L’esquerra espanyola no sap sumar

«Crida molt l'atenció que tothom estiga d'acord que el govern de Mariano Rajoy és el pitjor govern possible i, en canvi, no es trobe la fórmula de substituir-lo»

Vicent Partal
Vicent Partal
13.06.2017 - 05:31
Actualització: 13.06.2017 - 07:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui Podem presenta al congrés espanyol una moció de censura contra el govern del PP, una moció condemnada a acabar en no res. Pablo Iglesias diu que en realitat la moció significarà una derrota parlamentària però que, de fet, serà una victòria política. Podria ser-ho, però ja ho veurem. Em sembla que el PP atacarà amb una fúria inusitada i voldrà portar el debat del terreny de la política al fangar més sensacionalista. Si la moció de censura a la comunitat de Madrid és un avís del que podem arribar a sentir aquests dies ja podem preparar-nos per netejar les orelles una volta s’haja acabat el xou. En el fang voldran que muira la política.

Muira o no, d’entrada una cosa és ben manifesta: la impotència de l’esquerra espanyola. Crida molt l’atenció que tothom estiga d’acord que el govern de Mariano Rajoy és el pitjor govern possible i, en canvi, no es trobe la fórmula de substituir-lo. Un govern aritmèticament feble i políticament indefensable es manté en el poder a Madrid, avui, bàsicament perquè els altres no són capaços de posar-se d’acord sobre la manera de tombar-lo. El PSOE, Podem i els grups nacionalistes podrien formar una majoria parlamentària. Però quan el PSOE ho pot fer es nega a pactar amb Podem i pacta amb Ciutadans i quan Podem ho pot fer es nega a pactar amb el PSOE o proposa mocions de censura condemnades al fracàs. I així van fent els uns i els altres i deixen fer Rajoy i els seus 134 escassos diputats.

El contrast és evident. No parle del Principat, on només l’excepcionalitat del moment permet que des de la democràcia cristiana a l’anticapitalisme puguen compartir terrenys de joc. Però sí que parle, per exemple, del País Valencià, on totes les enormes dificultats per a crear una majoria alternativa han estat superades per tal de foragitar el PP de les institucions. I què ho fa que entre nosaltres l’acord siga possible i entre ells no? Pregunte. Perquè ara com ara l’única evidència és que l’esquerra espanyola no sap sumar. Lamentablement.


[Bon Dia] –Molt interessant el tomb argumental del govern espanyol sobre la reacció de l’estat al referèndum. Observeu que abans de l’anunci de la convocatòria tot era amenaçar que immediatament prendrien mesures i ara, ahir ho va oficialitzar Soraya Sáenz, diuen que cal ser molt ponderats i no prendre mesures perquè els independentistes voldrien això. Molta cridòria, però poca acció.

–El comissari Villarejo, organitzador de la ‘policia patriòtica’ de Fernández Díaz, va ser encausat ahir per una jutgessa de Madrid arran de l’apunyalament d’una metgessa al mig del carrer. El cas és estrepitós perquè, segons la doctora, quan va ser apunyalada Villarejo li va dir que Javier López Madrid la volia callada. López Madrid és el famós ‘compi yogui’ de Letizia, encausat per les targetes black i l’operació Lezo. No podeu negar que l’afer, d’entrada, no done per a una novel·la…

–Apunteu-vos la nova paraula: Brexodus. En vista que el Brexit és inevitable i després de veure que les eleccions no aclarien com s’ha de dur a terme, molts professionals i empreses comencen a pensar d’abandonar Londres per instal·lar-se a la Unió Europea. I el fenomen ja té nom: Brexodus, una contracció ben trobada de ‘(Gran) Bretanya’ i ‘exodus’…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
12.06.2017  ·  22:15

I tant que saben sumar, estimat Vicent. El problema és que són l’esquerra que són, i sobretot que són espanyols. Per això, si poguessin, el PSOE pactaria amb C’s abans que amb ningú més. I per això també Podemos “odia” més el PSOE que el PP, a qui considera l’adversari natural. Sí que saben sumar, el problema és que tots fan unes sumes molt diferents a les nostres.

Josep Usó
Josep Usó
12.06.2017  ·  22:29

Sembla que Podemos està dirigida per personatges provinents de la tradició comunista. I aquests sempre estan disposats a dividir-se en grups més o menys “purs”. I, d’altra banda, el seu pitjor enemic son els socialistes, que no s’oposen tant com cal a la “dreta”. Pel que fa al PSOE, sembla que només els queda el principi i el final de les sigles: Partido Español. No sembla que es vagen a aclarir, perquè no parlen. Només s’insulten a travès d’intermediaris. El que cal és apurar el poc temps que resta. El País Valencià és un exemple de diferència amb Espanya. I, fins la Mónica Oltra se n’ha hagut d’escoltar per part del senyor Iglesias de la mida de fer de crossa del PSOE. Quan ell, a Espanya, exerceix de crossa del PP. No cal dir res més. Per al final de setembre, només resten 109 dies.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
12.06.2017  ·  23:39

El fet que les diferents esquerres competeixen entre elles per l’hegemonia és un factor important. Però jo hi afegiria un altre: la manca d’allò que en anglès es diu ‘sense of urgency’, el sentiment d’emergència. Aquí, a Catalunya, s’han assolit pactes entre partits diametralment oposats perquè tothom està d’acord que la situació del país és crítica i cal sentit d’estat. Cal fer un país nou. A Espanya, tot i que la situació també és crítica, el país (l’estat) ja existeix i demà tornarà a sortir el sol. Ningú no sent l’urgència de bastir pactes amplis per fer fora el PP, que la toxicitat del qual, ja ho he escrit abans, hauria d’alarmar els propis espanyols.

jaume vall
jaume vall
12.06.2017  ·  23:56

Si ens preocupem d’unitat, i ens fixem en el nostre país, avui ha anat molt bé. Que un no-independentista i les seves confluències hagin notat l’escalf dels independentistes quan va a un tribunal espanyol, de moment és un punt al nostre favor.
Continuo pensant que el Sí al referèndum és el més important, però no el més urgent. El que de veritat ens correspon assegurar amb la màxima urgència és garantir que es celebrerà. Que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes, FACI EL QUE FACI l’estat espanyol. “Del enemigo, el consejo” diuen en castellà. Bé, jo en faig una adaptació : “De l’adversari, l’avís”. Avui al programa 8aldia, a la tertúlia d’en Cuní, hi parlava el notari J.J. López-Burniol. Ha assegurat que, tenint en compte la contundència de les afirmacions de Rajoy i de la Soraya, “No habrá referèndum”, està convençut de que no permetran que n’hi hagi. Per sentit d’estat, perquè no es poden permetre una altra vegada, com el 9/N, que l’autoritat i el poder de l’estat no s’apliqui en un territori. És reconèixer que no és té sota control, per tant, que dit territori actua independentment. Aquí rau el quid de la qüestió. Si hi ha urnes, nosaltres votarem. I això, independentment del percentatge (si és raonable) i del resultat (que serà positiu), ja REPRESENTA LA VICTORIA del sobiranisme. “Ells” mateixos ho reconeixen. Els fa pànic que el poble català torni a desobeir l’estat espanyol
És la meva opinió que els esforços han d’esmerçar-se en garantir el procediment legal, -temes logístics- la cobertura dels funcionaris, -imprescindible tenir la jerarquia dels mossos- , i la idea inexorable de la celebració -perquè els del No ajudin a legitimar el procés-.
Si hi ha urnes, guanyem. Si no hi ha urnes, costarà déu i ajut convèncen’s que s’ha fet tot el necessari per ser dignes del moment, ara que tenim el cel a tocar dels dits.

Joan Ortí
Joan Ortí
13.06.2017  ·  01:43

El PSOE està en plena remodelació interna i recomponent el discurs creïble que demanen les bases, en tot això; Podem, te poca volada i aprofita l’avinentesa per tenir publicitat i fer-se veure.
Estem molt lluny per tal que la democràcia recuperi el seu paper.
Els vuitanta anys de dictadura han malmès el discurs de l’esquerra i l’han convertit també amb un segment mes de la dreta, perquè tota l’estructura global d’Espanya estava sotmesa amb la corrupció.
Consolidar una democràcia de qualitat costarà encara força temps, i la funcionalitat, -com a mínim-, d’un estat plurinacional requerirà molta saviesa i un país de toros, pandereta i amnistia fiscal, ho te molt complicat.
La conjuntura i les circumstàncies del País Valencià requerien i permetien un govern d’aliances; a nivell estatal, conjunturalment, crec què no és donen les circumstàncies per una majoria absoluta que foragiti al PP.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
13.06.2017  ·  01:44

L’esquerra espanyola no sap sumar, per que no vol.

No vol adonar-se de que viuen en un país on la majoria son de dretes.

No vol adonar-se de que ells son la minoria, i si Catalunya s’independitza, encara seran més minoria per que no podran comptar amb l’esquerra catalana.

Això els fa posicionar-se en contra de la independència de Catalunya i alinear-se amb la dreta espanyola, tot i que diuen defensar el dret a decidir. Quina incoherència.

Voler ser i no poder, tenir gana i no poder menjar per que si menges t’aprimes.

Pobrets els planyo.

Tenen un greu problema.

L’única solució que els veig és emigrar a la República de Catalunya i poder sumar-se a les esquerres catalanes.

Jordi Carbonell
Jordi Carbonell
13.06.2017  ·  01:45

No, no és que l’esquerra espanyola no sàpiga sumar, sinó que el PSOE ja no és un partit d’esquerres.

Si el jutgem pel seu comportament, s’ha convertit en un partit de centre dreta (de jacobí ja n’era) que dóna suport al govern del PP per tal de mantenir les seves elits en les esferes de poder i evitar que la fiscalia li aixequi més cassos de corrupció.

Perquè l’esquerra aprengui a sumar, cal que, igual que a Catalunya i a França, el socialisme quedi arraconat.

Un partit amb dirigents (Balmont aquest matí) que fan declaracions estentòries i ridícules per no reconèixer la realitat del seu país, no té raó d’existir.

Ells no es poden entendre com ho fem aquí perquè per sobre de tot manen els interessos de partit. Formen part de la indústria de la corrupció.

Per altra banda, PSOE i Podem volen mantenir la unitat d’Espanya. Pedalant dins d’una roda sense poder-ne sortir. Mai no acceptaran ser els primers de reconèixer el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.

L’esquerra espanyola aprendrà a sumar quan desaparegui de l’equació el PSOE i Podem accepti que Catalunya és un subjecte polític de ple dret. Quan Catalunya sigui independent, ja no tindran aquest problema i serà més fàcil que les esquerres s’entenguin.

Josep Martin
Josep Martin
13.06.2017  ·  01:46

El que passa és que Espanya no “vol” (vol) sumar.
Des d’abans del 1714 tenen clar que no poden perdre la batalla de Catalunya de cap de les maneres.
Per tots els partits, el PP o el PSOE són una garantia absoluta de que el 1714, amb genocidi inclòs, serà perpetuat per sempre.
I no volen posar Espanya (la unitat i els presupostos) en perill de quedar debilitada sense el seu Nord-est.

Tots els equilibris a la hora de sumar estan subordinats a la qüestió catalana. Tots. Tots. Feu memòria i ho veureu clar.
Tant Podemos com el PSOE prefereixen perdre a que es qüestioni Espanya. Per això no volen sumar. Ni sumaran mai. Saben que ens tenen agafats pels collons tal com va tot des de la Transició.

La demanda nostra de llibertat és per a ells, només una anécdota que aviat es volatilitzarà.. i mai sumaran si poden debilitar Espanya en aquest aspecte.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
13.06.2017  ·  01:46

És evident que l’esquerra espanyola no sap sumar ni sap pactar. Si no pensessin tant en el partit i més en Espanya, l’acord ja seria un fet però ara per tu o ara per mi, la feina aturada. És una veritable llàstima que podent fer fora a un govern ple de corrupció i totalment autoritari, no ho facin. I precisament això els defineix: una colla d’ineptes.

Aquí es veu la diferència entre Espanya i els Països Catalans, com assenyala el Vicent; nosaltres hem prioritzat el país i hem hagut de saber pactar per aconseguir un fi comú. Sabem que pactar vol dir renunciar a alguns principis i dogmes i deixar de pensar en el partit i pensar en el país, i si s’està, està convençut que l’objectiu s’ho val, cal fer aquest esforç.

Aquí ho hem sabut fer i allà no. És així.

Joan Guasch
Joan Guasch
13.06.2017  ·  01:47

Hi ha una cosa que no es té en compte i és el substrat cultural i social de cada grup humà. En el cas català cal bussejar fins els Ibers i encara més enrere. Tot i la irrupció del model de Roma, el substrat no va desaparèixer del més pregón de les persones. I la irrupció d’altres pobles europeus es va trobar, sense saber-ho, aquest substrat. I la conquesta castellana també se l’ha trobat i només el sap combatre amb violència, perquè el seu substrat és un altre. L’espai físic, el clima, l’accés o no al mar, la proximitat entre els pobles… un munt de factors que modelen la manera de ser dels grups humans. Per això, tant catalans com valencians com illencs, tot i ser pobles guerrers, havíem après a tractar amb forasters i a pactar amb els veïns, a més de viure en llocs de clima benigne. Si anéssim a l’arrel més profunda, fins i tot de milers d’anys enrere, hi trobaríem explicacions raonables al comportament col·lectiu. Per això Castella (ara Espanya) és com és i no la canviarem i Catalunya o València són com són.

Oriol Agell
Oriol Agell
13.06.2017  ·  01:47

Sembla que d’una banda no sap sumar, però de l’altra ja ha après a dividir.

David Valls
David Valls
13.06.2017  ·  01:48

L’esquerra mai no ha sabut sumar, mai.

Anem a l’origen. Parlant teòricament, un és d’esquerres per que els seus pares són treballadors, i la esquerra afavoreix els treballadors, ajuda els treballadors perque els empresaris ja duen una bona vida, de forma que: tothom viu millor. Pel cantó contrari, una persona és de dretes perque els seus pares són empresaris, si el govern ajuda els empresaris aquests creen feina, ells viuen bé i els seus treballadors tenen feina: tohom viu millor. Això no m’ho invento jo, això és així, està demostrat.

com pot ser que en un mon amb 20% d’empresaris i un 80% de treballadors guanyi la dreta ?

un dels factors més importants és que dreta n’hi ha una, i més a Espanya; i ho hem pogut veure en tota la seva evolució. Quan jo era petit hi havia els comunistes, els socialistes, els republicans, i molts més partits d’esquerra. Pel cantó contrari, hi havia les jons, la falange, alianza popular i alguns més.

La grandesa de la dreta espanyola, i la seva gran vergonya, ha estar unirse tots en un partit de centre, teòricament és clar, que inclou feixistes, fascistes, falangistes, neonazis, franquistes i tota la sarta de sàtrapes adjacents, a més de pocs moderats (i malmirats pels seus covotants).

Els d’esquerres ens hostiem entre nosaltres, la broma del “frent nacional de Judea” dels Monty Python no es casual. Totes, TOTES, les repúbliques espanyoles han mort per desavenences entre els partits d’esquerra.

Tal com està la situació a Espanya, és de calaix unir-se per treure els cacics paràsits que (i això ja no són càbales, és la realitat pura i dura) han desvalisat el país. Completament. De dalt a baix. No han deixat pràcticament res de peu i tot i així encara continuen robant el poc que en queda.

Però que fem?

el que hem fet tota la vida els d’esquerres, veure al company com a enemic i al rival com a invencible.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
13.06.2017  ·  01:49

Doncs perquè tots plegats són una colla d’aficionats convençuts de ser grans estadistes i perquè, per dir-ho amb franquesa, a Madrid la sinceritat ni hi és ni se l’espera. D’aquí a cinquanta anys es filmaran comèdies absolutament delicioses sobre aquest caos, però pels que ho hem de viure és molt, molt lamentable. “Mals actors, mal teatre!” (Lluís Llach).

Josep Planas
Josep Planas
13.06.2017  ·  01:49

Tant de bo si l’exemple del País Valencià en ajudarà a avançar, perquè a les Illes fer-lo fora ens ha dut a la política de repetir els errors del passat.

Antoni Oller
Antoni Oller
13.06.2017  ·  07:09

Des d’un punt de vista egoista, no comparteixo l’ultima paraula de l’editorial: “lamentablement”. Si m’ho miro fredament, estic content de que segueixi el PP contra tota adversitat. Per què? Perquè estic convençut que el dia 1-O (que cada dia que passa dubto menys que efectivament hi haurà urnes), més d’una i més de dues de les paperetes del SI que hi haurà dins les urnes, de fet tindran gairebé tant de NO a Rajoy com de SI a Catalunya independent… i que així sigui!

David Badia
David Badia
13.06.2017  ·  09:16

Avui día el PSOE no es ni socialista ni obrer, es un partit que les seves sigles poden ser PNE ( Partit Nacionalista Español) com el PSC ni es socialista ni es català. El trident que formen PP, PSOE i Ciudadanos en recorda el partit PRI mexica que va governar i va estar en el poder quasi 50 anys.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.06.2017  ·  09:23

Avui l’editorial té un perfil baix de conceptes, amb significats que caldria explicar. Hem quedaria amb els comentaris d’en Joan Guasch i l’apunt d’en Pere Ametller.

Ser d'”esquerres” no vol dir “tu ja m’entens”, avui no vol dir res, és una ideologia desdibuixada que permet “casar” justícia social amb l’antidemocràtica posició (disfresada o no) de prohibir el referèndum. A Espanya hi ha una “esquerra” antidemocràtica i l’altra (algun bocí en queda) , en el mateix sac. Han de sumar? Què és sumar en política ? Arribar a pactes. I aquí estic amb en Joan Guasch, la cultura del poder de la Ibèria interior és: o imposo els meus valors innegociables a sang i foc o perdo. Les sinapsis dels seus cervells són forjades amb ferro a diferència de la ibèria perifèrica adaptada històricament a la guerra de guerrilles davant dels poderosos. Això no va de matemàtiques va de cultura política i vé de lluny.

Josep Salart
Josep Salart
13.06.2017  ·  09:44

Crec que serem un estat independent i això farà obrir els ulls als espanyols. Avui, no hi ha cap partit polític que faci rés per ells, viuen estafats políticament, adormits per televisions i premsa al servei dels que manen. Per això no diferencien de qui mana i de qui governa. Els que manen, no els importa gaire qui governa, son seus. I qui governa, només pensa amb l’amo, amb la porta giratoria i les prebendes. La vida laboral-política es curta.
La gent que viu a Espanya, segur que la majoria sense coneixre’m, m’odia per ser català i a mi ells, em fan llàstima pobrets, perque no s’enteren de rés..
Aviat començaran a obrir els ulls…..

Pep Agulló
Pep Agulló
13.06.2017  ·  10:28

Matemàtiques a l’espanyola: La unitat d’Espanya suma. La democràcia resta.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
13.06.2017  ·  11:09

Atenció, benvolgut director. Perquè el discurs de Montero aquest matí al faristol del Congreso, enorme, llarguíssim, amb moments vibrants (a l’espanyola i a la catalana), immensament carregat de llistes de delictes i de delinqüents confessos, ben explicats,….lluny de posar encara el PP fora del poder, matemàticament parlant, el comença a minar de manera clara.
El PSOE té un problema gros amb aquesta moció de censura.
Des de Catalunya, només pot ajudar a reforçar les nostre tesis i accelerar el nostre alliberament.
Ningú a la pell de brau farà vacances normals, aquest estiu a punt d’entrar.
No menystinguem pas aquesta moció de censura. L’esquerra pot parlar llarguíssimament.
Aquesta és la diferència d’aquests dies.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.06.2017  ·  11:56

M’agrada que Joan Guasch digui “Castella (ara Espanya)”.
Existia Castella. I el regne i el rei de Castella van perpetrar un genocidi absolut contra Catalunya, la seva gent, les nostres avançades constitucions (Sempre van ser Constitucions en plural) i la nostra cultura.
“Espanya” encara no existia com a tal i es va anar configurant posteriorment al genocidi a cops de absolutisme i corrupció.

Ramon Sans
Ramon Sans
13.06.2017  ·  12:16

HACE AÑOS LO QUE EN LONDRES ERA IZQUIERDA , EN BELFAST ERA OPRESIÓN , lo que en Whasington son democratas consolidados , en Bagdad OPRESORES Y TORTURADORES …

LO QUE EN MADRID ES UN ESTADO DEMOCRATICO en la periferia se comporta como un ESTADO TOTALITARIO con unas libertades “permitidas o no ” según convenga y según días o temporadas …. la lista de vulneraciones democráticas es larga , desde escuadrones de la muerte Gal tripleA , Batallon vasco español , el rondin antimarxista … etc etc … HASTA PROHIBIR “en democracia” PARTIDOS POLÍTICOS QUE RECIBIERON MEDALLAS POR LUCHAR CONTRA HITLER LIBERANDO PARIS … A.N.V. eso si , APAÑANDO TRIBUNALES ( EL DE ESTRASBURGO INCLUIDO) .

LAS IZQUIERDAS , NO SON IZQUIERDAS PARECIDAS QUE PERMITAN JUNTARSE FACILMENTE Y NO QUEDAR COMO EL AGUA Y EL ACEITE , PORQUÉ SEGÚN TERRITORIOS TIENEN UN CORPUS DIFERENTE ,

Psoe es izquierda en Andalucia, ¿pero en Catalunya? ¿ y en Navarra que estaban con UPN ? ¿ y el psoe de Lérida que está con Ciudadanos???

La misma cosa vista desde el centro puede tener una sonrisa y vista desde la periferia ser percibida solamente como una mierda,

Sino que se lo pregunten a los vascos como veían el PSOE DEL GAL mientras en Madrid se invitaba a l fiesta de la constitución a un BARRIONUEVO YA CONDENADO POR SECUESTRO Y TORTURAS …. Y ERA DE IZQUIERDAS EL TAL BARRRIONUEVO , DEL PSOE ….

¿PODRÍAMOS SUMAR LABORDETA , IDIGORAS , O OTEGI CON ESA IZQUIERDA ESPAÑOLA CENTRAL ??? AGUA Y ACEITE.

Joan Salabert
Joan Salabert
13.06.2017  ·  13:33

I quan arribarà a sumar per a canviar la constitució espanyola i reconèixer nacions i drets a l’autodeterminació?

Antoni Morell
Antoni Morell
20.06.2017  ·  12:35

L’aritmètica es la branca de les matemàtiques que tracta de les propietats de certes operacions amb nombres. Pels matemàtics professionals és sinònim de teoria dels nombres sencers, relacions amb nombres primers, divisibilitat i la resolució d’equacions. El símbol del conjunt d’aquests números és N.
La SUMA de que parla en Vincen no és de números NARTURALS: que són els ENTERS (en castellà ENTEROS, sense fissura ni doblec, ferms d’una peça…).

Cal entrar en una altra branca: els números RAJIONALS (no confondre amb racionals ni regionals). Matèries molt allunyades de les circumvolucions cerebrals (?) d’un Registrador de la Propietat habilitat de President de Govern)
ENTRANT EN MATERIA
1- Si al SIMBOL del tots nombres naturals (N) li afegim un zero a la dreta (0) i, per equilibrar-ho, un altre (0) a l’esquerra i queda: ONO… Ja tenim el primer element de la serie Rajoniana: Allò que segueix sempre a un SI… ONO.
2-El segon es una correcció de l’anterior. Cal evitar qualsevol element esquerrà, ni que sigui un zero a l’esquerra. Aaixí surt: NO. … Resposta automàtica a qualsevol demanda que soni en català.
3-La branca dels imaginaris (aquells que elevats al quadrat resulten nombres reals (positius i negatius). Són el fort dels Rajonians. Sempre tenen el component i (i minúscula, i² = -1).
Veiem que la negació i la irracionalitat van juntes (hi ha altres interpretacions a la i: il·legal, impossible,..)
4-Ampliant l’horitzó dels nombres naturals amb els imaginaris, arribem als nombres complexos. El nivell TOP de la ciència numèrica Rajoniana.
5-Aquests nombres s’expressen en la forma: z = a + bi, on a i b són nombres reals i: i² = -1.
Ara cal aturar la classe perquè, es l’hora del recreo. Curiosament els alumnes sempre demanen fer una sessió de repàs amb el Professor Bàrcenas. Ningú sap de quins números parlen, però tornen molt reconfortats i, sempre amb alguna llaminadura a la boca.
Mai han pogut arribar més enllà dels complexos. No crec que d’això en tinguin la més mínima idea ja que, sense complexos, s’apoltronen i es posen a somiar amb Paradissos. Llavors ja no els parleu de feina.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies