Avui publiquem aquesta entrevista a Jim Sillars, feta pels nostres companys de Berria. Sillars és tot un referent de l’independentisme escocès i alhora una veu crítica sobre l’evolució d’aquell moviment. Va ser fa anys diputat laborista –i, com ell mateix diu, clarament unionista. Però després de descobrir, a Londres, com funcionava en realitat el Regne Unit, va entrar a l’SNP i va participar en l’evolució ideològica i organitzativa que ha dut el partit allà on és. Tot dirigint algunes de les campanyes electorals del partit i també tot encapçalant el gabinet d’Alex Salmond. Té una veu autoritzada sobre l’evolució de l’independentisme escocès i sobre el seu futur. Però no és això i prou. Algunes de les reflexions que fa cal que també les llegesca amb molta atenció l’independentisme català i en general qualsevol moviment que pretenga ser transformador.

Per això, aprofitant que ahir va començar aquest judici tan surrealista contra els Nou dels Lledoners, avui m’agradaria remarcar-ne una, especialment, que és aquesta necessitat d’allò que ell anomena “enduriment”. Els independentistes, diu Sillars, necessitem militants i votants particularment endurits, perquè altrament l’estat ens trenca la base electoral en el moment clau, fent servir la por o prometent, si no té cap més remei, una reforma màgica de l’estat mateix que, com que és indolora i no pronostica grans problemes ni incerteses, sempre es fa atractiva per als més tous.

La tesi de Sillars és molt interessant. I de fet l’hem experimentada moltes vegades en aquest país. Quan el procés d’independència arriba al capdamunt, Espanya o bé ens agredeix violentament o bé ens promet arranjaments constitucionals magnífics i una reforma permanent de l’estat, que sempre resulta tan falsa com eficaç per als seus interessos. O ambdues coses combinades. Això ja ho digueren al president Macià el 1931 i tres anys més tard, el 1934, el govern de Catalunya ja era a la presó. Això ho van prometre tots els partits espanyols durant la transició, quan defensaven –amb la sola excepció dels franquistes– l’autodeterminació, encara que ara siga difícil de creure, i de seguida va arribar la LOAPA. I això ho va prometre Pedro Sánchez, en fi, l’octubre del 2107, després del referèndum –recordeu que va presentar en públic una ambiciosa reforma de la constitució de caràcter federal, de la qual ja no s’ha sabut res més.

Potser ara vivim un procés semblant, amb una part de l’independentisme agafant-se com un ferro roent a un percentatge de films doblats al català; o bé a la hipòtesi, mai provada ni demostrada, que l’Espanya d’esquerres és més oberta a la pluralitat nacional que l’Espanya de dretes. Potser, no ho descarte pas. Els colps i la repressió semblen haver convençut bona part de la classe política catalana –cosa que no és estranya, car la violència és molt eficaç quan convé infondre por.

Però, contra això, tinc la sensació que una part també significativa, especialment dels ciutadans, s’ha endurit molt, per a fer servir la definició de Sillars. Sobretot en comparació amb allò que érem, crèiem i esperàvem el 2017.

I el judici dels Nou dels Lledoners n’és una prova. A una banda teníem la Generalitat fent d’acusació i demanant anys de presó, sense gens de vergonya ni remordiment. I fent el ridícul, tal com van anar les declaracions també. I a l’altra banda gent del carrer, nou ciutadans honorables, que van fer tant com calia per defensar la Generalitat, sense mirar en cap moment quin preu tindrà tot plegat per a ells. I que –i ací hi ha la dada important– continuen disposats a fer tant com calga. Potser no ja per uns dirigents o per la institució, però sí, sens dubte, pel país. Sense por. Sense aquesta por reverencial davant l’autoritat que confereix la violència i que tenalla els dirigents polítics.

La batalla, bona part de la batalla següent, segurament tractarà d’això, de veure quina proporció d’endurits tenim. I he de dir que, en comparació amb el 2017, aquest és un dels dos indicadors que em tranquil·litza més –l’altre és la reacció internacional. I em tranquil·litza perquè veig i constate cada dia que hi ha molta, moltíssima gent més endurida que mai. Prou convençuda no tan sols que no hi ha cap alternativa a la independència, sinó també que no es poden acceptar promeses, ni vagues ni concretes, d’aquesta gent. I que la comoditat transitòria, això d’estar-se quiets i ara no toca, tan sols els ajuda a ells. Que els dirigents actuals vagen per un altre camí, la gran majoria, no ho podem menystenir, és greu. Però sempre que recordem que aquesta és sols una part del retrat, un bocí de la realitat que vivim, però no tota.

 

PS. Crec que hauria estat un gest correcte que els presoners polítics que els Nou dels Lledoners van defensar amb les seues accions, ahir haguessen anat a donar-los suport i escalf.

[11.38. Aquest matí hi han acudit Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Cuixart, que han demanat a la Generalitat que retire totes les acusacions. Ho expliquem ací]

 

Si ho voleu i podeu, ajudeu VilaWeb amb una subscripció o una donació. Si no podeu ni ho voleu, continuarem treballant per a vosaltres també mentre ens siga possible. Amb accés obert. 

 

La fotografia

Aquesta obra de l’artista Sherin Guirguis forma part de la primera exposició d’art que s’ha fet entorn de les piràmides d’Egipte. Un grup d’escultors ha estat convidat a fer-hi obres que dialoguen amb aquelles construccions. La fotografia és d’Isaac Martin.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.