Aquest cap de setmana l’ANC reuneix la seva assemblea amb tres punts principals a l’ordre del dia: la mobilització de l’Onze de Setembre, la reforma dels estatuts i la convocatòria de les eleccions internes.

La mobilització de l’11 de setembre serà especialment important perquè pot accelerar el procés d’independència si finalment es decideix de convocar l’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya, una de les opcions previstes. Si es convoqués aquesta assemblea, aniria acompanyada d’una gran manifestació o bé d’una mobilització descentralitzada, amb columnes per tot el territori del Principat.

L’Assemblea de Càrrecs Electes de Catalunya forma part del full de ruta de l’ANC des de bon començament, però fins ara es reservava com una estratègia en cas que les institucions parlamentàries catalanes fossin anul·lades per l’estat.

Qui en formaria part?
Aquesta assemblea seria integrada, individualment i voluntària, per tots els càrrecs electes catalans que ho volguessin: regidors, batlles, diputats als parlaments de Catalunya, Espanya o Europa o membres d’institucions com ara el Consell d’Aran. L’única condició és que hagin estat escollits en unes eleccions com a representants populars.

Alguns sectors de l’ANC consideren que el procés reclama un impuls que el somogui i creu que posar en primer terme l’Assemblea d’Electes podria tenir aquest efecte. Amb milers de membres, es reuniria solemnement el dia 11 de setembre mateix a la tarda, probablement alhora que es faria la mobilització popular.

Els partidaris de convocar-la creuen que fóra un cop de força a l’estat, perquè invocaria la legalitat internacional i la democràcia com a font i es desmarcaria completament del marc legal espanyol. Quant als partits, hi ha divisió d’opinions sobre si és adient de convocar-la ara, però sí que convenen que si es manté la tensió amb l’estat i arriben les inhabilitacions seria bo de tenir aquest organisme constituït i preparat.

L’exemple de Kossove i el precedent de la transició
La figura de l’Assemblea de Càrrecs Electes té un precedent en la transició postfranquista. Després de les eleccions al congrés del 15 de juny de 1977, els 47 diputats i 16 senadors catalans electes van decidir unilateralment de reunir-se a l’antic palau del Parlament per formar una Assemblea de Parlamentaris, que havia de representar la voluntat del poble català mentre no fossin restaurats la Generalitat i el parlament.

Aquella assemblea, a la qual l’estat espanyol no reconegué cap legalitat oficialment, va ser tanmateix l’encarregada de redactar l’estatut d’autonomia de Sau, que fou aprovat en una sessió solemne per l’assemblea mateix, abans de trametre’l a les corts espanyoles.

Més recentment, la idea d’una assemblea d’aquestes característiques va ser recuperada després de la important sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kossove.

La independència de Kossove va ser proclamada per una assemblea que formava part de les institucions provisionals d’autogovern creades per les Nacions Unides. Però, a l’hora de signar la declaració, els diputats van optar per declarar-se ‘representants del poble de Kossove’ i no pas parlamentaris membres de l’assemblea. Sèrbia va adduir que la declaració era il·legal perquè una decisió com aquella, segons l’estructura creada per les Nacions Unides, en cap cas no podia ser adoptada per aquella assemblea. El tribunal va reconèixer-ho, però precisament va remarcar que el fet que només es definissin com a representants del poble i no com a membres de l’assemblea alliberava els signants de l’obligació d’atenir-se a la legalitat prèvia i, doncs, legalitzava la votació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.