Hi ha un cert sentit de perifèria en totes les dones. Durant anys hem estat cossos aïllats en una lluita fragmentada. Detecto que en els darrers temps s’ha anat construint una consciència col·lectiva feta de petits atreviments, pel contacte amb més dones, per mitjà del diàleg, la rebel·lió, l’acte de dir que no i la creació de campanyes que aconsegueixen un abast local i internacional.

Durant els darrers mesos he anat observant com es construïa un discurs al voltant de les dones també a les Terres de l’Ebre. Dues perifèries, la de gènere i la territorial, que, en aquest cas, coincideixen en la reivindicació d’un lloc en el relat dels fets. Si bé ja fa molts anys que les dones tenen protagonisme en la vida pública de les Terres de l’Ebre, des del punt de vista institucional o cultural mai com ara no se n’havia començat a col·lectivitzar el moviment. Ara som les mateixes dones que elaborem un discurs sobre nosaltres mateixes. I quan l’hem elaborat el fem visible.

El pròxim dia 25 de novembre se celebra el dia de la violència de gènere, i amb motiu d’aquesta reivindicació internacional, les Terres de l’Ebre organitzen el seu primer festival dedicat a la dona creadora. El festival, que s’anomena ‘Femme in Arts’, vol poetitzar al voltant de la dona subjecte d’expressió, la figura de creadora i generadora no només de vida física, sinó també de discursos, relats i capacitats d’organització i de lluita col·lectiva.

Aquest esdeveniment enllaça amb l’exposició ‘1937. Quan la Ribera no tenia amo’ que s’ha pogut veure aquesta tardor al Museu de les Terres de l’Ebre. És una perspectiva nova sobre les dones llibertàries a l’Ebre a partir del treball de recuperació d’un arxiu fotogràfic dels anys trenta, en què es pot veure que les dones treballaven l’arròs de manera col·lectiva i s’organitzaven en comunitats llibertàries. Així, la periodista ampostina Teresa Ferré, des de l’Observatori de la Vida Quotidiana, va recuperar la figura d’aquestes dones ampostines perquè les noves generacions en poguéssim recollir el testimoni.

Aquesta memòria històrica ens situa en una línia de temps que dóna sentit a això que passa actualment. Fa una dècada es va publicar Dones en moviment. Una anàlisi de gènere de la lluita en defensa de l’Ebre, en què es valorava el paper de la dona en la defensa del riu Ebre davant les polítiques neoliberals, i enguany hem vist néixer el primer col·lectiu feminista a les Terres de l’Ebre. Aquestes dones no només existien sinó que ara s’han posat nom.

F de Figa és una associació feminista nascuda a Deltebre que té com a objectiu acostar la teoria feminista a tot el territori. En la seva presentació com a col·lectiu, Rosa Queral, la fundadora del Bloc Feminista de Tarragona i investigadora de la temàtica del gènere, va dir que hi havia una història no escrita de les dones del Delta. Com en la revolta dels Camanys contra l’apropiació d’unes terres que les pageses havien guanyat al riu i al mar, o la història de la finca de la Comandanta, que quan veia alguna dona maltractada canviava l’arrendament dels homes a les dones. Queral deia que, pel que feia a les dones, ‘el temps és circular’, perquè allò que pensàvem que estava resolt, al cap d’un temps, tornava a sortir a la superfície.

També ha coincidit en el temps, ara, l’exposició de l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942) una artista reconeguda, pionera en l’expressió visual de la sexualitat femenina lliure. El centre d’art contemporani Lo Pati d’Amposta ha volgut fer una retrospectiva d’aquesta feminista, poeta i activista, de la qual la Tate Modern de Londres va exposar dos quadres: La gran vagina (1966) i Coitus pop (1968).

És un fet que, en els darrers anys, i en els darrers mesos, aquest territori ha començat revisar el paper de la dona tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat, i és important destacar el fet que aquest discurs és indissociable a una revisió de la centralitat i la centralització del poder. La perifèria simbòlica reivindica un lloc en el relat contemporani i no se m’acut un símbol millor que les dones de les Terres de l’Ebre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb