13.06.2026 - 21:40
Era un quadre perdut per als actualment força estudiosos, molts admiradors i els no menys nombrosos inversors de la pintora britànica exiliada a Mèxic Leonora Carrington (Clayton-le-Woods, 1917 – Ciutat de Mèxic, 2011), també escriptora, escultora, dramaturga i escenògrafa, feminista i una dels surrealistes cabdals. Però el quadre no era gens secret per als seus propietaris de Santander. Simplement no en parlaven. Ara, sí. I aquí el tenim. Una evocació sensorial i misteriosa dels terrors de la guerra i les seves petjades en les fondàries de l’ànima humana, de la poètica més carringtoniana.
Villa Pilar és del 1940, quan l’artista va ser internada en un psiquiàtric de la ciutat càntabra per la seva aristocràtica família, que no havia encaixat gens bé que Leonora els hagués deixat per unir-se al pintor Max Ernst. Leonora fugia llavors de l’ocupació nazi francesa, que havia detingut Max. En el seu periple per la dictadura franquista va passar per Madrid, on la va violar repetidament un grup de requetès al parc del Retiro. Assabentada, la família va aconseguir ingressar-la al sanatori del doctor Luis Morales, al nord, on va estar sis mesos. L’estada espanyola és ara objecte d’una exposició al Museu Freud de Londres, “The symptomatic surreal”, i cap allà viatja Villa Pilar, que hi debutarà abans d’exhibir-se a la tardor a Santander.
Surrealisme simptomàtic, vet aquí una etiqueta i un calaixet més per encabir la indomable Leonora Carrington. Com si ella fos la primera i l’única “simptomàtica” entre tants artistes al llarg dels segles i en especial entre els surrealistes, que fet i fet van expressar sovint a ulls del públic, la crítica i els historiadors la relació fantasmàtica i nodridora de l’inconscient que ens assetja i alimenta. Vaja, que surrealistes simptomàtics ho som tots.
El mercat, és clar, no se’n perd ni una. No s’havien exposat mai els quaderns de dibuixos de Santander i mentrestant Leonora Carrington creixia i creix. Ara és la cinquena de les deu artistes més valorades en diners a les subhastes, després de Frida Kahlo, Georgia O’Keeffe, Louise Bourgeois i Joan Mitchell. Exposició, doncs, ara, a Londres de l’etapa vital considerada la més “espectacular” de la pintora a Santander per la tendència tan arrelada de les “vides de sants” de l’art. Per si no fos prou, la família del psiquiatre Morales fa públic el quadre que posseeix perquè se sumi a l’exposició londinenca.
Se sabia que LC havia fet esbossos i dos quadres durant aquella estada sotmesa a electro-xocs, aquell temps de crisi profunda després dels malsons francès i madrileny. Ho va evocar amb altura literària i testimonial en el llibre Down below (‘Memòries de sota’), títol així mateix de l’altre quadre pintat allí, força conegut. En les seves pàgines surt sovint el psiquiatre Morales, que li recomana dibuixar. Villa Pilar forma un díptic amb Down below, una representació conjunta de les profunditats de la imaginació d’una noia llavors de vint-i-tres anys, una artista dotada, d’impuls creatiu i bona tècnica, de mixtures de llegendes celtes i introspecció surrealista radical en paisatges foscos, poblats d’animals híbrids femenins de mugrons erectes, un fons submarí verdós en el quadre conegut ara obert a totes les interpretacions, el jardí potser per estar-s’hi o de què s’allunya la dona-animal primera.
És un dels episodis biogràfics que durant dècades ha dominat tota referència a aquesta artista excepcional, fins que la recuperació feminista de la seva rica obra ha posat les coses en perspectiva. Leonora Carrington és la núvia dels vents del quadre així titulat d’Ernst, va viure una guerra difícil i etc. Però és sobretot l’autora d’un conjunt d’obres importants, de diverses disciplines, algunes en col·laboració estreta amb la nostra Remedios Varo i amb la fotògrafa hongaresa Kati Horna, les dues també exiliades a Mèxic, com tants dels nostres escriptors i de gent de la cultura com Luis Buñuel, amic i col·leccionista de la Carrington i la Varo.
Tot sigui per un major coneixement de l’obra de Leonora Carrington, que va tenir una bona exposició a Madrid fa tres anys, que per desgràcia no va venir a Barcelona. Ara és exposada per primer cop a París, al Museu de Luxemburg, per primera vegada a la capital que va donar impuls històric al surrealisme i que, encara, ignora tantes de les artistes majors del moviment, com Remedios Varo, gairebé desconeguda a França. A més de l’obra pròpia de cadascuna, les dues van formar un tàndem creatiu a l’exili mexicà que roman com a exemple de llarg abast de la col·laboració artística moderna.
