Dies enrere llegia un piulet de la directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic que es feia ressò d’una notícia de The New York Times, amb un titular que deia ‘L’escalfament mundial fa realitat enguany la seva amenaça.’ I la directora general hi afegia: ‘Ja podem parlar de present en lloc de futur. El canvi climàtic ja és aquí.’

Que el canvi climàtic és una realitat, ja ben poca gent gosa posar-ho en dubte. Ha passat força temps (trenta anys!) d’ençà que el Dr. James Hansen, va manifestar (el 23 de juny de 1988) davant una comissió del senat nord-americà: ‘S’ha acabat la xerrameca i podem afirmar que hi ha proves contundents que demostren que ha arribat l’efecte d’hivernacle.’

Però el problema no és reconèixer que existeix, sinó actuar per mitigar-lo, tal com es va acordar a París, el 12 de desembre de 2015 i tal com reconeixia Jansen mateix en un acte recordatori del seu testimoniatge al senat, organitzat pel Worldwatch Institute: ‘Si no comencem a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle els anys vinents i no prenem un camí prou diferent, tindrem problemes. Aquesta és la darrera oportunitat’ (Washington, 23 de juny de 2008).

Doncs bé, a Catalunya, fa més d’un any (el 27 de juliol de 2017) que el nostre parlament va aprovar, quasi per unanimitat, la llei 16/2017 del canvi climàtic, que té, entre més, les finalitats següents: ‘Aconseguir que Catalunya redueixi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni’, ‘esdevenir un país capdavanter en la investigació i aplicació de noves tecnologies i reduir la dependència energètica de recursos energètics externs’.

També, el govern català del MH President Carles Puigdemont va aprovar les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica (31 de gener de 2017), que estableix una visió global del nou model energètic, orientat a la sobirania i situant la ciutadania al centre per caminar cap al subministrament d’energia basat al cent per cent en fonts d’energia renovable.

Però d’aleshores ençà no s’observa que s’hagi progressat gaire, a casa nostra, en el combat contra l’escalfament de l’atmosfera, ni en el camí de la transició energètica.

Si una cosa és certa és que amb els instruments heretats de l’autonomisme no anem enlloc. Sobretot perquè són hereus de la visió, estreta de mires, d’un M. H. President que manifestava, sense tornar-se vermell: ‘Per als polítics, la cosa fàcil és dir que el problema de l’energia es pot resoldre acudint a la solar o l’eòlica, però això són bajanades. I són bajanades que han dit alguns polítics molt importants. És clar que la base de l’energia és avui la d’origen tèrmic o nuclear’ (El Noticiero Universal, 29 de maig de 1982, en l’article ‘No podemos volver a los molinos de viento’).

I quins són els instruments que han demostrat a bastament la manca de lideratge per a guiar la societat catalana pel camí de la transició energètica? I per a sortir del parany de cremar materials fòssils i fissionar materials nuclears per disposar d’energia? Doncs són, per una banda, la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, i l’Institut Català d’Energia, actualment adscrits al Departament d’Empresa i Coneixement; i, per una altra, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, avui adscrits al Departament de Territori i Sostenibilitat.

Aquests ens, de bon començament, han anat fent allò ‘de qui dia passa, any empeny’, sense atrevir-se a contradir els senyors (sí, sí, senyors) incendiaris del clima, que creuen que l’energia és un vedat al qual solament ells tenen accés per poder decidir i en el qual el comú dels mortals no tenim res a dir, solament hem de ser els seus ‘esclaus’ (fa anys en deien ‘abonats’, però d’un temps ençà ens han plantat la llufa de ‘consumidors’), pagant els preus fixats per un sistema de mercat dissenyat no pas per servir la societat, sinó per enriquir els senyors de l’energia fòssil i nuclear.

Avui som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de manera molt ineficient per proveir-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte d’hivernacle i radioactivitat) perquè els governs de Catalunya no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per a fer POLÍTICA energÈTICA de debò. Tampoc ni el govern ni el parlament no han creat les condicions per a fer-ne, i encara menys per a fer possible que la ciutadania en fos l’actor principal, tal com passa en alguns indrets d’Europa.

Tenim, aprovades pel govern Puigdemont, les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica, però al govern Torra i al nostre parlament els correspon de fer públic el pla de treball 2015-2025 i la prospectiva energètica de Catalunya 2050, redactar la llei de transició energètica per al desenvolupament sostenible i preparar un nou pla de l’energia amb l’horitzó de l’any 2030, tal com determina el pacte, aprovat ja fa disset mesos. I amb això no n’hi ha pas prou, perquè s’ha de crear el marc polític i administratiu per a possibilitar que la ciutadania procedeixi a una apropiació social de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics (altrament dits, energies renovables).

Tenim plenament vigent la llei catalana de canvi climàtic, aprovada pel parlament sota la presidència de la MH Carme Forcadell, però tinc la impressió que ni el govern ni el parlament no fan allò que caldria fer per desenvolupar aquesta llei pionera, que ha estat lloada arreu.

Trencar la inèrcia del passat és la primera cosa que caldria, si es vol fer un tomb a la situació present, que fa que Catalunya sigui molt i molt lluny de poder fer honor a la directiva europea del 20-20-20.

Atès l’interès estratègic per al país que implica l’energia, en nom del Grup de Treball de Política Energètica per a la Catalunya 100% Renovable (GTPE), em permeto de fer una proposta que crec que podria ajudar-nos a començar a fer camí per assolir la transició energètica (TE) que el país necessita urgentment: que la presidència de la Generalitat es faci càrrec de liderar políticament la TE.

Si proposem que la TE sigui impulsada des de la presidència de la Generalitat és perquè afecta tota la societat i tots els departaments del govern, encara que a molts no els ho sembli. Aquest lideratge hauria d’implicar abastar tota la transversalitat que convé a la TE, que es faci amb participació dels ciutadans, que sigui distribuïda arreu del territori català, que faci realitat el dret de captar, transformar i usar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics com un dret dels ciutadans de Catalunya i que tingui un impacte, tant ecològic com econòmic, molt positiu en l’entorn social català.

I tot això hauria d’anar acompanyat, sens dubte, de la creació d’una Agència Catalana de l’Energia (a imatge de l’Agència Catalana de l’Aigua), empresa pública encarregada de dur a terme la política del govern en matèria d’energies renovables, eficiència energètica i canvi climàtic, finançada per impostos a la generació i ús de les energies brutes, fòssils i nuclears.

Les oportunitats que obre la TE a Catalunya són immenses, des de desenvolupament de tecnologies fins a la seva aplicació, passant per la creació de nous sistemes de generació, distribució i ús i, naturalment, la creació de molts llocs de feina, a més a més de grans estalvis i beneficis econòmics, ecològics i socials.

Una mostra de tot això es pot veure a TE21 – transició energètica a municipis i comarques, un enorme treball de compilació de dades i d’anàlisi fet per un grup pioner i experimentat de persones, on es quantifica tot plegat (inversió, estalvis, espai necessari, llocs de feina, etc.) en uns informes detallats: del nivell municipal fins al nacional, passant pel de comarques, vegueries i províncies.

Alguns sectors de la nostra societat ja empenyen la TE, però cal el ferm lideratge del govern.

Si us plau, president, pel bé del país i de la ciutadania, present i futura, lidereu la necessària TRANSICIÓ energÈTICA de Catalunya!

Pep Puig i Boix, doctor enginyer industrial

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb