L’Enciclopèdia Catalana fa aquesta definició de ‘progressista’: ‘Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran.’

La definició és força correcta tenint en compte la indefinició del terme, perquè ‘progressista’ no és cap ideologia, com ho seria ‘anarquista’, ‘demòcrata-cristià’, ‘socialista’ o ‘feixista’, per posar només alguns exemples. En tot cas hom pot dir que l’expressió ‘progressista’ defineix una tendència. Però caldria afegir de seguida que és una tendència tan àmplia que gairebé tothom pot encaixar-hi. Angela Merkel, per exemple, es proclama progressista i David Cameron va arribar a teoritzar en el grup Demos sobre el concepte de ‘conservadorisme progressista’.

Aquesta indefinició, lluny de ser cap problema, és precisament allò que fa que el vocable siga el preferit entre l’ala més dretana de l’esquerra tradicional. Diuen que són progressistes o que volen formar un govern progressista i així s’estalvien d’haver de definir res i poden continuar fent polítiques de dreta. Perquè la paraula sona bé i sona a modern, a innovador, vagament a esquerres… i la pràctica, en definitiva, tant hi fa. Dient-te progressista tot passa. I un exemple clar d’això el vàrem tenir ahir.

Ahir el parlament espanyol va aprovar la polèmica versió digital de la llei mordassa, l’anomenat ‘Decret llei de seguretat digital’, un decret que permetrà de tallar l’accés a internet si el govern –no els tribunals, sinó el govern espanyol– considera que afecta ‘l’ordre públic, la seguretat pública i la seguretat nacional’. La diputació permanent del congrés va validar el decret llei amb els vots a favor, atenció, del PSOE, del PP i de Ciutadans. I amb l’abstenció de Podem, que crida molt i molt l’atenció. En canvi, ERC, JxCat, PNB, EH Bildu i Compromís, entre més, van votar-hi en contra i van avisar que aquesta mesura és, que ho és, pròpia només de països autoritaris i dictadures. Un argument explicat a la perfecció en aquest article per Simona Levi, una de les veus més preparades i legitimades per a opinar sobre la qüestió.

L’abstenció de Podem és molt més que desconcertant, oimés si tenim en compte que en el moment de la publicació del decret llei que ara ha  convalidat el parlament ells el van criticar. Què ha canviat que puga justificar l’abstenció d’ahir, doncs? En el text del decret, no res. En el context, l’anunci d’un projecte de ‘govern progressista’ entre PSOE i Podem. Podem, simplement, no ha volgut enutjar el PSOE i ha demostrat que pot ser un soci dòcil i previsible. Però a quin preu?

El retrat de l’acció és que un membre del (encara hipotètic) govern progressista ha votat amb dos partits de la dreta conservadora una mesura reaccionària que l’altre partit membre del govern progressista no s’ha atrevit a qüestionar. Amb la qual cosa el resultat, justificat en tot cas amb l’excusa catalana com gairebé tot allò que passa a Espanya, és que els partits progressistes han aprovat, per acció o omissió, una mesura que faria espurnejar els ulls d’il·lusió a José María Aznar. O, dit d’una altra manera, que la dreta, inclòs el PSOE, ha aconseguit d’anul·lar Podem per afegir-lo al consens conservador. Què deu entendre aquesta gent per progressista? Quantes d’aquestes jugades veurem si l’encara hipotètic govern progressista espanyol arriba a constituir-se?

Torne a la definició de progressisme amb què obria l’article: ‘Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran.’ I ja m’explicareu si això encaixa de cap manera amb el fet de tallar internet sense anar als tribunals, només perquè el govern creu que una cosa que no acaba de controlar és perillosa. Ai, senyor…

 

 

PS. Ahir el periodista d’IB3 Àxel Camarasa va denunciar amb aquesta piulada que el text d’una notícia de VilaWeb era un calc d’una notícia publicada per ell abans al seu mitjà. No hi ha cap dubte que és així, cosa que constitueix una greu violació de les normes de redacció d’aquest diari. Com a director, i per tant com a responsable de tot el que publiquem, n’entome la responsabilitat. Per això ahir vaig deixar clar als periodistes de VilaWeb que el calc, qualsevol calc, és intolerable. El fet que ha denunciat amb tota la raó Àxel Camarasa no hauria d’haver passat mai i per això vaig demanar-li perdó de manera pública, però també de manera privada. I avui aprofite aquest espai per demanar disculpes als lectors i els subscriptors, perquè és sobretot a ells que els hem fallat amb un comportament que no pot tenir cabuda en VilaWeb.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb