D’adjectius que signifiquen ‘brut’, en trobem molts. N’hi ha de dialectals, com ara llord, o de gairebé desapareguts, com sutze. Però la gràcia està en els matisos. 

Per exemple, ronyós –que estrictament significa ‘que té ronya o sarna’– es fa servir amb el significat de ‘cobert de brutícia’: “Va treure un mocador ronyós.” Col·loquialment, tenim merdós, ‘molt brut’: “Portava les ungles merdoses.” I galdós es fa servir irònicament: “Quina cuina més galdosa, noi!”

Si volem filar prim, podem emprar un adjectiu o un altre segons la matèria que embruta. Per exemple, si és una substància greixosa, diem llardós o llardissós; i també untuós, llefre o greixós: “Has deixat aquest moble ben llardós.” Engrudós es diu quan allò que embruta és engrut, la substància pastosa que s’adhereix a la pell o a un vestit: “Tenia els punys de la camisa engrudosos.” Del sutge –la substància negra que es fa a les xemeneies– en surt l’adjectiu sutjós: “Després de remenar la xemeneia, tenia els cabells sutjosos.”

Si encara volem ésser més precisos, podem parlar de llana suardosa (la suarda és el greix que té la llana de les ovelles); o bé d’una llengua saburrosa (la saburra és la capa blanquinosa que s’acumula a la llengua a causa d’algunes malalties); i quan algú va ple de taques, diem que va nyafegós. 

No passem per alt els mots que apliquem exclusivament a les persones. Si diem que algú és un porc o bacó vol dir que és ‘brut físicament o moral’. Un potiner és algú que toca o fa coses brutes. Mots com ara carnús, pollós i runós (propi del País Valencià) també signifiquen ‘brut i deixat’.

L’adjectiu brut també ha donat lloc a moltes comparacions, sobretot amb animals: brut com una guilla, o com un porc, o com una aranya, o com una guineu, com una xinxa…

Tenim qui-sap-los derivats de brut: brutícia, brutedat, brutesa, brutor, brutejar, embrutadís… I encara dos composts: carabrut i tapabruts. Finalment, mireu fins on arriba la precisió: embrutar-se vol dir ‘perdre la netedat’ i embrutir-se és ‘esdevenir com una bèstia’.