Tots els estats limiten la immigració. Són tots d’extrema dreta?

  • Com que els catalans no tenim poder de decisió sobre les nostres fronteres, podem menystenir els compromisos morals que prenen totes les societats

VilaWeb

Els sis regidors que Aliança Catalana ha aconseguit a Ripoll han tornat a obrir el debat sobre l’existència de l’extrema dreta a casa nostra, i si això contamina tot el moviment independentista (els cent vint-i-quatre regidors de Vox a tot Catalunya no han creat cap polèmica, perquè els castellans poden votar allò que vulguin sense haver-se de justificar). Si mirem el conjunt del país, obtenir un grapat de regidors a Ripoll i a Vic és un resultat ben minso, però és un avís d’un descontentament social que es va covant a moltes ciutats i pobles.

Aquesta setmana hem vist a les xarxes (i als comentaris dels subscriptors VilaWeb) una discussió encesa sobre què és exactament l’extrema dreta. Com ens recordava ahir Vicent Partal, molts partits populistes europeus, amb la gran excepció de Vox, han abandonat les posicions socialment més reaccionàries per centrar-se només en la immigració. A parer meu, hi ha una característica ben nítida, que és assignar trets i valors als individus segons l’ètnia, la cultura o la religió –i els catalans hauríem d’evitar-ho, perquè precisament també en som víctimes. Ara bé, i ho he escrit abans, no hi ha hagut mai cap intent seriós de debatre la qüestió migratòria, que queda empantanegada per un consens que es troba fora de les coordenades occidentals.

Us proposo un exercici de política-ficció. Imagineu-vos que un polític català, de Junts o d’Esquerra, digués això en públic: “Cal limitar la immigració econòmica a Catalunya, perquè perjudica les condicions laborals de la nostra classe treballadora.” Què creieu que passaria? Hi hauria una explosió a les xarxes socials, llegiríem articles abrandats a tota la premsa, els tertulians es barallarien per qui el denunciaria amb uns adjectius més punyents, els castellans atacarien l’independentisme sencer i l’acusarien de no ser pur i immaculat, i els mateixos companys de partit l’acabarien enviant cap a casa. A la Catalunya actual algú que vulgui controlar l’arribada d’estrangers ha de ser necessàriament un indesitjable, un radical, en fi, un feixista.

Tot i això, la voluntat de limitar la immigració econòmica és la que practiquen gairebé tots els partits occidentals d’esquerres. És la política que han aplicat Justin Trudeau, Jacinda Ardern i Sanna Marin, per dir alguns ídols del món progressista, i allò que sempre han defensat els sindicats nòrdics d’arrel laborista i comunista: que l’entrada de mà d’obra barata perjudica la classe treballadora local. Com us vaig explicar fa uns quants mesos, un equatorià, un xinès o un marroquí que se’n vulgui anar a viure al Canadà o a Noruega té la porta tancada, i no per això considerem que aquests països siguin feixistes. Compte, parlo només de la immigració econòmica, perquè demanar asil polític en cas de persecució és un dret humà, i tothom que ho necessiti hi ha de tenir accés.

La idea que Catalunya ha d’importar treballadors té dos supòsits a parer meu erronis. El primer és el mite antiquat del creixement constant, que sempre necessitem més gent, més cases, més llocs de feina, més turistes, i que només així podrem anar endavant. L’altre és que dóna per bo un model econòmic de baixos sous i condicions laborals precàries, basat en sectors de poca productivitat com ara la construcció i el turisme. Els països occidentals que mencionava ja fan prou amb els refugiats que acullen, perquè l’economia es basa en la indústria, la tecnologia i el coneixement. Tampoc no han de contractar treballadors de la sanitat estrangers quan els autòctons se’n van, ni tenen excedents d’enginyers i científics.

El consens polític i mediàtic dels últims vint-i-cinc anys a Catalunya diu que l’única política migratòria acceptable és obrir portes i que vingui tothom qui ho desitgi, amb el benentès que això no passarà mai. Com que els catalans no tenim poder de decisió sobre les nostres fronteres, podem menystenir els compromisos morals que prenen totes les societats (és el mateix fenomen que fa que tinguem la densitat més gran d’organitzacions pacifistes del món). Ara bé, no sé si aquesta posició pot durar gaire. De moment allò que fem és regalar el consens europeu –que diu que la immigració econòmica s’ha de regular– als populistes i l’extrema dreta, i jo no sé què en penseu vosaltres, però si el debat l’han de liderar Sílvia Orriols i Josep Anglada, potser que ens ho fem mirar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any