Ahir el Canadà i el Quebec van votar en unes de les eleccions més sorprenents d’aquests darrers anys. Hi havia moltes coses a mirar, però una és especialment atractiva des del nostre país: la situació del Quebec.

Al Quebec els independentistes es presenten des de fa dècades agrupats en el Bloc Quebequès. Entre el 1993 i el 2011 els independentistes del Bloc van guanyar sempre la majoria dels 75 seients que el Quebec triava al parlament federal. Era el segon partit del Canadà i l’oposició oficial. Però, de sobte, a les eleccions de 2011 el Bloc Quebequès només va obtenir dos seients i, encara que ara n’ha recuperats vuit més, és evident que és molt lluny d’on era fa anys. Al Canadà les circumscripcions són uninominals i qui hi guanya se n’emporta l’escó, cosa que fa que la desfeta siga molt espectacular. Però la realitat és que a les eleccions del 1993 el Bloc va aconseguir el 49,3% dels vots i el 2011 la xifra s’havia reduït al 23,4%. Ahir encara va caure més: al 20,3%.

El 1993, dos anys abans del segon referèndum, aquell que van perdre per uns quants milers de vots i les trampes del govern canadenc, els independentistes quebequesos tenien el 49% dels vots, més o menys el percentatge que tenim ara nosaltres. Però van perdre l’oportunitat i mireu on són: al 20%, i van baixant.

Encara pitjor. Ahir els independentistes van veure com el fill de Pierre Trudeau, Justin, no únicament triomfava al Canadà, d’una manera sorprenent, sinó també al Quebec, amb una victòria esclatant del federalisme. I humiliant per als independentistes.

Si no es coneix la història del Quebec es fa difícil entendre l’abast d’aquesta desfeta amb detall, perquè té molta càrrega simbòlica. Trudeau pare va ser la bèstia negra de l’independentisme quan l’independentisme era més fort, però no ho va ser a l’estil Aznar. Més aviat era una espècie de Pasqual Maragall amb èxit, que va ofegar l’independentisme, però va convertir el Canadà en una societat realment binacional. Trudeau va fer perdre el moment històric per als independentistes quebequesos, el moment en què podien guanyar, i de fet fa tres dècades que no saben com eixir de l’atzucac on són, un atzucac que ahir, gràcies justament al seu fill, quebequès i francòfon, es va fer més i més gran encara.

Per a guanyar la independència calen tres coses. Primer, tenir la població decidida a fer-ho. Això ho tenim. Segon, tenir un estat insensible al davant que no pare de cometre errors. Això ho tenim, de moment i esperem que dure. I tercer, tenir uns polítics que encerten què han de fer. Que, d’això, ja no n’estic tan segur.

Ha passat prop d’un any del 9-N. Hem fet grans coses, enormes. Mas i Junqueras han sabut treballar i superar les diferències i, gràcies a l’impuls de tots dos, els independentistes han guanyat les eleccions, cosa inimaginable no fa pas tant. La CUP ha fet també un salt enorme endavant, emparada en el seu comportament sensat i alhora radical durant la legislatura passada, que havia fet concebre esperances. Tot és enllestit i en fila… Però aleshores per què no ho rematem?

Tenim l’envit de formar un govern i una majoria parlamentària i de fer-ho bé. I tenim l’envit de decidir com fem servir a favor nostre, si és que això ens convé, unes eleccions espanyoles que ben usades podrien ser una palanca magnífica per a explotar totes les contradiccions del règim. Però ara va i resulta que la CUP aparentment vol fer valer els seus deu diputats molt més que no és raonable. I amb el seu comportament, i jo crec que sobretot amb unes maneres superbes i prepotents que irresponsablement està permetent créixer en persones com Anna Gabriel, ja tiba tant la corda com perquè a l’altre extrem puga fins i tot haver-hi espai per a ressuscitar Felip Puig intentant, aparentment també, que el seu partit i el país retornen al passat més gris que puguem imaginar.

És clar que res no passarà immediatament. Les coses, per sort, no canvien mai d’avui per demà i l’independentisme ara mateix té la mida ben presa al país i la tindrà per una bona temporada. Però no siguem tan frívols. I sobretot que no siguen tan frívoles les Annes i tant frívols els Felips. Que no s’encanten amb el seu sobtat protagonisme, imaginant-se capaços de crear a cops de micro miraculosos futurs hiperrevolucionaris o sòrdis escenaris megareaccionaris que no vam votar el 27-S i que tots estàvem d’acord en que eren impossibles de portar a terme mentre fórem una autonomia. Que potser sí ells s’estan divertint molt però nosaltres, perquè diria que no sóc jo sol, no ens divertim gens ni mica veient-los fer el que fan.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.