L’indult, és a dir, el perdó des del poder, com a cancel·lació del Primer d’Octubre

Indultes perquè el "delicte" ja no té importància, perquè ja no és percebut com una amenaça per a qui perdona. I és per aquesta raó que tenim aquest ambigu i tebi pacte de govern

Vicent Partal
Vicent Partal
26.05.2021 - 21:38
Actualització: 26.05.2021 - 23:38
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La formació del nou govern de Catalunya ha tornat a suscitar el debat sobre un possible indult als presos polítics catalans. I de quina manera. La discussió sobre si és possible o no, i encara més sobre quan es proclamarà, si és que es proclama mai, la deixe per a uns altres col·legues més agosarats que no pas jo –hi ha qui ja ha dit vint-i-cinc dates diferents i encara no ho encertarà…

Ho deixe per a ells perquè jo sóc profundament escèptic i no sé veure com s’ho faran per a atorgar, i defensar, un perdó aquells que no han estat capaços ni tan sols de fer respectar el tercer grau. La mateixa gent que va fer que Arnaldo Otegi, malgrat haver estat l’home clau, que va convèncer ETA d’abandonar les armes, no és que no eixís de la presó en haver complert tres quartes parts de la pena, sinó que no n’eixí fins aquell dimarts de març del 2016 en què hagué complert, íntegra, sense el descompte ni d’un sol dia, la pena de presó que després fou anul·lada pels tribunals europeus.

No m’interessa, per això, la hipotètica mesura a adoptar ni les vicissituds d’aquesta possible adopció que, com explicava bé ahir Josep Casulleras en aquest article de VilaWeb, són molt lluny de ser clares. Però sí que m’interessa una vegada més comprendre i comentar, alertar, que en aquest país passen coses incomprensibles des de la perspectiva de qualsevol moviment d’alliberament nacional –i ja no dic revolucionari. Concretament, que el perdó de l’adversari siga vist com una eixida.

El lector deu haver observat que escric “perdó” i no “indult”. Em sembla una terminologia més clara sobre això de què parlem realment; de fet, en totes les llengües pròximes al català, tret de l’espanyol, la traducció de “indult” és, amb els trets ortogràfics privatius de cadascuna, “perdó”. Un indult és un perdó que et concedeix graciosament qui té el poder de fer-ho i per això mateix té preus i conseqüències polítiques, que són les de considerar cancel·lat allò que vas fer. Indultes perquè el “delicte” ja no té importància, perquè ja no és percebut com una amenaça per a qui perdona. I és per aquesta raó que tenim aquest ambigu i tebi pacte de govern i que ara, de sobte, a alguns l’indult els sembla més que probable.

Segons la llei, tot i que Marchena en discrepa, l’indult no l’han d’acceptar personalment els presos. Però el pacte entre ERC i Junts, aquest pacte concret, es pot entendre, hom el pot llegir, com una perfecta acceptació delegada. Com l’acceptació d’una situació que, a diferència de l’amnistia, no és un torcebraç guanyat per Catalunya a l’estat sinó el consentiment, ben gràfic, del poder d’Espanya sobre Catalunya per part d’aquesta classe política que –ho van dient a poc a poc, però cada dia ho diuen més clar– ha perdut la confiança en la capacitat del país de guanyar la independència. I aquesta, i no pas cap més, ni l’indult, és la veritable qüestió de fons davant la qual ens cal reaccionar.

PS. Feia setmanes que tenia aparaulada, per a ahir, una visita a Jordi Cuixart a la presó dels Lledoners i al matí, separats per un vidre, vam tenir l’ocasió de xerrar. Evidentment, vam parlar també del meu editorial de despús-ahir i de l’expressió “una punyalada al cor” amb què vaig definir la seua abraçada a Iceta. Jo em vaig explicar i ell es va explicar. Ni l’un ni l’altre no va convèncer l’altre, però tots dos vam posar els arguments sòlidament sobre la taula, sense floritures, amb la complicitat política i social i amb un afecte personal que no es pot esborrar. I en eixir, després del ritual espantós de les portes que es van tancant darrere teu, vaig pensar que aquest sí que és el país que m’agrada, el país en què confie i el que veig capaç de guanyar. Un país en què no cal callar ni per cortesia ni per conveniència, perquè hi ha un objectiu superior a tots i cadascun de nosaltres, un país on totes les converses són possibles per més dures que les visquem, perquè es fan sense sectarismes ni histèria i un país on el respecte i la solidaritat, el compromís, no es confon amb l’adulació cega.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
26.05.2021  ·  22:20

La classe política ha demostrat, si encara no ho havia fet, una mediocritat digna de qualsevol altra causa. Demanar perdó al botxí sabent que no hi ha motius i que no et perdonarà és neci (m’estalvie un qualificatiu més gruixut). És ben cert que si s’aconsegueix la independència arribarà des de fora. I que aquells polítics que inspiren confiança són els que tenen un ofici real que els permet guanyar-se bé la vida fora dels sous polítics. I aquells, en un país com el nostre, són els menys. Pel que fa a totes les opinions que tothom aboquem sobre tots i cadascú, també es pot dir que els polítics que tenim són el reflex de nosaltres mateixos.

Xavier Massot
Xavier Massot
26.05.2021  ·  22:22

Podria fer una juguesca que estic gaire bé segur de guanyar: ficaran mil excuses (que si el poder judicial, que si una consulta al constitucional, que si la pressió mediàtica, que si el covid) però finalment ni els indults donaran, mentrestant anar passant temps, i quan es negui definitivament, que farà ERC? Quan es fia tot a la carta del perdó de l’enemic passa això. Però aleshores, dimitirà algú?

Alfons Tur
Alfons Tur
26.05.2021  ·  22:26

Hem abaratit tant el somni que ara ja ens el paguen a preu de malson. Quina pena tan immensa.
Entren ganes d’engegar-ho tot a dida!

Oriol Roig
Oriol Roig
26.05.2021  ·  22:26

Cal afanyar-se i fer un procés constituent. Llevar la legitimitat de l’estat espanyol a legislar arreu dels Països Catalans. El referèndum es va fer i es va guanyar. I l’estat ve redreçar el resultat per la força. Si España vol negociar, que s’afanyi. I si no cisme. Un papa a Roma i un a Avinyó.

Ramon Bacardit
Ramon Bacardit
26.05.2021  ·  22:30

Un país on es pugui parlar de tot, amb respecte. On és pugui discrepar, argumentant, sense que sigui per obediència a la ideologia. Un país d’homes i dones lliures. Aquest és el país pel qual milito cada dia. Això és una república plena de contingut. Tan debò ens hi sumem molts a aquest país.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
26.05.2021  ·  22:32

Jordi Cuixart : tòtem i tabú. El contrari de diàleg republicà seria negar la possibilitat de parlar de l’abraçada amb l’Iceta. S’ha de poder opinar sobre aquest tema, per mi l’abraçada de la traïció.

Albert Pérez
Albert Pérez
26.05.2021  ·  22:34

Jo m’he jugat un sopar en un restaurant car el dia 21 de desembre amb un amic votant recalcitrant d’ERC que abans d’aquella data, el Govern de la Generalitat ha pactat alguna llei amb el PSC d’Illa i alguna d’altra, pressupostos de l’Estat?, amb el PSOE a Madrid. Després els nostres representants que vagin a parlar de “conflicte polític irresolt” a les instàncies europees i internacionals…

Pere Guarch
Pere Guarch
26.05.2021  ·  22:41

Cancel·lació del Primer d’Octubre? Pregunteu al Tribunal Supremo i al Frente Nacional (PP, Vox, CS) quina gràcia els fan els indults. Sobre l’abraçada: qui se n’ha d’avergonyir és el Ministro para las Autonomías. Cuixart ha tingut un gest intel·ligent que desarma l’adversari.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
26.05.2021  ·  22:54

La desafecció amb Espanya s’encomana a la Generalitat i a tots els polítics que hi ha allà.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
26.05.2021  ·  22:56

Crec que s’haurà de començar a coordinar qualque acció potent, sense insults, que exigesca als dirigents dels partits polítics a dir clarament, en veu alta i sense embuts si consideren, honradament, i amb totes les conseqüències que el referendum ja està fet i guanyat (el primer d’octubre de 2017), o si consideren, honradament, que aquell referendum no és vàlid (“va estar bé però les condicions, etc.”). Els qui creuen que SI tenen dret a sebre qui han de votar i/o si han de generar una candidatura nova. Veient la porqueria d’indults, recursos contra els indults, i demés maquiavelismes assassins, consider que és ja una cosa urgent. El referendum el poble ja l’ha fet i ja l’ha guanyat, i deuen esser moltíssims els qui se senten insultats cada vegada que veuen un dirigent polític parlant de fer un referendum d’autodeterminació, menystenint una de les gestes democràtiques més importants del segle XXI. I tot i que l’amnistia seria segurament millor que no l’indult, allò que cal reclamar és justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts. Salut.

Jaume Riu
Jaume Riu
26.05.2021  ·  22:56

DIALOGAR ÉS AIXÒ
“Ni l’un ni l’altre no va convèncer l’altre, però tots dos vam posar els arguments sòlidament sobre la taula”, diu Vicent Partal en referir-se a la conversa d’ahir a la presó rera el vidre, d’ell amb Jordi Cuixart. Es refereix a l’abraçada de Cuixart amb Iceta i la frase de la punyalada al cor que Partal va publicar a l’editorial.
Abans de tot, gràcies per compartir l’experiència d’una discrepància tan potent, entranyable i oportuna.
Em ve de gust ressaltar que no es pot definir millor el concepte de taula de diàleg, com s’expressa en la cita que faig al començament. L’important no és convèncer l’altre sinó posar els arguments d’una banda i de l’altra banda sòlidament sobre la taula encara que hi hagi una enorme discrepància.
Altrament, la taula de diàleg que s’ha inventat ERC i PSOE-Comuns posa com a condició de partida que no es pot parlar de res que vagi més enllà de la Constitució. És un desastre.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
26.05.2021  ·  23:05

Això de les abraçades entre homes polítics sempre dona de sí. Van començar David Fernandez i Artur Mas, ara toca la de Cuixart i Iceta.
És ben curiós que ens irriti que dues persones es mostrin afecte o que dos partits, a empentes i rodolons, es posin d’acord.
Si no som capaços de relativitzar les coses -o donar-los-hi el valor relatiu correcte en el seu context- ens perdrem, potser de manera irreversible, en el bosc de la “santa” indignació autoreferenciada.
Tenim problemes greus, certament , però cap d’aquests problemes són ni les abraçades ni la tebior revolucionària.
Pensar en 7.000.000 milions de persones com a conciutadans és el punt. És la visió d’estat. I si no sabem pensar-ho, cosa que no és obligatòria, no cal que ens inventem excuses.
Hem d’aprendre a estimar-nos com som i no com voldríem que fòssim.
A un país tant petit i fràgil, no crec que tantes -i a voltes tant retòriques- irritacions quotidianes li facin un gran servei.

jaume vall
jaume vall
26.05.2021  ·  23:07

M’ha agradat molt llegir la PS.
Quant a la base de l’editorial, imaginem-nos que després de l’entrada a la presó dels Jordis, encara agafats a contrapeu respecte de la maldat espanyola, els polítics, haguessin anat a l’exili. Quina imatge no tindríem ara de fortalesa, mediàtica, i sense la hipoteca política de tenir els generals en poder de l’enemic.
Personalment, que surtin com més aviat de la presó. Políticament, han quedat tots desautoritzats.

Oriol Gordó
Oriol Gordó
26.05.2021  ·  23:09

Jo no ho veig tot tan malament. Això no vol dir que ho vegi bé. Els partits polítics també s’han d’aplicar la màxima clàssica de primer viure i després filosofar. Cal arribar en les millors condicions possibles al proper error de l’adversari que inflami la indignació popular, i el millor lloc possible per qualsevol partit és el govern. Que no s’hi adormin és feina nostra.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
26.05.2021  ·  23:29

Puc comprendre que un presoner faci el que calgui per a sortir de la presó o per a mitigar la pena, el que no puc comprendre és que la seva actitud la vulgui mostrar com a exemple per als demés.
Ja sé que no tothom pot ser un Mandela o un Gandhi o un Bobby Sands així que si no estàs preparat per a ser-ho millor deixa la primera línia. Continuaràs tenint el nostre respecte i suport com a company presoner de l’enemic, però ja no podràs ser-nos un líder creïble. Tot el suport per als ostatges i exiliats, però el nostre objectiu principal que no podem supeditar a cap altre és la independència.

Potser és per manca de mentalitat cristiana però això de voler perdonar qui et fa i et vol mal ho trobo ridícul quan qui et fa i et vol mal no mostra cap penediment, està convençut de que va fer bé i si pogués t’ho tornaria a fer. No només això si no que és ell qui s’està pensant si et perdona (indulta) a tu (que no ho farà i si ho fa evidentment ho farà com a mostra de la seva magnanimitat per a refermar qui mana i està per sobre de qui) No té cap sentit.

Recordem el que dèiem: Primer d’octubre ni oblit ni perdó.
Tenir sempre això en ment és la manera de fer que el que vàrem fer continuï tenint sentit, que el que han passat i passen els exiliats, presoners i processats (recordem-nos de tots aquells que també estan en problemes amb aquella contradictio in terminis anomenada Justícia espanyola i que no són gent mediàtica) hagi servit per a quelcom.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
26.05.2021  ·  23:38

Penso que és del gènere estúpid seguir xerrant d’Ejpaña i dels ejpañoles, seguir pendents de què diuen, pensen o faran.
Tot això demostra lo dependents mentalment que sóm d’ells, lo poc adults que sóm com a poble.
Vegeu al disfuncional del Felipe Gonzàlez, que diu, això és Ejpaña, Trileros, mentiders, ganduls, buscavides, violents….
Potser no ens mereixem rès més, una llàstima de poble, ja no val plorar ni esperar que altres ens vinguin a arreglar ca nostra.

Mario Canals
Mario Canals
26.05.2021  ·  23:52

Fart de tots els nostres dirigents, es creuen en un posició superior i que poden fer el que vulguin, han anat acumulant error rera error. No ens els hem de creure mai mes. Dignitat. Sols la gent del carrer continuarà lluitant per la independència. 1Oct. vam votar i vam guanyar.

Carles Serra
Carles Serra
27.05.2021  ·  00:02

Gràcies Vicent per l’editorial; molts subcriptors ja fa temps que denunciem la deriva que fa temps agafa’t ER, còmplice amb el sistema de l’opressor i que ens espolia.
Ara aquest còmplices i tots els seus tertulians, demanant, com bé denúncies Sr. Vicent, passar pàgina sobre els fets de l’1-O.
Cal ser molt, però que molt cínic i botifler dir això.
Recomano mirar l’últim vídeo de Albano Fachin de 1 Octubre, el mateix fa un anàlisi sobre els indults.
Que tinguem sort que falta ens farà

Gerber van
Gerber van
27.05.2021  ·  00:15

Molt d’acord amb Jaume Bonet (22:56).

A més ningù pot dir que vam ser massa poc el 1-O. El referèndum va tenir una participació de 56% i no de 43%. Perquè les policies van confiscar 700.000 vots és va comptar només el 43%. Tenint en compta tots aquests vots robats, encara vam tenir com a mínim (suposant tots els 700.000 vots van ser un ‘No’) a favor 67%. És a dir el 1-O va ser legítim i vam guanyar amb escratx amb una participació més que suficient.

El problema què tenim sobre aquest tema és que vam creure el relat d’Espanya qui després el referèndum va acomiadar el govern i suspendre l’autonomia sota el 155. És hora de recuperar la nostra confiança.

Lluí Mor
Lluí Mor
27.05.2021  ·  00:29

Els indúlts són inevitables. Ho comentae a la tarde a l’artícle del Josep Casulleres, veig que estic molt sol en aquesta opinió. Però és que els indúlts venen d’Europa i Pedro Sanchez sempre obeeix al més fort, d’on ve el poder. La caverna esta intentan provocar una tempesta per veure si el poden tombar perquè saben que ell va sempre cap on bufa el vent.

L’interessant serà la pròxima jugada, és dir, queda moltissims represaliats amb causes de pressó i ruina, i els exiliats….. I jo em pregunto, que faràn els polítics alliberats en referència a aquest afer? Aquests polítics no han deixat en cap moment de fer política, donç la seva obligació seria abandera la lluita per defensar la causa dels seus companys represaliats,….ho faràn?

I el nou govern sortit d’un pacte pirate amb l’Estat, les clavegueres de l’Estat, potser també les clavegueres d’Europa, que faràn? …deixar-no’s a tots llençats a la cuneta i continuar amb el bodevil de la República Catalana i l’himne de Catalunya mútara -CUP, inventors de l’accepció- cap “Llençem les armes, estovarem el cor de l’enemic i és disoldra com el sucre a l’aigua calenta, llavors renaixerem tots com a germans i, ja no hi haurà enemic perquè l’enemic només era la cúllera que remenae el sucre”.

Accepto l’abrçada de Cuixart a Iceta però no em fa gens de gràcia perquè aquest home esperonae a aquell altre català que ens volia desinfectar i a mi em possa la gent consistenta. Ara que OMNIUM em convoqui a una manifestació contra els represors, o que em demanin colaboració economica. Tindre dret a preguntar-me si em prene el pel?.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
27.05.2021  ·  00:50

Aquest afer dels indults és senzillament absurd: si es dona perquè els que el neguen tenen raó; i si no es dona perquè és medieval tenir aquesta gent a la presó: ineficaç i injust. Senzillament: no té cap sentit més que el de intentar esborrar el que ha passat i passa, fer un forat a terra i ficar-hi el cap com els vestruços! Els que s’hi oposen tenen tota la raó: què vol dir perdonar uns delinqüents que no es penedeixen i que a més prometen tornar a delinquir? O es reconeix que el delicte no és delicte o no té ni cap ni peus. per tant si es vol desinflamar el cas català el que toca és amnistia i modificar les lleis i la constitució si cal. El demés és qui dia passa anys empeny, i d’aqui molt poc temps tindran altre cop el problema davant. La millor prova: després de 40 anys de genocidi sistematic el problema ha resuscitat!

Jordi Quinquillà
Jordi Quinquillà
27.05.2021  ·  03:53

Personalment vaig sentir l’abraçada amb Miquel Iceta com el clímax d’una humiliació col·lectiva que ja fa massa anys que dura. Si més no, els exiliats ens han estalviat aquest ridícul immens de veure’ls emmanillats, escarnits i amb el cap cot davant dels botxins. No m’imagino Clara Ponsatí o Valtònyc rebaixant-se d’aital faisó.

És per això, Vicent, que penso que hauries de publicar el contingut de la teva conversa a Lledoners amb en Jordi Cuixart. Necessito saber els arguments que et va exposar.

Núria Castells
Núria Castells
27.05.2021  ·  04:30

Observo en diversos ambients, presencials i no presencials, que es comença a dir que els polítics que s’acullin a aquesta “gràcia” de l’estat opressor haurien de retirar-se. És el que va dir que faria la Presidenta Carme Forcadell i, personalment, em sembla totalment coherent. Tornar a l’àmbit privat. No pretendre “representar” ningú més que a si mateixa.
Arguments que s’escolten:
“Van entrar a la presó per raó de la bogeria repressora d’un estat podrit i el poble HA FET d TOT per alleugerir el seu captiveri.
D’alguna manera, ens sentíem responsables perquè “ens havien obeït”. Però no oblidem que ells TAMBÉ defensaven la llibertat i els drets de Catalunya. O, no era així?
Era així, al menys de paraula. I per això, també, calia fer i hem fet per ells tot el que podíem.
Però, si les coses han canviat i ara resulta que els mouen uns altres criteris – no es va parlar mai d’acceptar cap indult, durant la campanya electoral!- doncs, potser ja no ens representen tant”

No és una pregunta gens banal. Veig molts votants decebuts i fins i tot molt enfadats, manifestant-ho a les xarxes i a les converses: “El més honest no seria retirar-se?”

Plantejo aquest tema i suposo que no em cal dir que els vull LLIURES, a tots, de la seva presó injusta. En tot cas, ho dic per si calgués.
Però una cosa no treu l’altra. Parlem de política; no, “només”, de DDHH individuals. I són qüestions que el país madur, que diem que volem ser, es plantejaria.

PD: La repressió no s’aturarà. L’ofensiva sobre la nostra llengua, sobre el nostre país, no s’aturaran.
Què farà el nou Govern?
Seguiran enviant la BRIMO i els advocats de la Generalitat contra els que es manifestin per la llibertat de Catalunya?

Hi ha moltes qüestions essencials que aquest nostre país s’ha de respondre a si mateix. Per coherència.

Joan López
Joan López
27.05.2021  ·  05:51

L’indult es menjarà la dignitat de qui l’agafi I mai tornarà a ser vist com algù per liderar cap embat. La lluita segueix al carrer I a europa. C x R I Puigdemont son l’ultim que tenim I per descomptat tota la gent per seguir lluitant. Portem 2 dias de govern I no mes es parla d’indult…….renoi quin fàstic.

Josep Pericas
Josep Pericas
27.05.2021  ·  06:11

L’abraçada del Cuixart no va ser cap rendició, cap demanar perdó. El va abraçar mentre deia que ho tornarà a fer. Va ser un acte d’una gran intel·ligència, i em sap greu que no ho vegis. El pati dels tarongers era un gran escenari, i les fotos d’allà eren una oportunitat d’enviar missatges amb gran poder d’arribar a la part emocional de les persones (la que els fa canviar d’opinió i prendre decisions). Cuixart va proclamar davant de tots els ciutadans i davant del món que nosaltres som gent de pau, amb conviccions fortes , amb estima per tots els ciutadans, i que els adversaris no han de témer cap represàlia en cas de ser derrotats. Un immens contrast amb el fanatisme, manca d’empatia i odi dels espanyolistes.

A més, en no abraçar els del PP, VOX i Ciudadanos, trencava en dos el bloc unionista, perquè molts usaran la foto contra el PSOE.

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
27.05.2021  ·  07:08

Extraordinari. Desgraciadament molt lluny d’esser la norma.

No hi haura cap induit i si l’hagues pitjor ja que sera el certificat de la derrota del poble.

Asun Tejero
Asun Tejero
27.05.2021  ·  07:37

Sr. Josep Pericas, he rigut amb el seu comentari, fins a on arriba la nostra estultícia. A la propera proposo, que l’abraçada la fem amb vestit de faralaes. Definició de dignitat: qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera de ésser ofés. Quan han faltat al respecte i menyspreat i volgudament els hi han fet mal,no pots abraçar a qui ho ha fet, perquè d’antuvi els teus, saben que no poden confiar, ni poden comptar amb tu, davant de qualsevol dissort.

Josep Vilà
Josep Vilà
27.05.2021  ·  07:38

Els polítics presos tenen una situació personal molt dura que han de gestionar com puguin. Respecte i admiració.
Polítucament: són captius, no lliures, els utilitzen contra nostra. Cal fer una barrera i buscar nous líders lliures per a les noves batalles.

Belén Solé
Belén Solé
27.05.2021  ·  07:49

Totalment d’acord amb en Jaume Bonet.

Albert Miret
Albert Miret
27.05.2021  ·  08:13

No ens equivoquem. Això no és una guerra nostra. És una guerra seva entre el poder legislatiu (quina gràcia!) i el poder judicial, o sigui el dels aiatol·làs. El poder legislatiu el mig controla el PSOE recolzat per ER, el judicial és una propietat privada del PP, i els catalans -com sempre- paguem la festa. El PSOE ja ha estat advertit que el judici del TJUE no els donarà la raó, i tenen poc temps per a blanquejar tot aquest tema. Però el PP, sap que si no admet l’indult, li farà incomplir el pacte que va fer amb ER i si ER s’emprenya, li caldrà pidolar nous pactes amb algú altre perdent encara més prestigi entre la ciutadania madrilenya que vota ultra feixisme en una immensa majoria, és a dir tots menys dues o tres ovelles despistades del remat. Mentrestant, els presos polítics fan de moneda de canvi i desgraciadament ho faran durant molt de temps, ja que el TJUE farà com amb l’Otegui i emetrà una sentència quan ja s’hagi complert el temps de condemna que els va robar amb un judici absolutament fraudulent el tribulete de injustícia programada de la señorita Pepis. Aquesta és la història que ens toca viure com cada vegada que ens enfrontem al depredador ocupant. Y és que espanyà és una dictadura antidemocràtica consolidadísima!

Joan Cuscó
Joan Cuscó
27.05.2021  ·  08:36

I què en pensa cada pres?

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.05.2021  ·  08:45

Estic amb el que diu el Sr Jaume Ortí.
1-O ni oblit i perdó.

Per a mi l’abraçada de Jordi Cuixart amb Iceta, l’Iceta el que va desfilar amb SCC, el que va atacar amb duresa l’independentisme, etc., etc., és insultant, un acte de submissió d’algú que tenia pel més sòlid de conviccions dels presos polítics.
M’ha decebut molt Jordi Cuixart, com diu un altre subscriptor els presos polítics haurien d’haver fet un pas al costat en la seva vida pública, deixant de ser un referent d l’independentisme, perquè són ostatges de l’enemic i estan condicionats.
Tenen dret a cercar com reduir la injusta i venjativa pena aplicada, tenen el nostre respecte pel que van fer, però no tenen cap dret a marcar línies d’actuació.

Si les volien marcar haurien d’haver marxat tots a l’exili i des de l’exili combatre el feixisme espanyol.
Només els Jordis van ser agafats per sorpresa, la resta dels presos polítics es va lliurar voluntàriament com a ostatges. Especial és el cas del botifler Oriol Junqueras, i ho dic perquè des de la presó ha marcat l’actuació botiflerista de la seva ER (no és ERC), i va entrar sense recordar la dita “Roma no paga traïdors”, doncs ell va ser el principal artífex a l’octubre de 2017, amb les seves converses d’amagat amb la Santamaria, de no haver mantingut la independència i no haver preparat les condicions d’estat.

Carles Serrano
Carles Serrano
27.05.2021  ·  09:10

Taula de diàleg=punyalada al cor.

Ed Garrido
Ed Garrido
27.05.2021  ·  09:24

Estic d acord amb el Sr Ruiz. Cadascu es lliure de trobar la seva solucio personal, pero no pots arrossegar un pais ni un sentiment cap a la teva conveniencia. Es el que estan fent. Aixi ha sortit el govern de Vichy, amb el pacte de la vergonya Junts-ER. Veient los com els brillen els ulls al imaginar se el cotxe oficial i la nomina que tindran, fa molta pena. Sap greu per la gent anonima que es va creure l 1-O, i que poden exposar se als tribunals. Tot era una farsa per guanyar vots i nomines i col.locar amiguets. Nomes la Sra Ponsati i el MHP Torra han vist clara la presa de pel del pacte ER-Junts. Sentir al Sr Batet assumir la taula farsa de dialeg es una punyalada per als que vam votar Junts, pensant q era diferent d ER.

Pere Grau
Pere Grau
27.05.2021  ·  09:28

En primer lloc, estic al costat dels que companys comentaristes que defensen Cuixart. El seu gest el veig com el Sr. Pericas (6:11). Una manera de dir a Iceta (a part del que realment li digués): “Veus? Nosaltres no fariem mai amb tu el que heu fet amb nosaltres. És la diferència entre la civilització i la barbàrie”.

I pel que fa als indults no crec que arribin. No solucionarien res a Catalunya i a Madrid, el PP i Vox dinamitarien la cadira de Pedro Sànchez (cosa que per Catalunya no canviaria res com ja hem vist prou…)

Berta Carulla
Berta Carulla
27.05.2021  ·  09:39

El primer d’octubre vam votar i vam guanyar, ja n’hi ha prou de donar voltes a la roda.

maria serra
maria serra
27.05.2021  ·  09:39

Un bon encert Vicent aquesta trobada amb Jordi Cuixart , seria bo que tothom llimes les seves diferències amb una bona conversa, com suposo que vàreu tenir vosaltres.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.05.2021  ·  09:48

EN DIUEN PASSAR PANTALLA…

… O passar pàgina. Volen ser perdonats en una repetició estrafeta de la falsa i cínica reconciliació a l’estil del 78. I el preu d’aquest perdó personalitzat, no oblidem, seria llençar a la paperera de la història l’1-O i amb ell el CxR.

Ara toca la ridícula “autonomia republicana”. El “socialisme” en mans del PSOE i ara la “república” en mans d’ERC es d’un buidatge ideològic de difícil pair… serà un diàleg entre trilers. ¿Ens tornarem a deixar-nos enganyar?

El perdó d’uns pocs, no oblidem els exiliats i els milers de ciutadans reprimits per l’Estat és doncs la torna d’una declaració d’intencions: l’oblit dels anhels populars i el reconeixement de la derrota, la seva, deixant que l’Estat manegui, ara ja sense maquillatge, el 155 consentit. Aquest és el marc del diàleg amb el “gobierno”.

Sort que, ara i aquí, les etapes polítiques són curtes i la nostra persistència llarga…

No us perdeu (i feu-ne difusió): https://m.youtube.com/watch?v=_gqkpRg9arA

josep soler
josep soler
27.05.2021  ·  09:56

La “punyalada al cor” que per alguns va suposar l’abraçada de Cuixart amb l’escurçò franquista de l’Iceta, representa més que un gest de valentia o de tot el contrari, no sé ni m’interessa. El que representa és la celebració de que la contrarevolució contra el Primer d’Octubre s’ha consolidat amb éxit en la creació del nou govern autonomista. Govern que ha passat pàgina a l’empoderament de la ciutadania del Primer d’Octubre.

Uns 10.000 polítics catalans entre electes i eventuals d’entre totes les administracions que han fet de la política el seu modus vivendi, han aconseguit rendir-nos a uns 1.990.000 catalans que vam votar el referèndum per la independència. És una mentida majúscula que 10.000 persones siguin una classe social política, simplement són majordoms en nòmina que reneguen de l’amo de paraula però li paren la mà “de facto”.

La contrarevolució “del passa pàgina” ha estat possible gràcies als periodistes sicaris en els canals de comunicació públics i subvencionats. Per desgràcia, és el cost que també ha de pagar VilaWeb incoporant opinadors professionals del Règim, com en Barnils i l’Odei a canvi de la subvenció.

Cap nació que lluita pel seu alliberament posa a negociar amb l’enemic a majordoms i ostatges presoners.

Ara, els que no ens hem cregut mai als sicaris predicadors ens cal reorganitzar-nos i no ens val ni l’ANC, ni Òmnium, ni polítics i periodistes a nòmina.

Sinn Féin.

Pere Ruana
Pere Ruana
27.05.2021  ·  10:54

No sé, si els presos polítics s’han plantejat el mal que farien a la causa general de l’independependentisme al acceptar l’indult.

jordi Rovira
jordi Rovira
27.05.2021  ·  10:54

Una postdata ressenyable. Tant, que de fet, i al meu entendre, s’entronca amb l’eix central del problema polític que està en el centre de la relació entre Espanya i Catalunya. Una Catalunya que ja és implícitament un subjecte polític propi. Per això l’ús de termes com concòrdia, per citar un exemple velat per la remor d’unes discussions fora de lloc destinades a tapar les raons de fons. En efecte, si l’indult serà o no efectiu, acaba essent el menor dels problemes. Si al possible indult, o a la necessària amnistia se li donarà passada, o com tot indica se li donarà tota mena de discussions polítiques, poc importa. No importa perquè només és remor innecessari, a l’estil de la queixa de l’editorial d’ahir mateix. Una remor que és l’exemple oposat a l’intercanvi que relata la postdata de l’editorial, entre les idees d’uns i altres. Un intercanvi amb prou respecte ( suposo i dedueixo ) i un intercanvi amb prou fidelitat personal i compromís. En fi, allò que es demana a l’ús del què fer democràtic profund i assentat que voldríem d’un país NORMAL, en un entorn constituït, en un entorn amb seguretat jurídica i de drets protegits.
El perdó en forma d’indult, hauria de ser el primer pas al reconeixement de l’Estat ( des del braç del poder executiu ), que tals mesures punitives dificulten més que centren l’Estat de Dret, l’ús normal del govern, i l’aplicació compartida d’una jurisprudència compatible. Una amnistia que hauria de ser el reconeixement de la voluntat de treva per començar unes negociacions ineludibles; perquè cap de les parts ha guanyat i totes han perdut. I amb això mateix resto conscient i confiat perquè hores d’ara, Catalunya ja és una part. Hem perdut la independència ( de moment ) però hem guanyat entitat nacional.
Que aquest moment havia de venir era previsible, tot i que difícil de creure donat el soroll. Que aquest moment assenyala una nova etapa en el procés cap a la independència, no es pot amagar. Ara ve la difícil tasca on les legítimes parts de la nostra nació, han de saber conviure i compartir aquest model de discussions serenes que avui exemplifica aquesta editorial. No és una tasca fàcil, i no ens és una tasca referenciada per l’experiència nostrada. Però no tenim altre camí.

Josep Gualló
Josep Gualló
27.05.2021  ·  11:00

ANEM PER PARTS (COM DEIA UNA LEVADORA)

Començo per la segona. La visita a Cuixart i la posada en comú de les raons de cada un. Cap convens a l’altre pero manteniu l’amistat i la complicitat. Al Sortir
penses (o descobreixes) que aquest és el país que t’agrada i en el qual vols viure. Un país on tots anem a la una.

Ahir deies el contrari. Som un país on els militants i simpatitzants no tenen dret a tenir idees pròpies. Vas triar com a exemple hipotètic una suposició que em va fer enfadar molt “Suposem que fos la Laura Borràs la que hagués triat aquesta versió del himne de Catalunya”. I aqui ho deixo.

Anem per la primera part. Indult és perdó i nosaltres no volem perdó perquè cap dels presos, exiliats i tos els castigats, no han comés cap delicte, volem amnistia i judicis justos per tots els que han intervingut en aquests castics irracionals.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
27.05.2021  ·  11:07

Anem cap els quatre anys de parlar de presos i oblidar que vàrem guanyar l’octubre del 17. I no se on ens porta això, però no per el bon camí, segur.
La dicotomia exili-presó, no va ser una estratègia consensuada, va ser un “campi qui pugui”, una valoració de riscos personal, on cadascú va intentar calcular quin sería el càstig més lleu per els seus interessos personals i familiars. I en algun cas, com el de Junqueras, polítics.
Tots vem viure amb indignació aquella tragicomèdia de judici, legitimat en primer lloc, per els propis jutjats i advocats. Però parlàvem de falsos testimonis i guàrdia civil…
I seguim en això. Ara toca parlar de l’insult (em salta la d, no se qué passa al teclat, deu ser la dignitat que es resisteix). Jo no se si l’han pactat (per la part catalana sembla que sí) o si el concediran o no. Dels espanyols no saps mai fins on arriba la seva arrogància estúpida i dubto que la majoria ho vegi com un acte de poder, per ells guanyar és una altra cosa. Però per mi és una vergonya.
Ni un mot escriuré contra els presos (tret de Junqueras per motius evidents, que tots coneixem o intuïm), tenen dret a actuar de forma privada com vulguin, abraçar icetas o fanals, sempre i quan renuncien a representar ningú i molt menys al país.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
27.05.2021  ·  11:24

Demena perdó quan no ja cap motiu crec que és una rendicio davant del govern central, una mena de escenificació de cara a fora, però res més. Un pais normalitzat els presos politics com els exiliats ja no hi serian ni a la presò ni a l´exili

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.05.2021  ·  11:50

Sabeu quin serà el pròxim tema de “conversació” després de l’inSult? “Nou estatut d’autonomia” i això sí que serà la fi de l’1-O. Només tenim una eixida a curt termini, que guanye a Espanya el PP amb el suport de VOX. El retorn del nacionalisme espanyol desacomplexat i no el nacionalisme aigüerol dels cínics de PSOEPABLEMOS. Els catalans (jo per adopció) només reaccionem a hòsties. I si ens les donen a la butxaca, millor. No perdem l’esperança, la Cort del Regne mai falla.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.05.2021  ·  12:27

Fàcilment es poden trobar fotografies de Gandhi amb el Virrei/governador anglès
Lluís Mounbatten (representant de la reialesa i pedòfil reconegut) amb animades converses o prenent el te.
L’exemple de Gandhi em serveix per dir que el nostre Jordi Cuixart va demostrar que és intel·ligent i molt coherent amb les seves conviccions de lluita no violenta. Penso que hagués estat nefast provocar una gran tibantor amb Iceta. Nefast per a tothom.

Respecte als indults, sent Espanya com és, fa allò que creu millor per la seva integritat territorial (NO vol deixar de ser Espanya i no seria España sense Catalunya) i el resultat és conseqüència d’haver-nos desarmat intel·lectualment durant tres anys amb insults i calúmnies entre politics en lloc de armar i reconfortar la gent amb projectes de País nou socialment avançat (projectes per una Pàtria viva NO SOTMESA).
Molts han/hem preferit deixar la societat en mans de xarlatans descarats sense projecte engrescador… però amb una capacitat inaudita de menysprear, insultant, els polítics que “no són dels meus”.
Aquest desarmament intel·lectual serà cada vegada més manifest si no hi ha una catarsi revolucionària.

He manllevat de V Partal algunes expressions com desarmament intel·lectual en el qual hem participat gairebé tots quan preferiem parlar de Espanya en caiguda lliure en lloc de fer veure A TOTHOM la situació colonial dels Països Catalans.

A TOTHOM perquè si volem ser més del 52% necessitem convèncer gent dels Comuns i PSC.. però sembla que preferim dir-los “feixistes” abans de fer-los reflexionar contra la injustícia històrica de les relacions de sotmetiment absolut.

Montserrat P.
Montserrat P.
27.05.2021  ·  14:53

1. Els indults són un engany. És cert. Tan de qui diu que els vol donar com de qui els demana.
Article excel·lent:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-indults-engany_613814_102.html

2. Demanar o voler els indults: Què passa amb els exiliats? Què passa amb els més de 3000 represaliats? I amb els represaliats pel tribunal de comptes? Carai, se’ls descuiden…

3. Si donen els indults (cosa que dubto) i els presos els accepten, jo no me n’alegraré. La lluita ha de ser pel país i no per uns presos. El dia que el país va canviar la lluita per la independència de Catalunya per la lluita per la llibertat dels presos polítics la va cagar en majúscules i ho segueix fent. Aquí hi ha jugat un paper importantíssim i nefast Òmnium. I ER. Pot ser una equivocació o que ho hagin fet exprés. Jo penso que és el segon.

4. Referent a l’editorial d’ahir (i faig referència també al comentari de Josep Gualló), Sr. Partal vas dir: “Suposem que fos la Laura Borràs la que hagués triat aquesta versió del himne de Catalunya”. Doncs bé la Presidenta Laura Borràs no hagués triat aquesta versió, bàsicament per dues raons: perquè sap ben bé quina és la importància d’un acte institucional com la presa de possessió del càrrec de President i perquè la Presidenta Borràs no desdobla.

ramon boix
ramon boix
27.05.2021  ·  14:56

Es compara aquest indult amb el donat a Armada, Milans,…..i tants d’altres. Motiu: Cap atemptava a la “sagrada” unitat de Ñ. Cap. I tots els altres motius son perdonables si convé al sistema. Però Ñ és intocable. I lo greu és que els catalans i catalanes no veuen això. Ara el tema ja no és la independència, sinó el síndrome d’Estocolm d’alguns que estan a la presó. I així no es alliberarem mai. I els presos faran tota la pena. Simplement un Sánchez i ERC parlen per parlar i enganyar. I si en Sánchez finalment el donés. Difícil. El TC el tombaria. Pobres catalans i catalanes, cal obrir els ulls. I plantejar un camí vàlid. Difícil, sí, però……

Roser Caminals
Roser Caminals
27.05.2021  ·  16:42

Els dos temes de l’editorial, els indults i l’abraçada, estan íntimament relacionats. En Cuixart és un près i la seva actitud està produndament condicionada, com ho estaria la de tots nosaltres. Tal com diu Jaume Vall, “Personalment, que surtin com més aviat de la presó. Políticament, han quedat tots desautoritzats.”
Els polítics lliures no tenen la mateixa excusa. L’amnistia seria una resposta política col.lectiva, que inclouria els exiliats i represaliats, els indults són caritat individual. Alliberar els presos (totalment necessari) no és alliberar el país.
A l’opressor no se l’abraça, se l’odia. Sense violència i amb mètode.

Carles Viñals
Carles Viñals
27.05.2021  ·  18:21

És cert que no pas tothom pot ser Gandhi o Mandela i no ens hem d’estranyar d’això, però sí que ens hauríem de doldre de no haver-ne tingut cap en tota la nostra història, i en especial des de fa quatre anys. Descartant Xirinacs, és clar, que ja es mort i tampoc no li férem gaire cas.

Un Gandhi o un Mandela catalans s’haurien afanyat a refusar públicament la sola idea d’indult com un insult a la seva dignitat, no sense abans haver demostrat davant dels seus jutges una actitid i un capteniment molt diferents del protagonitzat per la immensa majoría dels presos per l’1-O. I si no és així i la seva prioritat és eixir de la presó sigui com sigui i al preu que sigui, millor que mai no haguéssin encapçalat un moviment independentista. Indult acceptat equival a deshonor, i la llibertat d’uns pocs no és la de la totalitat dels repressaliats ni, encara menys, la del país.

La llibertat es guanya amb fermesa d’esperit, lluita i patiment i, qui pensi que el preu és massa alt i no val la pena,, en ben poc valora la llibertat i millor faría esborrant aquesta paraula del seu vocabulari.

Imagineu el territori de l’Espanya castellana amb el nom de Catalunya, amb Barcelona al bell mig; amb la Història intercanviada i amb tot el poder de l’Estat. Poseu després entre l’Aragó, els Pirineus i el mar el nom de Castella i el de Madrid entre el Tibidabo i Montjuïch, però conservant el caràcter i l’esperit de cada poble. No tinc cap mena de dubte que la subjugada Castella sería lliure des de l’1-O del 2017, en el cas, molt improbable, que ens hagués estat sotmesa des del 1714.

Josep Armengou i Feliu (recordin la “gent d’ordre” que era capellà però no un figaflor), ja ens ho deia ben clar:

“… i no són els ideals massa pràctics, sempre limitats per la possibilitat que resultin un mal negoci, el motor de les grans convulsions històriques. L’home no és intransigent per conveniència sinó per convicció. L’Espanya castellana és un poble de conviccions; nosaltres, dissortadament, de conveniències.”

L’ètica i l’èpica són les parteres de la llibertat; l’estética carrinclona i narcissista només serveix per somniar amb ella.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
27.05.2021  ·  19:32

M’alucina que gent com el sr. Benet encara pensin que s’ha de demanar als polítics que es posicionin sobre l’1O, sobre la independència i sobre les seves intencions.

ER ha dit per boca del seu president i uns quants dels seus que no vol la independència en deu o vint anys. La CUP vol un nou referèndum (això vol dir que l’1O ja no val) i Junts que abans volia confrontació, ara ha acceptat dos anys de fer bondat per si cau lo de l”Indult.
Què més voleu aclarir?. Que no us ho han dit prou clar que ens hem de buscar la vida a l’estranger? O rendir-nos, com ells.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies