Fa un any, l’Alexandria era una simpàtica cambrera llatina a la cèntrica taqueria Flats Fix de Union Square, al cor de Manhattan. Ara, Alexandria Ocasio-Cortez és la flamant candidata del Partit Demòcrata a diputada per un dels districtes de la ciutat dels gratacels. Ocasio-Cortez es va enfrontar a Joe Crowley, diputat d’ençà del 1999 i un dels puntals de l’aparell del partit que va apostar per Hillary Clinton en comptes de Bernie Sanders fa dos anys.

La jove Ocasio ha guanyat la campanya de les primàries demòcrates perquè ha recuperat el programa demòcrata de sempre: salut i feina per a tothom. Una proclama molt simple, però que la direcció del partit no va aplicar quan va poder, durant els mandats d’Obama o Clinton. Per què Obama no va estendre el servei de salut Medicare a tota la població?, es preguntava l’Alexandria. Per què?, li responien els votants. Potser no s’hi va atrevir? Us sona la història?

Tot i que Donald Trump va convertir el lock her up (‘empresoneu-la’) en el seu eslògan no oficial de campanya contra Hillary Clinton, és cert que els Estats Units encara són més civilitzats que Espanya i no s’hi fica gent a la presó per haver fet referèndums. Tanmateix, la decepció i desorientació de les bases demòcrates amb un partit incapaç de fer front a les bogeries del president és prou similar al desconcert del votant sobiranista amb l’aparent normalitat amb què els seus partits afronten les eleccions municipals.

‘Demanarem un referèndum pactat’, diuen els de Quim Torra. ‘No som prou, hem de convèncer’, diuen els de Junqueras, que, a més, es reivindiquen com a executors gairebé únics del primer d’octubre quan les urnes les va haver de comprar un particular. ‘No defalliu’, diu Puigdemont d’Alemanya estant, mentre amb la boca petita reconeix que es va equivocar no defensant la República ni mig minut.

Mentrestant, els partits sobiranistes es barallen i van regalant punts a les enquestes, i l’espanyolisme arrasa el país i ens porta al ridícul internacional. Per què els jocs de Tarragona han estat un fracàs? Perquè l’espanyolisme de casa nostra sempre fracassa quan prova de construir un projecte ambiciós, perquè l’ambició a casa nostra sempre ha de demanar permís. També l’espanyolisme light que proclama ‘Madrid és la nostra capital’ mentre juga al socialisme de sofà i bloca la capital de debò a còpia de moratòries.

Per això calen primàries. No per a forçar una unitat artificial, no per a muntar l’enèsima candidatura d’hiperventilats. Calen primàries per a elegir els millors candidats, ni més ni menys. És a dir, els candidats que permetin de recuperar les quatre capitals i les principals ciutats del país amb un projecte que les situï com a jugadores principals del tauler internacional. No per essencialisme, no per nacionalisme, sinó perquè l’independentisme és l’únic àmbit polític que construeix un futur amb grandesa i no demana permís.

D’aquí a poc, prèvia ratificació dels socis, l’Assemblea Nacional Catalana, d’acord amb el col·lectiu Primàries per la República i amb tothom qui s’hi vulgui sumar, obrirà el procés de primàries. Cal que ens hi apuntem, perquè com més votants siguem més costarà als partits tradicionals d’oposar-se a allò que ja és inevitable: la recerca dels millors candidats per a guanyar.

Com més candidats s’hi presentin, també dels partits, més probabilitats tindrem que guanyi, aquí també, una i moltes Alexandria Ocasio-Cortez. Moltes Alexandries que parlin clar, que no ens tractin com a adolescents i que aprenguin del fracàs del 2017 per a triomfar el 2019.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]