Laura Borràs: “Puigdemont és el president, no li cal ser cap càrrec orgànic”

  • Entrevista a la presidenta de Junts, que diu que no preveuen de modificar el calendari congressual i assenyala que al partit “no hi sobra cap independentista”

VilaWeb
Odei A.-Etxearte Albert Salamé (fotografies)
19.01.2024 - 21:40
Actualització: 19.01.2024 - 21:51

La presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs, argumenta en aquesta entrevista que a Carles Puigdemont no li cal tenir cap càrrec orgànic per a negociar ni gestionar els vots del partit. Borràs, amb qui conversem a la redacció de VilaWeb, assegura que no preveuen de modificar el calendari congressual. Evita d’entrar en la pugna entre sectors i no creu que el cas de la diputada Cristina Casol, que va denunciar un presumpte cas d’assetjament sexual que la comissió investigadora del parlament va descartar, s’hagi tancat. “A JxCat no hi sobra cap independentista i treballaré per fer-ho efectiu”, diu. També parla dels pactes amb el PSOE. Explica que seran experts els qui redactaran la llei orgànica per a la delegació integral de competències en immigració i insisteix que hi haurà d’haver avenços perquè pugui avançar la legislatura espanyola.

Us sentiu còmoda amb la dinàmica de pactisme amb el PSOE?
—Acostumo a dir sovint que, si hi hagués un concurs d’escèptics que el PSOE compleixi els pactes, seria difícil prendre’m el primer premi. Perquè he estat a Madrid, he negociat amb ells. Estem forçant que el PSOE arribi a uns compromisos per necessitat, no per convicció. I, per tant, quan les coses no es fan per convicció, és molt més difícil que es compleixin. Nosaltres complim els acords, però respecte del PSOE tenim l’experiència contrastada que això no ha estat així amb altres forces polítiques, i el nostre nivell de prevenció, de fiscalització davant la desconfiança, és màxim. Per tant, el nivell de comoditat o incomoditat amb aquests pactes ve definit per la constatació que, probablement, el PSOE té la temptació de no complir-los. Ho vam veure perquè en el primer reial decret llei ja incorporava una mesura que feia perillar la llei d’amnistia. I li hem transmès el missatge d’una manera clara.

Però finalment vau facilitar l’aprovació dels decrets. No va marcar més límits Podem amb Sumar que Junts amb el PSOE?
—Són diferents, els motius pels quals Podem va fer caure el decret de Sumar i la manera com nosaltres vam gestionar la voluntat d’incompliment que ja ens avançava el PSOE. Què hauríem obtingut amb un no? Allò amb què no estàvem d’acord dels decrets s’hauria hagut de refer. Què hem aconseguit? Si ells no volien retirar els decrets, i corregir naturalment el 43 bis, però també els altres temes (el transport públic, l’IVA, aliments essencials com l’oli), vam afegir-hi més qüestions, i vam incrementar el cost d’incomplir l’acord d’investidura: la publicació de la informació que permetrà de fer el càlcul de les balances fiscals i la feina que caldrà per a fer avançar una llei orgànica amb el traspàs de les competències per immigració.

El PSOE diu que ara, amb els catalans, hi parla d’immigració, de l’ingrés mínim vital i de l’IVA de l’oli, i no pas del que es parlava fa cinc anys. El peix al cove ha tornat definitivament?
—Jo, que he estat a Madrid, he tingut en el meu grup parlamentari alguns artífexs del peix al cove. I la veritat és que cal dir que ni peix, ni cove, perquè no som en el moment en què es podia fer servir la metàfora. Nosaltres sabem per què hi som, sabem de què volem parlar, ho tenim escrit en l’acord d’investidura. Hi ha dues grans carpetes de treball amb la taula d’un mediador internacional: la carpeta nacional i la dels elements més tangibles. Ara es treballa en la carpeta dels elements tangibles, que no donin per fet que no continuarem treballant en la carpeta dels acords nacionals, perquè el nostre objectiu, que conjumina els dos àmbits, és la independència. No volem unes competències, les volem totes.

Quin límit de temps doneu a l’intent de negociació del referèndum i del concert econòmic?
—La llei d’amnistia es troba tot just en els passos inicials al congrés dels diputats, amb les dificultats que ja sabíem i que cada dia veiem que apareixen. Nosaltres parlàvem d’avenços i compliments. Han de passar coses perquè pugui avançar la legislatura. Vam dir que Pedro Sánchez duraria tant com durés la seva paraula: va adquirint compromisos, i han de començar a materialitzar-se; altrament, no disposarà dels vots de Junts per Catalunya.

Alguns d’aquests compromisos són de desplegament a llarg termini. El PSOE no us acaba lligant en la dinàmica d’anar reclamant el compliment d’allò que heu pactat mentre passa la legislatura?
—El PSOE vol atrapar-nos en la teranyina del mentrestant, però justament perquè ho sabem, hem d’anar calibrant-ho en cada moment. Som en els compassos inicials. Demanàvem que es pogués parlar en català al congrés. Això es pot fer? Sí. Demanàvem que hi hagués una comissió d’investigació sobre Pegasus. Això serà així? Sí. El mateix sobre els atemptats del 17-A, que no havien volgut que hi fos? Sí. I que hi hagués la feina perquè s’aconsegueixi l’oficialitat del català a Europa. Aquests tràmits es van duent a terme? Sí. És un calendari intern d’anar aconseguint coses, no d’anar aconseguint de manera perpètua compromisos que tiren la pilota més enllà i ens mantenen en la teranyina.

Quan serà la pròxima reunió de la taula amb el mecanisme de verificació?
—Tenim un calendari mensual i, per tant, se’n fan. Vam dir que, perquè fructifiquessin, no és que haguessin de ser discretes, sinó secretes. És amb aquesta metodologia. Quan treballes amb algú que no és el teu aliat, és important establir una metodologia de treball que sigui respectada.

Què els demanareu en canvi de donar suport al pressupost?
—És evident que el pressupost és una llei molt important, i caldrà que ja hagin passat coses i que les coses que estiguem negociant siguin de la importància, la magnitud i l’envergadura del que equival a donar suport als pressupostos.

Com ara?
—S’hi està treballant. Arribaran aquestes qüestions i més val que no les convertim en un motiu de debat públic. Més val que les assegurem en privat i fent feina amb papers davant i amb equips de negociació, amb especialistes.

Després del pacte que vau tancar per a la delegació de competències en matèria d’immigració, Pedro Sánchez ha dit que no cediran les competències exclusives de l’estat, com el control de les fronteres o l’expulsió dels immigrants. Us sentiu enganyats?
—No és una sorpresa que s’arribi a un acord i que l’endemà algú surti a explicar que bo que és aquest acord i uns altres surtin a tirar aigua al vi i a rebaixar-ne el contingut. Se’n diu màrqueting polític i tothom en aquest país ja sap com funcionen les coses. Però nosaltres no ens proposem fer màrqueting, ens proposem fer coses que serveixin perquè Catalunya avanci. Sabem què hem negociat, ho tenim signat pel govern i pel partit, en aquest cas.

L’acord no delimita les competències, es concretaran en una llei orgànica. Junts criticava que ERC no pactava la lletra petita dels acords. Al final no heu fet el mateix?
—No, perquè no es tracta de pactar la lletra petita de l’acord o no pactar-la, sinó de ser capaç de fer que les coses es compleixin. Hem dissenyat un perímetre de joc. Hem posat un notari extern que el PSOE no havia volgut tenir mai, ni el govern de l’estat. I això estableix la garantia d’allò que es negocia. Com es negocia la lletra petita? Hem acordat tenir una gestió integral de la qüestió del fenomen migratori des de Catalunya. Això quedarà recollit en el text que redactaran uns experts, que és el que hem acordat també aquesta setmana amb el PSOE.

Qui seran aquests experts i quants en nomenarà cada partit?
—Això és el que s’ha treballat aquesta setmana amb el PSOE. És el que fa que hi hagi contactes sovintejats perquè llisquin els processos, perquè la feina que s’ha de fer doni un bon resultat. Per tant, discreció i molta feina amb papers i taules, fora dels focus.

Per què Junts ha obert ara el debat sobre immigració? Temeu que Aliança Catalana us resti vots?
—És un debat que ens ha d’interpel·lar a tots els partits polítics, perquè és una de les realitats del nostre país. Cal fer un debat, però no al ritme i en el marc que uns altres vulguin. Davant un problema molt complex, hi ha qui ofereix solucions molt simples. Entre el bonisme i les solucions de l’extrema dreta, hi ha un camí del centre on cal abordar aquest debat des de totes les òptiques que convergeixen. No adulterar debats ni deixar de fer-los perquè siguin incòmodes. Pensem que la qüestió de la immigració ha de ser abordada des del camí dels drets i dels deures. D’aquesta manera, treballem en un marc en què tots els ciutadans d’un territori tenen una situació d’igualtat. És un tema en què Junts fa temps que hi treballa, i en l’últim consell nacional, a proposta de la sectorial de migracions, vam aprovar que faríem una convenció. És un debat que s’ha de poder fer amb arguments, amb dades, lluny dels tòpics, i també defugint etiquetes que són molt còmodes de posar, però posar-les no et resol el problema.

Esteu d’acord amb els batlles de Junts que han demanat l’expulsió de persones estrangeres multireincidents?
—Precisament perquè és un debat molt complex, cal fer-lo en els termes que pertoca. I són dos debats diferents. L’un és el de la immigració, l’altre és el de la multireincidència. La multireincidència hauria de fer èmfasi en el què no el qui. Els alcaldes de Junts per Catalunya, i d’una manera especial l’alcalde de Calella –en una situació que es pot llegir a la premsa que naturalment el preocupa i l’ocupa–, fa una denúncia sobre la situació de multireincidència. I aquest és un debat. Tothom pot entendre que quan un delinqüent reincideix dues-centes vegades i no passa res, és un problema.

Acusen Junts de barrejar les dues coses.
—Vull ser molt clara i molt contundent en aquesta qüestió: són dos debats diferents. Qui els barreja és perquè els vol contaminar. Les expulsions només les decideixen els jutges a l’estat espanyol. No les decideix JxCat, ni ho han proposat els alcaldes de JxCat. Els alcaldes, i el de Calella, han posat l’èmfasi en una problemàtica que existeix, que se’n diu multireincidència, i que és extraordinàriament lesiva per a la vida en comunitat. I per l’altre costat, hi ha el debat sobre la immigració. Farem bé de mantenir-los en compartiments estancs perquè no hi hagi confusions que portin a discursos que, enverinadament, evitin que es facin els debats necessaris sobre totes dues qüestions.

Quant a la llei d’amnistia, el PSOE és contrari a eliminar de les exclusions els delictes de terrorisme. Inicialment estàveu d’acord que quedés així. Per què heu canviat d’opinió?
—Estem negociant totes i cadascuna de les esmenes. Són de caràcter tècnic i jurídic. Volem que l’amnistia sigui omnicomprensiva per a tothom i que sigui d’aplicació immediata. Blindar-la de totes les mostres que hem tingut, tenim i tindrem, de voluntat de fer-la naufragar. En el debat del terrorisme, hem mirat de trobar la manera més contundent de blindar que ningú quedi exclòs. En ponència ja s’han fet alguns d’aquests moviments. Fins el dia 30, que és el dia en què es farà la votació, treballarem incansablement al servei d’aquest objectiu.

Si el redactat sobre terrorisme queda com ara, temeu que casos com el del Tsunami o el dels CDR en puguin quedar fora per la interpretació que en facin els jutges?
—Els nostres juristes –i Gonzalo Boye ha estat clar aquests dies explicant el perquè d’aquestes esmenes que presentem– ens diuen que és una qüestió tècnica en aquests moments. En el text de la llei que ja vam presentar, vam treballar perquè cobrís aquests casos i tots els altres. Escoltant els juristes que han fet aquestes aportacions, es busca fer-la tan robusta com sigui possible al servei d’aquest objectiu.

Junts també ha presentat una esmena per a la lawfare. Tant si s’aprova com si no, demanareu d’acollir-vos a l’amnistia?
—Aquesta és una pregunta que em fan sovint i responc que jo ja no m’he acollit a les propostes que m’hagin pogut fer per a tenir solucions personals abans.

Però aquesta és una solució col·lectiva, no?
—L’amnistia és una solució col·lectiva, certament ho és. He estat molt rigorosa amb aquesta qüestió. Precisament, perquè he descartat abans solucions personals, no he volgut en cap cas que una situació personal afectés un benefici col·lectiu. No hem treballat mai amb casos de noms propis i menys el meu. Hem treballat sempre com una solució col·lectiva. No he demanat d’acollir-me enlloc.

Això no impedeix que, quan s’aprovi la llei, com qualsevol altra persona que consideri que el seu cas és de lawfare, pugueu demanar-ne l’aplicació si el tribunal no ho fa. Ho demanareu?
—Anem passant moltes pantalles i jo no he volgut donar mai res per fet. Perquè donar coses per fetes significa aplanar el camí als qui volen que transiti en una determinada direcció. La lawfare és un problema col·lectiu i la llei d’amnistia ofereix solucions col·lectives. Aquesta setmana hem descobert noves informacions sobre l’operació Catalunya. Si l’amnistia ja era necessària, amb les informacions que han aparegut és imprescindible, perquè això és un procés a gran escala que l’estat espanyol ha seguit contra l’independentisme. Tots els advocats que portin causes afectades actuaran quan aquesta llei arribi a port, tot i els obstacles que van apareixent, per aconseguir que es pugui aplicar.

En el vostre cas, a banda, hi ha l’indult parcial que esmentava el mateix tribunal. Hi confieu com a alternativa a l’amnistia?
—És molt curiós. Els juristes ho diuen: el teu cas té moltíssimes anomalies, hi ha un cúmul de vulneració de drets i, finalment, té una sentència insòlita perquè un jutge que ha d’impartir justícia considera que és tan desmesurada aquesta justícia –ergo, que és injust– que demana un indult parcial al govern. Això és insòlit, naturalment, i les raons per les quals això passa no em correspon a mi d’explicar-les. Però demostra que la justícia espanyola és més espanyola que justícia. Segurament és una explicació molt rudimentària d’aquesta lawfare generalitzada que vivim. Demanar un indult, quan hi ha una sentència amb un vot particular que nega que hi hagi el delicte que permet d’empresonar, veient com ha anat tot, jo crec que s’explica molt clarament. Ara som en la fase de recurs de cassació al Suprem i veurem què passarà. No vull avançar esdeveniments. No he volgut col·laborar mai amb aquesta injustícia.

Teniu cap indici de quan arribarà la causa al Suprem?
—Cap ni un. El termòmetre del Suprem en les causes polítiques acostuma a ser polític i, per tant, no sabem en quin moment consideraran que s’hagi d’abordar. El referent que tenim en una causa similar, també del TSJC, també del mateix jutge, també per una situació de la lawfare, com és el cas del president Torra, es va resoldre vuit mesos després. En aquest cas, aquest límit temporal ja s’ha superat. La meva causa trobarà justícia quan hi hagi un tribunal just i penso que, probablement, aquesta circumstància només s’esdevindrà en una instància europea.

Si la vostra condemna d’inhabitació es manté, voleu mantenir-vos al capdavant de Junts?
—La inhabilitació, en el meu cas, és de tretze anys. Ni que sigui per fer sentències comparades, supera qualsevol inhabilitació dels membres del judici del govern del procés. És desmesurada per si mateixa. Per què fan la inhabilitació? Per escapçar els lideratges independentistes. Que vulguin apartar-nos políticament, en el meu cas, encara em dóna més força per a mantenir-me fent política. No podré fer política institucional perquè, efectivament, me’n mantenen al marge, però això no vol dir que no pugui fer política, i jo sóc en política per aconseguir la independència del meu país. No hi era abans de l’1-O. El que ens correspon és mantenir-nos perquè, si no, fem la farina blana a la repressió. I que la repressió ens ha afectat és un fet. Totes les dissidències són victòries per a l’estat contra el qual lluitem, i jo em mantinc combativa i ferma lluitant.

Carles Puigdemont exerceix un gran poder de decisió sense càrrec orgànic a Junts. Formalment, és un militant de base. S’hauria de fer un congrés perquè torni a presidir el partit?
—Que és un militant de base, ho podem dir, però és que el president Puigdemont és el fundador de JxCat i, a més, és el president legítim de la Generalitat a l’exili. Per tant, actua com a president del país. Ho fa gestionant els vots de JxCat, que és el seu partit, i ho fa demanant-nos la confiança per a poder-ho fer, al secretari general i a mi mateixa. En el seu moment va decidir que volia centrar-se en la presidència del Consell per la República, en la seva feina d’eurodiputat, i això ha estat fent. Però això no obsta que ara hagi volgut assumir en primera persona aquestes negociacions amb l’estat, coneixedor que després li demanarien responsabilitat per aquestes decisions. A ningú se li escapa que JxCat som el partit del president Puigdemont. Ell és el president del país i gestiona ara els vots de Junts amb mirada de país. No li cal ser cap càrrec orgànic i, per tant, no es preveu cap modificació de la temporalitat amb la qual estan assignats els congressos per a poder fer la feina que ja fa amb la confiança del secretari general, de mi mateixa i, m’atreviria a dir, de tota la militància.

Puigdemont serà el candidat de Junts a les eleccions europees. El partit li demanarà que ho sigui també a les eleccions al Parlament de Catalunya?
—El president Puigdemont es presentarà, efectivament, a les eleccions europees, on ha estat fent feina aquests darrers cinc anys. I quan arriben l’escenari de les eleccions catalanes, veurem de quina manera hi arribem com a país, de quina manera tenim activa la llei d’amnistia, o no.

Si Pere Aragonès avancés les eleccions i fossin abans que s’apliqués la llei d’amnistia, agafaria Junts a contrapeu?
—De persones capacitades per a fer-ho, n’hi ha. Veurem quina disponibilitat hi ha dels diversos lideratges que poden exercir aquesta funció, i serà la militància qui ho ratificarà. Si em demaneu si jo puc pensar que el millor candidat per a JxCat és el president Puigdemont, doncs em sembla que no revelo res si dic que sí.

Entrem en l’operació Catalunya. Quines conseqüències polítiques i judicials haurien de tenir les informacions que es publiquen aquests dies i les que puguin anar sorgint tant a la premsa com a la comissió d’investigació?
—És molt simptomàtic veure com ha reaccionat l’estat espanyol perquè, en qualsevol estat democràtic, això hauria d’haver estat un terratrèmol polític d’una magnitud extraordinària i hauria d’haver desfermat una activitat frenètica a la fiscalia d’un estat. I, en canvi, aquí hi ha hagut titulars, però es tendeix a rebaixar-ho o a normalitzar-ho, perquè es tenen incorporades determinades pràctiques que són execrables en democràcia. No hi ha millor imatge que defineixi aquesta lawfare de la qual parlàvem fa una estona que tenir 34 informes sobre la taula d’un ministre. És la definició gràfica de lawfare. Informes pagats per fons reservats d’un estat que treballen per causar un perjudici objectiu a un rival polític. És que hauria de ser l’antítesi del joc democràtic, i això ha estat institucionalitzat i validat pels poders de l’estat. El “todo por la patria” de les casernes de la Guàrdia Civil és present al despatx del president del govern espanyol i dels seus ministres. En aquest cas, del ministre de l’Interior. És tan brutal que no deixarem de denunciar-ho, i és evident que això hauria de tenir conseqüències jurídiques i penals i també socials. Això que hem sabut no ens ve de nou perquè ho hem denunciat sempre.

A més de Mariano Rajoy, demanareu que compareguin jutges i periodistes que han publicat informes falsos?
—Treballarem perquè no hi hagi vets. Perquè tothom que hi té connexions se sotmeti a l’escrutini dels representants públics, perquè se sàpiga la veritat, veure l’abast de totes les seves accions i perquè després hi hagi conseqüències. Només des d’aquesta perspectiva hi haurà la possibilitat de guarir aquest dany terrible, i encara més per la deliberació amb què s’ha fet una operació execrable com l’operació Catalunya.

Aurora Madaula i Cristina Casol han denunciat presumptes casos de violència masclista silenciosa i d’assetjament masclista. En el cas de Casol, el parlament ha descartat que es cometés assetjament. La permanent de Junts li demanarà que plegui com a diputada o serà expulsada del partit?
—Tot allò que té lloc en espais i òrgans de Junts per Catalunya està sotmès al criteri de confidencialitat. No l’he trencat mai i no ho faré en aquesta ocasió. S’ha trencat la confidencialitat i, no perquè ho faci tothom, jo ara m’hi afegiré. Penso que la confidencialitat és fonamental per a validar els processos i les garanties de tots els afectats.

El cas de Casol s’ha tancat formalment al parlament. La denúncia d’assetjament no s’ajustava als fets?
—Crec que això és albirar uns plantejaments que en cap moment no s’han asseverat en aquests termes. No s’ha tancat sinó que s’ha arxivat aquesta denúncia per part del secretari general del Parlament de Catalunya. Però és evident que això afecta una diputada de JxCat, afecta un grup parlamentari i afecta el partit que presideixo. I com que aquest no és un tema que estigui tancat, em mantinc en la importància d’aquesta confidencialitat i per a continuar treballant per preservar els drets i les garanties de tothom que està involucrat en aquest procés.

Què hi passa, a Junts?
—Si busquen soroll, no trobaran la complicitat de la presidenta de Junts. També penso que el soroll és una forma de voler debilitar JxCat. Potser també apareix més quan hi ha una posició més forta de JxCat. Tot allò que passa a Junts em preocupa i m’ocupa com a presidenta i, per tant, faré el que hagi de fer, en l’àmbit intern del partit i no en una entrevista en un mitjà de comunicació. Com he fet sempre, per altra banda.

Junts no es debilita a si mateix? Això que veiem no és una rèplica de la pugna entre sectors?
—Sempre he dit, quan hi ha pugnes i sectors, que el meu sector es diu Junts per Catalunya. No perquè ho digui, sinó perquè ho he practicat. Abans parlàvem del congrés. Hi hauria pogut haver una competició entre Jordi Turull i Laura Borràs, però vam triar no competir sinó cooperar –i jo ho vaig fer d’una manera convençuda, pel que representava. M’he mogut sempre, en el col·lectiu independentista i a l’interior de JxCat, per una lògica de suma. Estic convençuda que sumar ens fa multiplicar. JxCat és un partit molt divers, amb independentistes que vénen de moltes tradicions polítiques que s’han agrupat per aconseguir aquest objectiu. És un partit més heterogeni, i això vol dir més divers i més plural, i també més complex. A JxCat no hi sobra cap independentista i treballaré per fer-ho efectiu.

L’informe del cas Casol parla de tensió, masclisme i pràctiques històriques de base patriarcal al partit. N’hi ha?
—No parlaré de l’informe pels motius de confidencialitat que he esmentat. Per altra banda, puc dir que jo he treballat sempre amb la voluntat d’erradicar un masclisme que és imperant a la nostra societat.

També a Junts, per tant?
—No hi ha cap espai que estigui exempt de masclisme. Suposo que si jo us fes la pregunta, em respondríeu de la mateixa manera. Sempre, a tot arreu, he treballat per fer recular el masclisme i, si pogués ser, erradicar-lo.

Què en penseu, del fet que es pugui presentar una quarta llista independentista a les pròximes eleccions al parlament?
—Essent una persona que ha entrat en política per treballar per aconseguir la independència, el que voldria és que tots els qui pensem d’aquesta manera treballéssim en la mateixa direcció i amb la mateixa força. Per això he estat sempre una defensora de la unitat. L’he proposada, predicada i practicada. Electoralment, hem vist quin desplaçament de vots independentistes hi ha hagut. Tota la gent que ha deixat de votar partits independentistes no ha deixat de ser independentista. El “procés” era el procés cap a la independència i, fins que no aconseguim la independència, no s’haurà acabat, mentre hi hagi gent que estigui disposada a treballar-hi, i aquesta gent hi és. Voldria que tot aquest capital fos tan útil com fos possible, i la unitat és un valor que genera acció. M’agradaria que això passés d’una manera en què no anéssim atomitzant-nos.

La política de pactes de Junts a Madrid canviarà també al parlament? Veurem pactes de Junts i el PSC?
—Hi ha una triangulació de Barcelona, el Parlament de Catalunya i el congrés dels diputats que comporta una determinada espanyolització de la política catalana. Per nosaltres, ni el PSC ni el PSOE són aliats. Al parlament, som a l’oposició perquè hem apostat per un govern independentista i per ser fidels a allò que ens vam comprometre amb els electors. Hem començat una legislatura en què hi havia un president de la Generalitat que deia que havia de ser la legislatura per a culminar la independència i en aquests moments mirem com culmina la legislatura de manera agònica. A Junts fem una oposició responsable però contundent en les solucions que el govern no aplica. En l’àmbit de l’educació, de la sequera, de les energies renovables, de la salut…

Per tant, no creieu que Junts hagi de normalitzar els pactes amb el PSC al parlament?
—Ni al Parlament de Catalunya ni enlloc. Nosaltres treballem amb un objectiu, que és servir Catalunya, avançar cap a la independència i fer-ho allà on tenim representació política, del poble més petit fins a la capital del país, que és Catalunya. També al congrés i, naturalment, a Europa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor