molt enginyosa, es pregunta com el tribunal i la fiscalia pronunciaran Jordi o Cuixart. Que si Iiordi, que si Suchard o Cushá (sense la t final). Entenc que és broma, ironia, i això és sa. Amb tot, alerta! Fa anys que sabem que, si la llengua o les llengües que domines no tenen un determinat fonema, simplement no el perceps. La percepció és categòrica.

M’explicaré. Si veiéssim com es reflecteixen en un espectrograma els sons ‘cosa’, ‘costa’, ‘esbirro’, la mateixa ‘s’ s’hi reflectiria de manera diferent. Amb tot, aquesta diferència de so, un monolingüe castellà no la percep. No hi nota la diferència, perquè en castellà aquestes varietats del so de la ‘s’ formen part del mateix fonema. Perceben ‘s’ versus ‘no s’ (i en aquest cas, la ‘no s’ pot ser una ‘t’ o una ‘p’, per posar alguns exemples de fonemes que són categòricament diferents). Les diguem-ne petites varietats de so d’un mateix fonema no les perceben. De la mateixa manera que els catalans que no som bilingües català-anglès ens costa molt percebre la diferència entre una ‘a’ llarga i una ‘a’ curta de l’anglès. I, si no la percebem, encara menys la podrem pronunciar. Això no és un defecte i, per això dic que alerta! Ens pot fer gràcia, podem fer-ne acudits, però res més.

Cosa diferent seria que s’intentessin esforçar per pronunciar el fonema espanyol en comptes del català, encara que el sabessin dir. Per exemple, que comencessin amb un Junq… sonor, com el diríem en català (com quan diem jungla), i ràpidament canviessin a un Junqueras amb una ‘j’ d’aquelles tan guturals i sordes que sembla que t’escuris la gola. Hi ha qui diu que ha passat durant aquests dies de judici.

I ara permeteu-me un sentit apunt en memòria d’Aina Moll. No la vaig conèixer personalment, però la vaig patir alegrement. A l’escola on jo anava, fèiem francès de segona llengua (la primera, és clar, era el castellà perquè en aquella època el català ‘no existia’). Any rere any el llibre de text de francès era d’una tal Ana Moll. Llavors un dia, després de la dictadura, una tal Aina Moll va ser nomenada Directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i va ser qui va endegar les primeres campanyes per a la normalització del català. Ah! Vaig ‘descobrir’ que l’autora dels meus llibres de text de francès no es deia Ana sinó Aina i els llibres de francès que tant m’agradaven encara em van agradar més i encara els guardo. Gràcies, Aina Moll.

Montserrat Cortès-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb