18.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 19.10.2017 - 07:27
Ahir va prendre cos la idea que unes eleccions resoldrien la situació política actual. Hi van coincidir dues maniobres. Per una banda La Vanguardia va dir que ERC, Junqueras, volia fer eleccions, cosa que Marta Rovira va desmentir amb una piulada més que contundent, en què acusava el diari del grup Godó de mentider. Per una altra, Mariano Rajoy, que no sap com caram aplicar el 155, va proposar de deixar-ho estar en canvi de fer eleccions. Una proposta d’una lògica ben estranya.
Unes eleccions ara serien absurdes, perquè no hi ha cap necessitat legal de convocar-les fins d’ací a dos anys. Ara mateix unes eleccions fetes dins el marc autonòmic espanyol, sense activar la declaració d’independència ni alçar-ne la suspensió, només implicarien la il·legalització dels partits polítics independentistes i la instauració d’un parlament i d’un govern falsejats. Qui en pot tenir cap dubte després de tot el que hem viscut aquests darrers mesos?
Així mateix, unes eleccions en clau constituent reclamen que, primer de tot, s’implante la legalitat republicana, com és ben fàcil d’entendre. I, perquè això tinga sentit, calen uns mesos de rodatge de les noves institucions. Si eren previstes al març, es podrien fer entre el març i l’estiu, però en cap cas abans.
Finalment, és indiscutible que unes eleccions que pels uns foren constituents i pels altres autonòmiques, de manera que perpetuarien la confusió d’aquests dies, és la pitjor opció que podem imaginar. Des de qualsevol punt de vista.
La maniobra electoral, doncs, no pot ser acceptada seriosament per ningú. A més, és evident que acceptar-la significaria una derrota política de tot l’independentisme que, després de tot això que ha passat, no té gens de sentit ni trau cap a res.
Hem arribat al capdamunt del procés, amb una comunió enorme i molt valuosa entre el govern, el parlament i els ciutadans. Aquesta coincidència ens ha permès de fer coses monumentals, èpiques. Com ara defugir la repressió espanyola contra el referèndum, i omplir les urnes, gràcies a una organització que les va posar on calia i a uns ciutadans que van resistir heroicament l’atac de l’estat espanyol. Les imatges tan poderoses dels catalans defensant els seus drets han fet la volta al món, ja han obert el debat sobre el reconeixement de la república en uns quants països i han empès Espanya a una situació delicada. Abans s’havia aturat el colp d’estat del 20 de setembre, amb tot el que significava, i aquesta és la causa real de la reacció rabiosa que ha desembocat, injustament, en l’empresonament de Sànchez i Cuixart. I, pels qui especulaven en l’aire, hem demostrat que un dimarts, amb dues piulades, en menys de vint-i-quatre hores, s’omple la Diagonal per donar suport als presos polítics. Això ha fet palès, novament, que el país està preparat per a qualsevol cosa, aquests dies que s’acosten. Finalment, demà sembla que aclarirem si la Unió Europea hi té res a dir o no.
La setmana entrant, quan sapiguem si Brussel·les vol jugar o no, se’ns girarà molta feina. Però les eleccions són una opció simplement irreal i absurda, per més que Rajoy i alguns pocs membres influents d’ERC i PDECat puguen somniar que els servirien d’alguna cosa.
Van tenint ocurrències, però no són capaços d’imposar la “seua” versió de res. Han de canviar de discurs, d’amenaces i de “veritats immutables” quasi cada dia. Sembla que la desesperació es va apoderant d’ells, més que no pas de nosaltres. No veuran eleccions a Catalunya, com sembla que tampoc veuran pressuposts a l’Altiplà. Els qui es pensen que poden treure rèdit d’aquestes mentides, encara funcionen a base de diaris escrits i televisions. A Espanya sí que sembla que funciona, però a casa nostra, la comunicació és d’una altra època. O d’un altre segle, si ho preferiu així. Continuen empantanats. I amb els Jordis empresonats, van fent amics molt de pressa. Continuem exigint el seu alliberament immediat.