Aquest cap de setmana tots hem tingut l’oportunitat de llegir un bon grapat d’articles d’anàlisi sobre què va passar a les eleccions de diumenge 26. Molts, sobretot els que havia escrit gent d’esquerres, coincideixen en un to inevitablement fatalista que em crida fortament l’atenció. Sobre això, ahir Andreu Barnils, en la seua columna, explicava missatges de l’esquerra espanyola comprensius amb el procés d’independència, per la desesperació arran de la situació que viuen.

Que serà difícil que aquests anys vinents a Espanya hi haja un canvi en favor de les esquerres, em sembla una conclusió lògica i raonable. Del PSOE, ja no en resta sinó la pell i l’os. I Podem és fàcil que caiga en una batalla interna que s’albira amb bastant claredat i amb actors molt diferents. Tindrà una explosió molt complexa i vés a saber com acabarà deixant el mapa de les opcions electorals. El 26-J era la seua oportunitat i van fallar de manera estrepitosa. Pel que a l’independentisme, finalment, és evident que del 26-J se n’ha emergit amb una desconnexió mental creixent respecte d’aquesta Espanya, que fa cada vegada més difícil de creure el discurs de la regeneració espanyola. Però què ha passat a Espanya?

La pregunta té respostes a curt termini i a llarg termini. A curt termini, una de les respostes és la mala campanya que ha fet Pablo Iglesias. El seu futur com a líder de l’esquerra espanyola és a la corda fluixa i els errors estratègics constants li dificultaran d’arribar gaire més enllà. Sens dubte, la commoció del Brexit va colpir els sectors més conservadors, també reforçats amb la guerra bruta de Fernández Díaz. Però, ep!, atenció també a coses com aquesta que explicava ahir El Mundo: el PP va contractar la principal empresa de tecnologia política dels Estats Units. El món ha canviat tant que els algoritmes en les campanyes d’avui tenen tanta importància com els mítings. Per més estrany que parega.

Ara, tot això necessita un terreny adobat. I Espanya, l’Espanya estricta, té unes condicions úniques a Europa per a produir un resultat com el del dia 26. Algunes són estructurals i algunes, conjunturals. Però la suma de les unes i les altres fan l’efecte que es pot veure. Entre les estructurals, hi ha la pervivència del nacionalisme espanyol més agressiu, la persistència de bona part de l’estructura estatal del franquisme, especialment a Interior i a Justícia, la inexistència de poders alternatius al de l’estat, tant en l’economia com en els mitjans, i la renúncia dels intel·lectuals espanyols a enfrontar-se de manera crítica al discurs nacionalista espanyol, que alimenta i alimentarà sempre la dreta. Això a més de la por –sí, la por– que encara és visible en molts llocs vuitanta anys després de l’inici de la guerra del 1936.

En resum, i per dir-ho de pressa: Espanya paga ara el preu de no haver tallat de manera radical amb el franquisme, d’haver permès una democràcia on hom pot ser sociològicament franquista sense que això cause gens de vergonya ni siga cap estigma per a ningú. Els qui vulguen canviar-la, doncs, tenen molta feina a fer i, com deia Martxelo Otamendi ahir, valdria més que començassen a canviar-la allà on cal realment i a nosaltres simplement ens deixassen fer el nostre camí.

 

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

 

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb