L’entrepà contra Esquerra, l’aspiració de Junts i les alternatives a la nevera: les bases de la nova etapa

El trencament del govern també és el trencament de les dinàmiques d'aquests darrers set anys, potser deu, al parlament i als partits

VilaWeb
Ot Bou Costa
08.10.2022 - 21:40
Actualització: 08.10.2022 - 21:46

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La pilota torna a rodolar. El trencament del govern també és el trencament de les dinàmiques d’aquests darrers set anys, potser deu, al parlament i als partits. Just quan es comencen a coure coses fora de les institucions, la decisió de Junts torna a donar joc a la política catalana. Analitzem els punts de partida de l’independentisme en l’etapa que s’obrí abans-d’ahir.

1. L’entrepà dels socialistes a Esquerra

Sense cap concessió del PSOE, Esquerra tindrà les mans buides. A l’oposició, a Junts encara li serà més fàcil de nafrar en la ineficàcia evident de la taula de diàleg, cosa que fa Esquerra més presonera que mai dels interessos de Pedro Sánchez. És un dilema per als republicans: són del tot a mercè dels socialistes, però temen que Salvador Illa guanyaria avui les eleccions encara més folgadament. Illa i Sánchez se n’han adonat i tots dos han ofert mà estesa al president Aragonès per al pressupost i l’estabilitat, per a governar de fet a través d’Esquerra, mentre és Esquerra qui es desgasta. Oriol Junqueras també se n’ha adonat i avui s’ha afanyat a marcar-hi distància per la vena emocional. “Molts dirigents del PSC es va encetar les mans aplaudint el nostre empresonament”, ha dit, i ha insinuat una pròrroga del pressupost.

Si Aragonès refusa Illa com un aliat estructural, es posa en mans de Junts, que haurà de decidir fins a quin punt hi col·labora. Si accepta Illa, en canvi, enforteix Junts, que així es diferencia de tots dos mentre els acusa de ser el mateix. Esquerra pot arribar a acords tàctics amb tots ells durant un temps, però el PSC no té por de les eleccions i, per a Junts, haver passat a l’oposició per a continuar sostenint l’obra de govern és una maniobra dubtosa. Esquerra també pot barallar-se amb tothom i mirar d’enfortir-se en solitari, o amb el suport insuficient dels comuns. En aquest cas, la paràlisi parlamentària seria considerable, perquè és molt lluny de la majoria, i les eleccions podrien ser en aquesta cantonada o la següent. Jordi Turull ja les ha demanades avui, si Aragonès no se sotmet a una qüestió de confiança.

Esquerra és dins un entrepà entre el PSC i Junts, i el PSOE és a punt de menjar-se’l amb l’argument que la gent passa gana.

2. L’esperança de Junts és trencar l’apatia

De l’Onze de Setembre, un element crucial per a entendre la decisió de Junts. Aquell dia, els càntics no eren contra Esquerra, sinó contra tots tres partits independentistes. Molts cartells acusaven “els partits”, en general, d’haver traït els votants. “ERC, Junts i CUP: tripartit de la vergonya”, en deia un. El president Aragonès cometé un error de càlcul important tractant la manifestació de l’Assemblea com un torcebraç entre ell i l’organització, perquè donà una oportunitat a Junts per abraçar els manifestants –i els antics manifestants que no hi van anar– i vendre’ls el relat que no tots els partits són el mateix.

Les voltes en cercle d’Esquerra, Junts i la CUP havien començat a alimentar l’abstenció i això és un perill per a la guardiola dels partits. En les eleccions del 14 de febrer de 2021, l’independentisme va atènyer el 52%, però va perdre 713.296 vots, perquè la participació va baixar. L’aspiració de Junts per Catalunya és créixer recuperant vots de l’abstenció. Ser al govern ha estat l’erosió principal de Junts, que aquests últims cinc anys ha predicat un discurs diferent del d’Esquerra –la confrontació, el rupturisme, el Primer d’Octubre– però sense provar-lo mai amb fets, de fet, contradient-lo, i contribuint a la pràctica a la recuperació i consolidació de l’autonomisme. De moment, almenys, ser a l’oposició li rebaixarà la pressió, i li posarà més fàcil de dir que no és el mateix que Esquerra.

Cal veure si el partit és capaç d’articular un discurs que funcioni. El mandat del president Torra i el que en duem del president Aragonès no tan sols han originat desconnexió amb els partits, també han aigualit l’esperança de molts votants sobre la viabilitat d’opcions com la confrontació, que cap dirigent en actiu no s’ha atrevit a provar d’ençà del referèndum. Junts té ara l’opció de reconvertir la retòrica de la confrontació en una retòrica de no col·laboració amb el PSOE ni amb l’estat espanyol, simplement, mentre la part més convergent del partit fa un discurs nacionalista però pragmàtic.

3. Una frenada per a les alternatives

L’adeu de Junts vol dir també una victòria important de la presidenta Laura Borràs al partit, en un moment que la seva direcció començava a estar en dubte. Borràs va titllar de fraudulent aquest govern i va dir que era “de col·lisió” en compte de coalició. Per ella i els seus afins, amb paraules molt gruixudes contra Esquerra, hauria estat molt difícil de pair la continuïtat. Encara més després de les victòries orgàniques del sector turullista i de la seva suspensió com a presidenta del parlament, que l’havien afeblida. La victòria sòlida dels partidaris d’anar-se’n del govern –un 55% contra un 42%– allunya per una bona temporada la possibilitat d’una escissió incendiària a Junts per Catalunya.

Una incògnita decisiva és si, a més, el trencament també refreda l’opció d’una llista cívica, proposada per l’Assemblea. Se n’havia parlat abans, però la idea va agafar volada sobretot a partir de la Diada, per la frustració contra els partits de la qual Junts mirarà precisament de treure suc a partir d’ara. És possible que la construcció d’aquest quart espai s’aturi, però també que es reprengui segons la narrativa per la qual opti Junts a partir d’ara. El discurs de Borràs ahir va ser dur, però no el va basar en un rupturisme corrosiu, sinó que va centrar-se en la submissió d’Esquerra als socialistes.

Quant a la CUP, el trencament de la majoria independentista l’empeny encara més cap a la irrellevància. Els cupaires han criticat amb duresa que el govern no avançava cap a la independència ni complia els compromisos socials que van pactar amb Esquerra per a la investidura. Si continuen a l’oposició més intransigent, seran un factor més d’inestabilitat, però de cap manera no seran el maldecap principal del president Aragonès, perquè l’aixeta la regularan el PSC i Junts.

A banda, difícilment tindran èxit les veus de la CUP que han treballat sovint per una aliança amb Esquerra i els comuns. Primer, perquè hi hauria d’estar d’acord Esquerra, que de moment ha dit que no preveu d’afegir els comuns al govern. Segon, perquè aquesta coalició imaginària necessitaria el suport dels socialistes, i això no interessa ni a la CUP ni als socialistes, que no volen alimentar el miratge que Esquerra pot governar sense ells i sense Junts. Illa vol una tria clara: o els mateixos independentistes que fa set anys que governen, o el PSC.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes