25.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 26.06.2020 - 07:37
Claude Lévi-Strauss, aquell gegant intel·lectual que, quan no era fàcil, ens va ensenyar que ser diferent no equival a ser inferior, deia sempre que la cosa important a la vida no és encertar les respostes sinó encertar les preguntes. Fer les preguntes correctes en cada moment.
Ahir al congrés espanyol es va votar la sol·licitud del Tribunal Suprem de jutjar la diputada de Junts per Catalunya Laura Borràs, acusada d’irregularitats administratives en l’època que dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Com era de preveure, tot el bloc nacionalista espanyol, de Vox al PSOE, va votar a favor que fos processada i Junts per Catalunya es va quedar sola votant-hi en contra, amb el suport del PNB i prou. La resta del bloc independentista, Esquerra Republicana, la CUP i Bildu, a més de Compromís, van decidir d’abandonar la sala per a no votar, un gest estrany, poc usual. Aquest gest ha motivat una reacció d’incomprensió i en molts casos de rebuig que clarament ha superat els límits ideològics o electorals de Junts per Catalunya. Fa la sensació que l’intent d’instrumentalitzar electoralment l’afer se’ls ha girat en contra, a Esquerra i la CUP. Crec que, sobretot, perquè es fa molt difícil d’entendre el confús argumentari que han volgut desplegar com a explicació del seu capteniment.
Primer han enarborat la bandera del combat contra la corrupció per a justificar que no podien oposar-se al processament. Amb això insinuaven, encara que amb molta cura de no dir-ho, que Borràs havia comès unes irregularitats que podrien ser considerades corrupció. Però aquesta és una posició que no és consistent amb el gest d’abandonar l’hemicicle. Si ERC i la CUP creuen de veritat, i malgrat tot allò que s’ha explicat, que Laura Borràs és una corrupta, aleshores haurien hagut de votar a favor del processament, no anar-se’n. Anar-se’n és desentendre-se’n, desentendre’s d’un possible cas de corrupció. I com pots presentar-te com a campió de la lluita contra la corrupció, vuitanta anys no-sé-què i després no anar a totes contra la corrupció, sinó seleccionar quina posició prens d’acord amb l’interès polític del moment? No és gens coherent això.
Després ERC i CUP han dit, per justificar el gest, que el seu vot no era determinant, un argument irrisori i profundament antipolític. Preocupantment antipolític. Perquè a Madrid, gairebé mai, qualsevol altre vot que no siga el del PSOE i del PP no és determinant. I què hauríem d’entendre si acceptem aquest argument? Ens diuen que quan el vot no és determinant es pot renunciar a la política, es pot no participar en l’acció política, anar-se’n de l’hemicicle i deixar, doncs, sense representació els qui t’han votat?
Una variant d’aquest argument ha inclòs el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona, indicant que JxCat en realitat no hauria de demanar el vot negatiu a ERC i a la CUP sinó als seus socis socialistes de la diputació. Però la lògica de l’argument torna a ser estranya. Seria molt raonable –i tant com ho seria!– que Junts per Catalunya reclamàs al PSC el vot en contra del suplicatori i estic absolutament d’acord que allò que va passar ahir hauria de menar al trencament de l’infame pacte a la Diputació de Barcelona. Però per quin motiu això hauria de justificar l’abandonament de l’hemicicle d’ERC o la CUP? Quina relació té l’una cosa amb l’altra? Que aquests dos partits no tenen autonomia ni pensament propi? I encara més: aquest argument ens suscita el dubte sobre què hauria passat si el PSC hagués votat que no. Llavors ells haurien votat que no? O se n’haurien anat igualment? I, en qualsevol cas, com pots intentar de justificar la teua posició basant-te en allò que farà un tercer?
Finalment hi ha l’argument més insòlit de tots i el que crec que indigna més. I amb més raó. És el de parlar del processament de Laura Borràs com si ella tingués cap possibilitat de rebre un judici just. I ací l’embolic de la CUP i ERC ja assoleix proporcions grotesques i molt lamentables. Perquè són capaços de dir en la mateixa frase que Borràs no tindrà un judici just però que ha de donar la cara davant el tribunal i aclarir què ha fet. Seria còmic si no fos tràgic. Si és evident que Laura Borràs no tindrà un judici just, com li pots demanar que comparega? Que no hem après què és la guerra judicial (lawfare) i no hem viscut la tasca de decapitar l’independentisme que manté a la presó mig govern, la presidenta del parlament i els dirigents de la societat civil i que té en processos diversos prop de mil persones pendents de la justícia espanyola?
Alguns dels agitadors mediàtics principals d’ambdós partits, que han renunciat a fer política en aquest cas, s’han indignat estrepitosament quan algú els ha expressat arguments semblants a aquest, afirmant que és un insult comparar els presos polítics amb Laura Borràs. O Laura Borràs amb els presos polítics. L’argument, novament, és incomprensible. Si un pres és polític i no és un pres comú, això no ho determina l’acció que ha fet, siga quina siga, sinó la persecució judicial de què és objecte per raons polítiques. O és que la CUP i ERC discutiran ara també una cosa tan bàsica com aquesta? No és què fas tu que et converteix en pres polític. És la persecució judicial irregular. De tan bàsic sembla impossible que avui ens trobem obligats a explicar-ho.
I si ERC i CUP són capaços de discutir això, doncs aleshores ens hauran d’explicar quin argument tenen per a dir que els presos polítics ho són –tenint en compte que els tribunals espanyols els han endossat oficialment càrrecs que els vinculen amb la corrupció. Els presos polítics són presos polítics per allò que han fet o són presos polítics perquè han estat objecte d’una persecució política dels tribunals? La pregunta és simple de respondre i no es pot aplicar a voluntat, segons el cognom que tens o el partit de què formes part. I aquesta és la pregunta correcta a respondre, també, en el cas de Laura Borràs.
Gabriel Rufián, amb aquest estil tan macho i tan poc feminista que gasta sempre, va dir ahir que les crítiques que rebia per haver-se’n anat de la votació eren un insult a la intel·ligència. En discrepe. Jo crec que ho és molt més no fer-se les preguntes adequades. I encara més i tot embolicar-se, a conseqüència d’això, en un argumentari il·lògic i incomprensible, fora de la realitat, que t’acaba acorralant tan bon punt algú l’analitza. Ho explicava fa molts anys ja el savi Lévi-Strauss, i els savis és convenient d’escoltar-los i llegir-los.
Quina sort que tinc poder llegir-te, Vicent Partal.