Cada dia ens despertem amb algun nou escàndol, i tanta persistència no deu ser pas casualitat. La setmana passada un periodista espanyol d’El Confidencial va trucar al meu col·lega Clayborne Carson, director del Martin Luther King, Jr. Research and Education Institute de Stanford per extreure-li una condemna de Quim Torra pel fet d’haver cridat els catalans a una marxa pels drets inspirada en la històrica marxa sobre Washington liderada pel doctor King el 1963. Jo ja fa temps que no accepto entrevistes dels mitjans espanyols, i francament em desconcerta que encara hi hagi polítics catalans que s’hi prestin, sabent com saben que no són sinó l’esca d’un linxament encegat i primari. Deuen pensar que acceptant la condescendència de l’opinió espanyola fins a les darreres conseqüències d’humiliació i hostilitat reforcen la seva imatge a Catalunya. Per ells fan, amb la seva lògica. Però Carson és una altra cosa. És un professional expert en un àmbit molt distant del tema que obsedeix la caverna mediàtica. Implicat involuntàriament en la guerra mediàtica que dirigeix el ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Borrell, s’hi ha vist arrossegat amb el pretext d’una referència més o menys gratuïta a l’exemple de King en l’al·locució del president Torra, referència que hauria pogut ser feta igualment a Gandhi o a Nelson Mandela, i en aquest cas Carson no hauria entrat en escena. Si el referent hagués estat Mandela, aquesta tempesta en un got d’aigua provocada pel mitjà espanyol s’hauria tancat immediatament recordant que el 2014 Desmond Tutu ja va donar suport al dret dels catalans de decidir el seu futur. I en certa manera també és raonable de considerar que l’enrenou s’hauria pogut matisar a la mateixa entrevista recordant que l’any passat fou Angela Davis, hereva, per l’esquerra, de la lluita pels drets civils de Martin Luther King, qui juntament amb Joan Baez i més defensors dels drets humans va secundar el dret dels catalans de votar democràticament el seu futur.

En honor de Carson s’ha de dir que, una vegada informat de la maniobra d’ El Confidencial, va tenir l’honradesa de protestar al seu bloc per l’abús comès, precisant les seves posicions de manera impecable. En un dels punts de la resposta diu Carson: ‘M’agrada quan qualsevol moviment decideix d’emprar la tàctica i estratègia no violentes que defensava King. King no va inventar ni tenia el monopoli de la idea de resistència no violenta a la injustícia, i és d’admirar quan un moviment adopta els principis de no-violència perfeccionats per King i més líders i moviments anteriors.’ Amb això resumeix la qüestió de manera concloent. El moviment català és per voluntat i convicció una estratègia de confrontació no violenta d’una situació d’injustícia que Carson reconeix que no té capacitat per a avaluar.

La crida de Torra a fer una marxa no violenta tampoc no és cap novetat, car l’independentisme fa anys que es manifesta pacíficament cada Onze de Setembre. Sigui com sigui, no pretén pas apropiar-se el glamur retrospectiu d’aquella lluita dels negres ni l’especificitat de la segregació racial als Estats Units a mitjan anys seixanta, igual com les referències veterotestamentàries al llenguatge de King tampoc no pretenien assimilar la situació dels negres americans a la dels jueus d’Egipte, i molt menys a la dels jueus europeus sota el règim nacionalsocialista. Uns jueus, per cert, que a les principals capitals constituïen una classe afluent, sense que aquest poder econòmic protegís els seus drets civils, sinó més aviat al contrari. L’afluència i educació dels jueus centreeuropeus no sols encengueren l’odi contra ells, sinó que serví per a justificar-ne l’explotació i eventual extermini. Ho dic perquè, malgrat protestar ràpidament per l’abús comès per El Confidencial, i darrere d’aquest, per la major part dels diaris espanyols, Carson lamentablement va subministrar munició en forma de llocs comuns probablement manllevats de publicacions mainstream com el New York Times, diari sistemàticament hostil amb l’independentisme, que té per costum afegir l’epítet ‘regió rica’ a tota menció de Catalunya, sense esmentar el percentatge de la població sota el llindar de pobresa ni el fet que la pobresa es deu en part a la taxa d’extracció de riquesa per part de l’estat, una taxa que sota l’eufemisme de solidaritat dissimula una relació colonial de molt llarga durada.

A l’enregistrament de l’entrevista, fragments de la qual ha fet públics El Confidencial per defensar-se de l’evidència de manipulació, Carson insisteix en l’adjectiu ‘afluent’ per negar que Catalunya pateixi cap restricció dels drets civils. Parlem de drets com el dret al propi idioma, de drets estipulats a l’estatut d’autonomia en forma de competències, del dret a un tracte fiscal just, al desenvolupament econòmic sense limitacions artificials, del dret a votar, a judicis imparcials, a protecció individual i institucional davant la violència, a la no-discriminació en l’administració pública i les estructures de l’estat, ni en el mercat laboral i acadèmic, tema que, recordem-ho, fou central en la marxa de King sobre Washington. Carson reforça aquesta opinió amb el seu testimoni personal, dient que ha estat a Barcelona i ha vist que és una ciutat rica. Com ho era, per cert, la Viena dels primers anys del segle XX, amb una gran burgesia jueva, mentre l’antisemitisme esdevenia doctrina oficial a l’ajuntament. O com ho és Atlanta avui. En vista de la riquesa i modernitat d’una de les ciutats amb més presència afroamericana, qualsevol turista podria donar fe que no existeix la discriminació dels afroamericans. Però estic segur que Carson coincidirà amb mi que el testimoni no pot ser mai tan superficial.

La discriminació ha de portar parracs per ser real? Després del primer d’octubre, qui dubta encara que als catalans se’ls nega el dret de votar? Sí, és clar que se’ls permet de votar dins els límits d’una constitució redactada i sobretot interpretada sistemàticament en contra d’ells. I també és cert que King sols defensava el dret dels negres de votar en eleccions definides pels blancs. Però si mai no es plantejà la creació d’un estat afroamericà a l’Amèrica del Nord, la raó bé podria ser que els negres no són una minoria amb base territorial. En tot cas, comparteixo amb Carson que ningú no pot saber què hauria pensat King dels moviments actuals, com tampoc ningú no pot saber què pensarien els pares fundadors de l’actual govern dels Estats Units. Sols podem especular amb indicis i interpretacions del pensament documentat i potser aventurar alguna opinió a partir de l’esperit de les revoltes respectives. Car l’esperit s’encomana i així és com el llegat de King es manté viu.

Malgrat la seva legítima preferència per l’status quo estatal, Carson potser no és prou conscient d’haver negat als catalans un dret fonamental. El d’autodeterminació és un dret internacional reconegut per les Nacions Unides i subscrit per molts estats, alguns dels quals el neguen a la pràctica. Responent de bona fe i amb força circumspecció a les preguntes capcioses del periodista, Carson no s’adonà de la malícia amb què aquest li preguntava si és legítim d’exercir aquest dret a Europa, i concretament a Espanya. A Espanya, que desafiant la resolució de les Nacions Unides, encara no reconeix la independència de Kossove, perquè es produí en un estat europeu. I és que el periodista volia empènyer Carson a ratificar la posició del ministre espanyol d’Afers Estrangers, qui la setmana passada, en entrevista de la BBC, restringia el dret d’autodeterminació a uns pocs territoris allunyats d’Europa, com si fos possible o legítim de tancar els drets universals en reserves apartades de la ‘civilització’.

En justícia, també s’ha de dir que, si bé Carson considera hipòcrita que un govern es reclami partidari de la no-violència, quan els estats es defineixen justament pel monopoli de la violència, en cap moment no ho refereix al govern català, un govern inerme, i que aquests dies ha de veure els dirigents de la seva policia jutjats per rebel·lió per haver-se negat a exercir-la. De fet, l’exemple d’hipocresia que esgrimeix Carson són els Estats Units, pel fet d’exigir a altres països que no recorrin a la violència alhora que no dubta a fer-ne ús per avançar en els seus interessos. En aquest exemple pro domo sua no costa gaire de veure-hi una manera diplomàtica de recordar al periodista que qui disposa del monopoli de la violència i l’empra contra un moviment pacífic és l’estat espanyol.

D’altra banda, sorprèn que algú que nega que hi hagi qualsevol punt en comú entre la causa catalana i la dels drets civils dels negres arribi a comparar la secessió de Catalunya amb la separació del Paquistan i l’Índia. I s’atreveixi a especular que la república catalana seria discriminatòria amb els qui no se sentissin catalans. Recolzant-ho amb l’argument que, per molt que reduíssim la mida dels estats, portant la doctrina Wilson a les seves darreres conseqüències, sempre quedaria una resta irredempta i oprimida. L’argument és com la paradoxa de Zenó, altrament falsa en la realitat, d’una infinitat de passes que no arriben mai a l’objectiu. Carson no és pas sol a defensar la tesi que la multiplicació dels estats és una font d’inestabilitat i violència. Ben al contrari, és la idea prevalent en l’actual conservadorisme polític. Philippe Delmas, per exemple, a Le bel avenir de la guerre, atribueix les guerres a les petites nacions, la debilitat de les quals seria la causa principal dels conflictes armats. La conseqüència macabra d’aquesta falsa premissa és sostenir els estats forts a qualsevol preu, encara que això vulgui dir defensar dictadures com la de Pinochet o la de Franco.

Carson no diu en cap moment res de semblant, però sí que manifesta una preferència pels grans estats amb un punt d’ingenuïtat que li fa passar per alt la realitat de l’imperialisme. Aquest punt cec és el que aprofita l’entrevistador per fer-li justificar implícitament en els estats consolidats allò que condemna especulativament en el secessionisme: l’opressió de les minories nacionals atrapades dins d’estats hostils.

Carson ha actuat noblement denunciant la tergiversació de les seves paraules. El desmentiment resta sense efecte a Espanya, perquè l’objectiu de l’entrevista no era cap més que ampliar l’atac que els mitjans espanyols lliuren contra Quim Torra des que fou investit president de la Generalitat, com abans l’havien lliurat contra Carles Puigdemont, Artur Mas, i Jordi Pujol, i com el lliuraran en el futur contra qualsevol persona que des d’aquest càrrec defensi els drets dels catalans. Vist des de fora, es fa difícil d’entendre la maniobra d’El Confidencial, perquè aquesta mena d’atacs no tenen cap repercussió més enllà del resclosit espai mediàtic espanyol. Tampoc no sembla que ajudin a superar el conflicte ni aportin cap satisfacció als partidaris sincers d’una Espanya democràtica. Al capdavall fan pensar en la definició de l’estúpid que Carlo Maria Cipolla consigna a la seva tercera llei bàsica de l’estupidesa: ‘Una persona és estúpida si fa mal a una altra persona o grup de persones sense guanyar-hi res, o fins i tot perdent-hi alguna cosa.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.