Hi ha escriptors o, més ben dit, llibres, tocats per la vareta màgica de l’oportunitat. Llegir L’ordre del dia d’Éric Vuillard en un moment de reconcentració del poder autonòmic, amb noves formes de censura, amb el govern català a l’exili o a la presó, amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tancats des de fa cinc mesos… és a dir, en un moment de neofeixisme d’estat, és doblement colpidor. L’obra guanyadora del premi Goncourt ens fa transitar –en cent quaranta pàgines– per un dels moments més terribles de la història contemporània: el període comprès entre el 1933 i el 1938-39, quan Alemanya consolida el poder de Hitler i annexiona Àustria i Txecoslovàquia. El moment exacte de l’inici d’un desastre que costa seixanta milions de morts. M’imagino com deu ser llegir-lo a França just abans que Le Pen arribi a la segona tanda; o a Àustria, ara mateix. Llegir-lo a Hongria mentre el teu govern vol expulsar els refugiats; o a Dinamarca, on els robaren impunement a la frontera; o a Suècia, on l’extrema dreta ha entrat al parlament. M’imagino qualsevol lector que tingui memòria i llavors el llibre és una catapulta –literària, però catapulta al cap i a la fi, de cap a les nostres pors més immediates.

Vuillard diu: ‘En aquesta obra no hi ha un tema particular sinó un fons temàtic que sorgia a poc a poc fins a agafar la dimensió de la novel·la. No hi ha ni tan sols un personatge principal, però al final tot conforma un artefacte literari. No volia ni podia parlar de l’Holocaust, ni tampoc de la Guerra, perquè és impossible parlar de la II Guerra Mundial des d’una perspectiva que no sigui èpica, per això vaig agafar aquest moment concret.’ L’autor rebia una gran influència de les memòries de Winston Churchill –que li van valdre el premi Nobel de literatura– i explica: ‘En un primer moment em vaig quedar amb els esdeveniments més importants, el Blitz i la batalla de França, per exemple. Però un amic me’l regalà novament i em vaig interrogar sobre aquest episodi, els dels tancs entrant a Àustria i patint una pana.’ És aquest moment, que nosaltres llegim com a preludi de tot el que vindrà, el que reflecteix l’escriptor de Lió en aquesta nouvelle.

L’obra arrenca amb una reunió dels vint-i-quatre prohoms més importants de les finances alemanyes disposats a reunir-se amb Goering i amb Hitler. Ací és quan es veu clarament que potser França va guanyar la guerra, però que Alemanya ha copat molts dels sectors estratègics del mercat. ‘Aquesta novel·la no és en cap cas una venjança. A França les empreses feren coses paral·leles. El negoci és el negoci i a aquestes empreses el seu passat no els ha costat res, al contrari. Per això no es va prendre mai nota ni acta d’aquestes reunions secretes.’

Desfila per les pàgines del llibre una col·lecció de personatges plens de mediocritat política i covardia de primer ordre. Un dels més escarnits és Lord Hallifax en la visita que fa a Hitler i on no s’assabenta absolutament de res. Un altre és Lord Chamberlain, que veu com Von Ribbentrop s’acomiada com a ambaixador a Londres i passa a ocupar el càrrec de ministre d’Afers Estrangers. La cosa que més el preocupa és que Von Ribbentrop era llogater seu i el perd. Rieu-vos de les lleis d’incompatibilitats.

Mentre la història va passant, els fets en el llibre agafen un altre aire, sobretot a mesura que el lector omple els buits que ha deixat l’escriptor. ‘Al final la tècnica més important és el muntatge. Això passa en la novel·la, però també passa en el cinema contemporani. Com que la guerra i l’Holocaust són al centre de la nostra comprensió política i moral del món, no la podem comprendre, però ens podem demanar què en sabien els coetanis i aprofitar el muntatge per dir coses sense dir-les. El llibre mostra els instants previs a la guerra precisament perquè tots sabem com acaba.’

Els llibres d’història ens parlen de la unificació austríaca amb Alemanya, però ell ens explica què va trobar en un diari austríac: ‘la ressenya de la mort de quatres persones, que s’havien suïcidat just el dia abans que entressin els alemanys. En el súmmum del cinisme, el reporter ignora que desconeix la causa d’aquesta mort, però estem segurs que la sap perquè l’endemà tothom parla de suïcidi. La gent se suïcidava perquè venien els alemanys, és obvi. La investigació històrica ha destapat una onada de suïcidis que fa que l’annexió austríaca prengui una nova dimensió.’

Vuillard adverteix sobre el fet que es vulgui llegir el seu llibre en una clau massa contemporània: ‘La literatura té vocació de transcendència i ens explica la realitat de manera canviada. Per això la literatura sempre té a veure amb el teu temps. No sé si és una novel·la que només hauria pogut escriure un francès, però sí que és cert que totes les novel·les, tota literatura, com a activitat social, no és innocent i té vinculacions directes amb el món exterior. L’escriptor, com els altres, ha de tenir una casa, ha de treballar i vestir-se i l’escriptura és un fenomen com els altres en un món social que condiciona l’escriptura. No es pot escriure igual ni en països distints ni en entorns socials diferents, però en canvi el lector pot adaptar la literatura a la realitat més immediata si li convé.’

En aquest sentit, podem entroncar Éric Vuillard amb els escriptors més compromesos de França d’aquests dos darrers segles, tot i que ell creu que la generació dels seixanta i setanta estaven molt més polititzades i no dubtà en qualificar la recuperació dels pamflets de Louis Ferdinand Céline de ‘cosa inútil’; i afegeix: ‘I més si ja eren a internet.’ Segons ell, hi ha un intent de fer oblidar les coses. ‘Per exemple–diu–, amb la recuperació de Charles Maurràs, ha passat això mateix: la majoria de gent s’ha descuidat de qualificar-lo, a ell i a la seva obra, d’antisemita, que és el que és. No ens podem permetre aquests oblits ni aquests errors, perquè la literatura treballa amb la realitat i amb la percepció de la realitat i hem de ser tan curosos com sigui possible amb aquestes coses. A França, sovint hom passa molt per damunt de la col·laboració amb el règim nazi. Sí, vàrem guanyar la guerra, però hi ha molts aspectes foscs de la nostra història que precisament crec que la literatura pot revelar.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]