Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

CARLOTA RUBIO ( @carlotarubio12) i IGNASI ESTIVILL( @estivillcat)

‘Els carrers seran sempre nostres’. És impossible llegir aquesta frase sense entonar-la mentalment, reforçant les síl·labes tòniques. I és que, seguint la línia de qualsevol gran esdeveniment humà, als convulsos temps que viu la societat catalana d’avui dia no els ha faltat la seva pròpia banda sonora. En alguns casos pròpia del moment, en d’altres recuperant himnes del passat.

Des del paper de la Nova Cançó de Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet en contra de la repressió franquista, fins al No nos moverán emblemàtic del 15M, de cada moviment social han quedat per la posteritat cançons, càntics i lemes. Ja sigui en un sentit seriós o cerimonial, remarcant la trascendència de la situació, o en forma de petites frases rítmiques, l’estudi d’allò que s’entona als carrers ajuda a captar l’essència dels missatges i l’estat d’ànim del moviment. A través d’aquests càntics, les persones manifestants aconsegueixen un sentiment col·lectiu i el missatge esdevé únic.

Des del 20 de setembre d’enguany el país ha viscut una successió de jornades intenses, amb moltes hores al carrer i moltes cançons. Heus ací un recull dels càntics (i la seva història) que han acompanyat les darreres manifestacions i mobilitzacions.

‘Els carrers seran sempre nostres’

És el càntic de moda a les manifestacions dels últims mesos. Tot i que ja fa temps que corre pels carrers de Barcelona, va tornar a agafar protagonisme arran dels fets del 20 de setembre a Barcelona. Lletra i ritme tenen orígens ben diferents, però es van  unir per a convertir-se en una cançó contra les forces d’ocupació i la crida antifeixista.

El ritme de la cançó prové dels tifosi italians (grups d’aficionats de futbol a Itàlia) que utilitzaven aquesta cançó per realitzar un càntic de protesta en contra de l’equip rival o, més recentment, en contra de Silvio Berlusconi, que va ser primer ministre d’Itàlia i president del clup AC Milan. Aquest és un exemple del ritme de la cançó, a Livorno, ciutat de llarga tradició comunista, on els tifosi canten ‘Berlusconi, pezzo di merda’.


La lletra utilitzada a Catalunya sembla provenir d’un esdeveniment històric de l’any 1976. Francisco Franco ja era mort, i sota el mandat d’Arias Navarro, els sindicats i l’oposició d’esquerres volien celebrar el primer 1 de maig sense el dictador, però el vice-president Manuel Fraga va prohibir aquesta manifestació, ordenant a la policia que reprimís els manifestants. Davant la queixa dels manifestants, ell va contestar a les crítiques dient ‘La calle és mía’.

Al cap d’uns quants anys es va produir la unió del ritme italià amb la cèlebre frase de Fraga. S’especula que va ser als anys 90,  més concretament l’ any 1996 amb el desallotjament del Cinema Princesa, quan es va començar a cantar ‘els carrers seran sempre nostres’, com a crida antifeixista i en contra de la repressió d’aquell dia de la policia nacional. La CUP i altres grups d’esquerres ja fa anys que han adoptat aquest càntic en diverses protestes, però ha estat enguany que s’ha fet famós arreu del territori. El càntic, igual que el procés independentista, és ben transversal, ja que l’hem sentit en boca de militants de la CUP fins a treballadors de la Caixa. I aquest és el resultat final.

‘L’Estaca’

L’hegemonia de l’himne antifranquista L’Estaca, de Lluis Llach, s’ha mantingut als carrers catalans. Tot i que han passat gairebé 50, la lluita de l’avi Siset continua sent un cant a la justícia i la llibertat, el qual s’ha adaptat a situacions diverses. Arreu de l’estat espanyol s’utilitza la cançó en actes polítics: Podemos la canta habitualment en els seus actes i al País Basc, Gorka Knörr n’ha fet una versió en euskera que s’ha entonat en manifestacions convocades pel PNV i Bildu en favor del referèndum català.

 

Més enllà de les fronteres espanyoles, la cançó s’ha versionat en més de cinquanta idiomes i, tot i que no en tots diu el mateix, sempre es manté intacte el seu missatge social. Una de les versions més conegudes és la que va fer-ne l’any 1978  el polonès Jacek Kaczmarski, anomenada Mury. Aquesta cançó va esdevenir l’himne de l’oposició polonesa antisoviètica i anticomunista a Solidarność.


Jordi Sellas, periodista expert en noves tecnologies, va explicar al programa Islàndia que allò que ha convertit la cançó en internacional és ‘la semblança entre lletra i música’. Al contrari d’alguns ritmes de festa major que se senten aquests dies, el caràcter greu i sòlid de vals de l’Estaca fa que hom senti la transcendència d’allò que transmet, més enllà de la lletra.

Juntament amb aquesta cançó, s’ha vist aquests dies un renaixement de les cançons antifranquistes del segle passat. En algunes manifestacions s’ha entonat La Gallineta de Llach o Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet.

‘On estan las paperetes?’

És un dels cants més recents. Va néixer el 9 de setembre, quan la Guàrdia Civil va anar a registrar a El Vallenc, en cerca de suposades paperetes, i els manifestants els hi cantaven ‘On estan les paperetes? les paperetes on estan?’ mentre escorcollaven.

D’aquest cant es coneix al creador, Jordi Sans, un veí de valls, que va explicar a RAC1 com amb un grup d’amics va iniciar aquest càntic de forma espontània, i va ser un dels cants que més es va escoltar al voltant de l’1 d’octubre. El ritme el va treure d’una cançó de xaranga, ‘Tírate de la moto’. Aquest cant es va enganxar molt els dies previs al referèndum, car les paperetes van ser un dels protagonistes de l’1 d’octubre, i es va mantenir els dies posteriors a la votació, però s’ha anat apagant, ja que s’ha posat el focus en altres qüestions.

 

‘Passi-ho bé’

La música és quelcom que evoluciona i va augmentant el seu signficat a mesura que passa el temps. Mentre que alguns dels càntics que se senten als moviments socials dels últims dies han sigut creats especialment per a això (si més no, la lletra), d’altres ja existien prèviament i han sigut dotades d’un nou sentit. Un clar exemple d’això és el Passi-ho bé  de la Trinca, que s’ha pogut sentir durant aquests dies amb un objectiu que dista molt d’aquell pel qual va ser creada fa 50 anys: marcar el final de les festes majors.

Tot va començar novament a Valls, quan el dia 9 de setembre la Guàrdia Civil va escorcollar la seu del setmanari El Vallenc. Un cop la policia va marxar, els veïns de Valls van entonar espontàniament la tornada de la coneguda cançó de La Trinca.

Ràpidament la cançó es va estendre entre les reivindicacions independentistes i, dos dies després, el cantant de la Trinca Josep Maria Mainat va ser l’encarregat de tancar l’acte de la Diada de l’11 de setembre a Plaça Catalunya amb la cançó:

Segons Jordi Sellas, en un moment de conflictivitat política com l’actual ‘la gent necessita explicar les coses d’una manera festiva, que no siguin ofensives i que vagin directes a la ferida’. Tot i que la seva funció inicial era molt diferent a ser una metàfora del poble català acomiadant-se de la guàrdia civil o l’estat espanyol, el Passi-ho bé ha aconseguit tornar a quallar entre la població catalana pel seu caire festiu per una banda, i per la senzillesa de la seva lletra i melodia per l’altra.

‘Agafant l’horitzó’

A part de recuperar himnes històrics, els artistes actuals també s’han involucrat en crear la nova banda sonora del moviment civil català. La coneguda banda Txarango va treure la cançó Agafant l’horitzó reivindicant l’1 d’Octubre. La cançó compta amb la col·laboració d’altres artistes catalans com Gemma Humet o Cesk Freixas. En una entrevista pel diari ARA, el cantant del grup, Alguer Miquel, va explicar que l’objectiu era ‘d’omplir d’alegria un procés molt seriós i solemne’.

Des del seu origen el grup sempre ha estat molt lligat als moviments socials d’esquerres, seguint una dinàmica que sembla bastant estesa a la música catalana i valenciana de l’últim segle. Per aquesta raó, la CUP va utilitzar la cançó per llençar la seva campanya pel referèndum.

Aquí un recull de les cançons escoltades aquests darrers dies:

 

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.